QUI DECIDEIX PER MI?

En el llibre: Assaig sobre la lucidesa, José Saramago ens proposa una reflexió sociopolítica força interessant: què passa quan hom coincideix en la seva opció de vot no partidista i fractura el continuisme? Què passa quan un poble perd la confiança en els seus polítics i vota en blanc? Implica repensar i canviar profundament el sistema polític emprat? Cal condicionar i reformar la gent que vota?

Saramago deia: “pot passar que un dia ens preguntem: qui ha firmat, (qui ha decidit), això per mi?. Aquest dia pot ser avui”. L’autor ens guia cap una ficció que pot esdevenir real. Una mena de profecia que assenyala quan un poble i els seus politics no és troben, no s’escolten, no creuen els uns en els altres, ni cedeixen en els seus clams i interessos. El desgovern apareix.

En la trama veiem com un vot en blanc, massiu i lúcid, provoca un daltabaix del sistema partidista i continuista. Un vot en blanc que, a més d’assenyalar l'oposició i la manca de confiança del poble, posa en qüestió el propi marc de referència política, rebutjant la reiterada i falsa promesa d’esmena i canvi; refusant els protagonismes i obrint el dret a decidir amb esperança i neguit. Ara arriba el moment: com ser lúcids per discernir?

En el text, les reaccions per part del govern tenen el component de la desorientació i de la reacció repressiva i de control autoritari, per tal d'aplacar la insurrecció d’aquests ciutadans que alteren l’ordre establert, les expectatives de perpetuïtat. Amb el semblant de normalització s'interroga, és coacciona per saber què passa, hi ha neguit, el poble assetja. Una mena de malson, creuen els polítics, del que cal despertar perquè desaparegui l’angoixa del no res.

El poder és addictiu. Qui l’experimenta i l’exercita en vol més o, com a mínim, conservar el que té, mentre intenta trobar solucions per no perdre’l. Què és el que hom pot arribar a dir i fer per conservar aquest poder?

El politiqueig ja no troba més recanvis per continuar amb la mascarada i seguir menyspreant al poble. Ja no queda alè per seguir suportant aquesta forma d’entendre i viure la democràcia, aquest desgavell. El sistema i els protagonistes ensenyen els seus veritables rostres i forcen el canvi.

 
El vot en blanc que ens proposa l’assaig de Saramago, resulta una alternativa al dret dels pobles a decidir, un revulsiu per les pèrdues de benestar, de llibertat, per les formes de vida decadents, per la cronicitat malaltissa del sistema. Cal pensar si aquest assaig ens dona una mica de llum, per tal de que pobles desautoritzats, confinats, oprimits i deprimits trobin, en la seva particularitat, la valentia moral necessària i és donin permís per a nous intents de reparació, reconstrucció i ordenament dels problemes que comporta viure en societats cada cop més afermades en la seva identitat, en el “narcisisme de les petites diferencies”, que deia Freud. És donin permís per aspirar al millor bé comú possible, que és l’objectiu pel que hauria de vetllar el bon exercici polític, l’objectiu preeminent de tot poble que vulgui intentar conviure constructivament, en pau i llibertat, mentre aquestes durin.