dijous, 3 de gener del 2013

LA SOCIETAT DEPRESSIVA


La nostra societat està estancada en un empobriment, no sols econòmic, sino el que és més important: en un empobriment psíquic.  

Hem perdut referents identitàris que ens donaven consistència. Hem canviat els valors que ens reforçaven el sentit de l’existència i convivència. Aquest buit que experimentem condueix a demanar, a cercar de forma neguitosa, qualsevol forma de gratificació i satisfacció immediata.
L’actitud apàtica en general, i en particular la de molts joves; l’epidèmia de la droga, la manca de sentit i desencís en el futur, fa créixer amb força la necessitat d’escapar, de no enfrontar-se al dia a dia. Fa créixer el refús al treball, o minvar el goig del treball engrescador i responsable. L’esperit de sacrifici és una quimera.
Hem arribat al punt on el subjecte contemporani es veu a si mateix com un problema? Quines conseqüències pot comportar o està comportant aquest fet?
Sabem que la individualització és un dels càncers de la societat actual, doncs s’ha perdut en bona part, el compartir la responsabilitat del que vol dir viure en comunitat; la responsabilitat que a cadascú ens pertoca.
D’altra banda, la solidaritat seria més ferma  i creïble en la mesura que no quedés reduïda, solament, a programes i crides dels mitjans de comunicació per tal de col·laborar en tal o qual inquietud social puntual.
Cal estar atents a les manipulacions que volen fer canviar el nostre criteri, la nostra personalitat. Es necessàri trobar formes de reacció davant aquests mercats de paraules buides, de falsedats i magarrufes de polítics, redemptors, misantrops i especuladors per tal que ens adonem del cost i de les conseqüències que suposa per a les nostres vides la seva forma de procedir, de dirigir, de governar i transgredir en nom del bé que no és comú, en nom del poder, per a interessos de pocs i perjudicant a molts.
És important com troba cadascú una bona dosi d’esperança i de fortalesa per tal de sortir d’aquesta depressió social, d’aquesta devaluació, inconsistència i desencís estructural, que dona massa riquesa a les farmacèutiques que anestesien al subjecte amb els seus fàrmacs i en canvi deixen poc espai a la psicologia que promou l’esforç de l’individu per tal de que se’n pugui adonar de les seves implicacions en el malestar particular i social, se’n pugui adonar de les seves esclavituds i pugui actuar per tal d’esdevenir més lliure i conscient, per tal de viure en conseqüència.
La responsabilitat particular i social, la capacitat per pensar, contenir-se i actuar. Tenir cura dels nostres i procurar-los un afecte ben entès des de la precocitat i no defugir els límits i contrasentits de la vida, pot donar força interna i generar confiança en el proïsme, fins i tot podria reduir notablement aquesta desorientació, desconfiança, impulsivitat i insatisfacció amb que vestim gran part del nostre sentir i viure. El desig sempre està insatisfet perquè hom pugui seguir cercant el que creu que li manca per a sentir-se millor...O per a ser millor? 


dimecres, 2 de gener del 2013

QUAN NO ESTEM BÉ


Anomenem malestar a quelcom que ens fa patir i ens fa sentir malament. Alguna cosa que ens dol, quelcom que no va bé. Podem experimentar-ho subjectivament, com una percepció negativa amb connotacions destructives. Malestar físic i psíquic que ens influencia condicionant la conducta, les relacions i l'avenir. 
Estar en conflicte, és sentir-se dividit, copsat per distintes tendències contraposades. El conflicte és l'expressió d'exigències internes inconciliables: desitjos i representacions que s'oposen. Del conflicte podem ser-ne conscients o no.

Dolor és quelcom dolent, que fa mal. El dolor és una experiència sensorial (objectiva) i emocional (subjectiva), generalment desagradable.

Sofriment, vol dir suportar, aguantar el que costa o causa dolor. Té a veure amb les renuncies, pèrdues i limitacions que ens imposa la realitat, així com les mancances, privacions i frustracions, experimentades en les relacions afectives amb persones importants en la nostra vida.
El símptoma és un senyal subjectiu que indica quelcom que no marxa, quelcom que no va bé i causa un intents malestar,(físic i/o psiquic). També ne's el resultat i la forma en que en que cadascú intenta viure amb aquelles penuries que d'alguna forma o altra li condicionen la vida o aspectes de la mateixa. Per sí sol o en conjunt, el símptoma és indicatiu d'una patologia o trastorn.

Per la psicoanàlisi el símptoma és patiment (malestar-dolor) i "satisfacció" alhora, doncs allibera tensió com a resultat d'un conflicte no resolt encara que sigui per la via del trastorn evitant quelcom més dolorós que s'hi amaga. Per això parlem del sentit del símptoma, per assenyalar que aquest conté en la seva manifestació un significant a desxifrar, un sentit ocult que queda representat per aquest malestar.
Una síndrome és un conjunt de símptomes físics i/o psíquics que defineixen una patologia.

Hom té malestar, està en conflicte i pateix psíquicament, quan no ha pogut resoldre aquells condicionaments fruit de la relació amb altres, produïts amb anterioritat al malestar que experimenta, més enllà del conflicte actual concret.
Les relacions humanes generen felicitat, també decepcions i fins i tot duen a la bogeria. Els homes construïm déus que vestim de bondats i ens hi apropem per tal que ens aportin bens. També destruïm, generem pors per tal de sotmetre al proïsme. Fabriquem tabús per espantar el/s mal/s, per condicionar a altres.
El més determinant però, és aquesta pulsió cíclica que un i altre cop apareix per recordar-nos que malgrat cerquem la felicitat, festegem les bondats, volem perpetuar l'alegria, l'amor i la satisfacció, una força desequilibrant és manifesta i deixa un rastre incongruent ple d’infortunis, un impacte que ens posa en risc de perdre'ns, de perdre el que tenim, la vida, l'amor, la feina, els altres. La pulsió de mort apunta on hi ha vida, projectes i futur. La seva flamarada crema i invoca, un i altre cop, la nostra au Fènix interior però sempre amb un cost molt important de patiment.