dimecres, 16 d’octubre del 2013

FAMÍLIES: FUNCIONS, DISFUNCIONS I FUTUR


La família és una estructura social bàsica on interactuen subjectes que tenen la seva particularitat psicològica,  i que estan vinculats a una cultura i a determinades formes d’entendre la vida, la convivència i la relació amb altres famílies i subjectes.
 
La funció primordial de la família és la defensa de la vida i de la vida digna, intentant ensenyar als seus integrants totes aquelles accions que ho facin possible: ensenyança de relacions familiars, afectives, de tenir cura d'un mateix, vetllar per la salut, valors, habilitats socials, laborals...
 
Hi ha famílies d’aparença ben “normal” i famílies que ho són veritablement, perquè estant ben estructurades. Famílies on els seus membres han viscut i integrat la seva funció i funcionalitat, i que seran capaços de transmetre-ho al seus successors.
 
Hi ha altres famílies on s'aprecia una decadència de la funció paterna i/o materna. També llars on s’hi viu l’abús sexual, l’incest, el maltractament i no són poques. Ningú ho diria, semblen famílies ben constituïdes però s’hi experimenten fenòmens extrems. Sabem que cada família té la seva novel·la, els seus secrets, uns mes escabrosos i rellevants que altres, ho sabem pel rastre de sofriment, dolor, malaltia i amoralitat que deixen en els seus membres.
 
Avui el repertori del que entenem per família i la interacció i funció dels seus components ha canviat tant que no ens podem atrevir a pronosticar quins seran els efectes sobre la subjectivitat dels seus infants i joves, (futurs adults i pares), aquesta variarà segons el tipus de constitució familiar, d’història i de vincles que visquin.
 
Famílies de tipus patriarcal, nuclear, monoparental, mixtes, reconstituïdes, heterosexuals, homosexuals, (amb adopció i/o amb gestació). Famílies que han contractat un ventre de lloguer,  famílies amb inseminacions de donants anònims, famílies adoptives, substitutes, acoblades, simbiòtiques, regressives i pseudofamílies (sense vincles), que es componen, descomponen i recomponen segons les particularitats subjectives i l'emergència de conflictes, crisis, precarietat, etc...
 
Famílies extenses i noves famílies es barregen i canvien de format en la nostra civilització amb una rapidesa sorprenent, amb unes textures i entramats que causen, com a mínim, cert sentiment de fragilitat i desorientació per als seus integrants, i amb un tipus de lligams que és volatilitzen i metamorfosegen amb prestesa quan a persones, personalitats, afectes, lligams, espais i temps. Cap on anem?
 
Una cosa crec fermament: quan millor funcioni una família per als seus membres, esdevenint suficientment bona, quan millor sàpiguen transmetre aquest respecte pel proïsme, aquesta defensa de la vida i de la vida digna, quan més aliança, complicitat i cohesió hi hagi entre família, escola i societat, menys protagonisme tindrà la psiquiatria i la psicologia clínica en la vida dels infants, joves i futurs adults.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

CONSIDERACIONS AL TRASTORN PER DÈFICIT D’ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT (TDAH)


En un article del setmanari alemany Der Spiegel del dia 6 febrer de 2012, amb el suggerent títol de: Schwermut ohne Scham (Depressió sense vergonya), Jörg Von Blech, fa una anàlisi dels trastorns mentals que més sovintegen des d’una lectura psiquiàtrica i que afecten a la vida i a la capacitat laboral dels alemanys . Un article que inclou variants depressives i altres síndromes comodins, a més d’ importants reflexions sobre la dubtosa veracitat de nombroses malalties psíquiques i dels recursos farmacològics per mitigar-les, que no guarir-les.

L’autor també apunta els ingents beneficis econòmics que comporten per la industria farmacèutica determinats tipus de fàrmacs associats a un o determinats trastorns que han ampliat el glossari de les malalties mentals (DSM I CIE), del que quasi ningú escapa i les ofertes i demandes prescriptives de fàrmacs.

Un calaix de sastre dins de la psiquiatria infantil, juvenil i fins i tot adulta actual, és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat conegut amb les sigles TDAH. Jörg Von Blech, autor d’aquest article i de la entrevista al “descobridor” d’aquest síndrome, fa una aportació rellevant: “...el neuropsiquiatra Leon Eisenberg, conegut per haver protocol·litzat el TDAH, i també com a director del departament de psiquiatria de l’hospital General de Massatchusets a Boston , va declarar poc abans de morir que el TDAH era l’exemple d’una malaltia inventada i que la seva causalitat genètica estava sobrevalorada”. Eisenberg també va fer un comentari sobre que: “la psiquiatria infantil es tindria que proposar determinar les raons psicosocials que poden provocar problemes de conducta als infants, plantejar-se la relació dels pares, l’ambient familiar, el tipus de relacions familiars generals...”

El que no va dir Eisneberg, però si molts altres estudis posteriors, (alguns espanyols), és que la prescripció farmacològica als infants i joves suposadament afectats per un TDAH i tractats amb psicoestimulants i derivats amfetamínics (metilfenidato), experimenten un efecte semblant a la cocaïna i que aquests fàrmacs són un autèntic èxit de consum i de vendes a tot el món.  

El més important però és la facilitat diagnòstica d’aquest trastorn que l'ha convertit en una mena d'epidèmia, i la manca de finesa clínica per valorar altres causalitats possibles, altra etiologia dels símptomes, altres sentits i aprofundiments que comportaria distints diagnòstics i terapèutiques, distints resultats i consequències per aquests nens, joves i adults. 

Quants cops és fa servir aquest trastorn com a comodí per què hi ha un codi (DSM o CIE) que guia cap el fàrmac que el fa callar? Quantes angoixes i fenòmens depressius han quedat fusionats en aquest diagnòstic quan ens alertaven d'altres causalitats ? Quants conflictes lligats als vincles afectius dels pares entre si i amb els seus fills hi estan implicats? Quans professionals és troben amb aquests senyals i en compte de voler escoltar-los, acollir-los i fer-los parlar i treballar, opten per la ignorància, en treuen responsabilitats i adormen el malestar que en un futur immediat tornarà aparèixer amb més contundència i amb altres expressions, registres i efectes?  

Cal considerar la lleugeresa, la rapidesa i uniformitat valorativa que fan dir a un psiquiatra o a un psicòleg, amb massa facilitat, que un nen, jove o adult té un TDAH, que té una alteració al cervell. Considero fonamental l’anàlisi curós del cas per cas. Equivocar-se en el diagnòstic té conseqüències.