En el seu "Tractat de la desesperació", Kierkegaard diu que desesperar és simplement patir i que aquesta desesperació té a veure amb el JO, condueix al JO".
El que ens desespera és quelcom que no està en consonància amb el que esperem de nosaltres i dels altres. Si les nostres aspiracions no es realitzen ens neguitegem, ens podem desesperar.
La insatisfacció ens sumeix en una recerca impulsiva de propòsits, fórmules, càlculs i conductes per tal d'abastar un JO il·lusionant que vol allunyar carències. Així doncs, " Fa falta trencar el Jo, anar més enllà d'ell, per arribar a ser un mateix " per tal de desesperar menys.
Realment ens adonem d'allò que diem que ens adonem? Un Jo desesperat va a la deriva i reconstrueix una realitat adulterada amb actes que responen inadequadament qui és cadascú. Què sabem de nosaltres? Què en sabem d'aquest JO i dels desitjos que li donen formes?
Passar del propòsit a la comprensió activa és un dels punts més difícils per a tots, donada la nostra tendència a l'abandó plaent, a l'evasió, veritables narcòtics contemporanis.
Les opcions continuen sent dues: desesperar-se en la recerca del "conèixer-se a un mateix" o desesperar-se per no voler saber-ne res. Les diferències ? triar entre: originalitat, singularitat, subjectivitat, veritat i lucidesa, o...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada