LA SOCIETAT DEPRESSIVA

La nostra societat està estancada en un empobriment, no sols econòmic, sino el que és més important: en un empobriment psíquic.  

Hem perdut referents identitàris que ens donaven consistència. Hem canviat els valors que ens reforçaven el sentit de l’existència i convivència. Aquest buit que experimentem condueix a demanar, a cercar de forma neguitosa, qualsevol forma de gratificació i satisfacció immediata.

L’actitud apàtica en general, i en particular la de molts joves; l’epidèmia de la droga, la manca de sentit i desencís en el futur, fa créixer amb força la necessitat d’escapar, de no enfrontar-se al dia a dia. Fa créixer el refús al treball, o minvar el goig del treball engrescador i responsable. L’esperit de sacrifici és una quimera.

Hem arribat al punt on el subjecte contemporani es veu a si mateix com un problema? Quines conseqüències pot comportar o està comportant aquest fet?

Sabem que la individualització és un dels càncers de la societat actual, doncs s’ha perdut en bona part, el compartir la responsabilitat del que vol dir viure en comunitat; la responsabilitat que a cadascú ens pertoca.

D’altra banda, la solidaritat seria més ferma  i creïble en la mesura que no quedés reduïda, solament, a programes i crides dels mitjans de comunicació per tal de col·laborar en tal o qual inquietud social puntual.

Cal estar atents a les manipulacions que volen fer canviar el nostre criteri, la nostra personalitat. Es necessàri trobar formes de reacció davant aquests mercats de paraules buides, de falsedats i magarrufes de polítics, redemptors, misantrops i especuladors per tal que ens adonem del cost i de les conseqüències que suposa per a les nostres vides la seva forma de procedir, de dirigir, de governar i transgredir en nom del bé que no és comú, en nom del poder, per a interessos de pocs i perjudicant a molts.

És important com troba cadascú una bona dosi d’esperança i de fortalesa per tal de sortir d’aquesta depressió social, d’aquesta devaluació, inconsistència i desencís estructural, que dona massa riquesa a les farmacèutiques que anestesien al subjecte amb els seus fàrmacs i en canvi deixen poc espai a la psicologia que promou l’esforç de l’individu per tal de que se’n pugui adonar de les seves implicacions en el malestar particular i social, se’n pugui adonar de les seves esclavituds i pugui actuar per tal d’esdevenir més lliure i conscient, per tal de viure en conseqüència.

La responsabilitat particular i social, la capacitat per pensar, contenir-se i actuar. Tenir cura dels nostres i procurar-los un afecte ben entès des de la precocitat i no defugir els límits i contrasentits de la vida, pot donar força interna i generar confiança en el proïsme, fins i tot podria reduir notablement aquesta desorientació, desconfiança, impulsivitat i insatisfacció amb que vestim gran part del nostre sentir i viure. El desig sempre està insatisfet perquè hom pugui seguir cercant el que creu que li manca per a sentir-se millor...O per a ser millor?