dijous, 21 de setembre de 2017

RESPOSTES POLÍTIQUES DE RISC


Una nena observava la discussió que mantenia el seu pare amb un conegut. La discussió anava pujant de to i el pare cada cop es mostrava més enutjat, mentre aquest conegut li recriminava la dificultat que tenia en respectar la llibertat d'expressió sobre determinats temes. El pare, escalfat per la situació, va girar cua i agafant de revolada la mà de la seva filla va emprendre el camí cap a casa mentre murmurava: “n'hi hauria per donar-li dues bufetades a aquest ximplet”.

La nena notava al pare empipat i durant una bona estona va acceptar anar donant salts i rebent sacsejades per tal d'intentar seguir les camades del pare, fins que recuperant l’alè i abans d’entrar a casa li preguntà, tota decidida: què és això de la llibertat, pare?  Aquest entre capficat i empipat li contestà amb certa lleugeresa: “la llibertat és fer el que hom vulgui”, al que la nena li retornà: “el que hom vulgui però no a l’altre?”

Aquesta vinyeta que fa temps vaig llegir en un altre context, planteja articulacions complexes entre la llibertat de pensament i d’opinió. Planteja particularitats  sobre el desig i el seus límits, sobre els drets i deures. En general, posa de manifest aquesta DIFERÈNCIA implícita experimentada cada dia en les relacions humanes i que dibuixa distintes formes de vinculació, de tracte i fins i tot de destrucció.

La qüestió de la diferència, en qualsevol àmbit, i sobre tot si es tracta de les idees barrejades amb estats emocionals, amb sentiments, amb ideologies, no es mai un marc de referència  que es pugui abordar amb tranquil·litat, ni que es resolgui sovint sense algun que altre aldarull per part dels implicats.  Sempre és necessari que ambdós hi posin molta disposició, mediació i certa distància que allunyi interessos subjectius, això sovint és dificultós i té costos. Demana perserverança i fortalesa per superar els obstacles i les resistències.

L'existència d'un altre sempre ens planteja que hi ha límits, que no ho podem tot si realment el volem tenir en compte. Entre aquest jo i aquest altre hi trobem dues subjectivitats amb concepcions diferents d’entendre i viure la vida i que podran esbossar distints paissatges davant la necessitat d'un “no tot respecte a l'altre”, per tal de poder conviure. 

Procurar la convivència i l'acceptació és considerar fer un pas enrere per deixar espai, per propiciar el respecte i defugir la invasió de la llibertat de l'altre. És intentar  situar el malestar, els malestars en suspens per tal que aquests puguin propiciar noves interrogacions que calmin els impulsos i obrin el pensament i la raó per tal d'intentar resoldre les situacions generadores de conflicte i cercar respostes participades, integratives i acceptables.

Poder dir sí o poder dir no són dons que tenim a l’abast i que reposen sobre una premissa de lliure elecció que hauria d'emmarcar qualsevol projecte de vida. Una llibertat que és condició imprescindible per poder-nos situar com a subjectes responsables dels nostres desitjos, dels nostres actes i ideals, però expectants amb aquesta justícia que se'ns presenta com a cega i resulta que no és imparcial.

Avui, estem en un estat de dret que ens defensa a tots per igual i ens reconeix com a ciutadans de ple dret? Estem en un estat on la justícia i les lleis que defensa ens permeten diàleg per fer transformacions segons principis ètics d’igualtat davant les Llei, de respecte a la diferència de pensament i ideologia política?

Llibertat i justícia són aspiracions imprescindibles per a tot humà, suport de la seva condició, malgrat cada dia queden en entredit per perversions i totalitarismes individuals o col·lectius que fan que un i altre cop cerquem la millor forma d’equilibrar-les, preservar-les i perseverar-les, si es pot.

Molts som els que intentem, en la nostra particularitat i pluralitat, lluitar contra tot allò que ens vol tenir "empresonats", amb la boca tapada com a subjectes i com a ciutadans, molts cops això implica importants malestars i tensions que fan efectiva aquella dita que diu: “no hi ha llibertat ni justícia sense pagar-ne un preu”.

Com emprar cert grau de subversió per recuperar autonomia, autogestió subjectiva i de país ? 

Altre cop dones i homes d'aquestes contrades hem de seguir perseverant per reconquerir els drets i les llibertats  minvades. Altre cop hem de mostrar-nos, reivindicar la nostra dignitat, volem parlar i que se'ns escolti. 

La reacció com a poble segur que farà molt visible la nostra capacitat solidària, a favor dels drets  i les llibertats, a favor de la justícia i de la pau. És un sentiment compartit que vol convidar a tothom per tal de procurar-nos la millor entesa possible, el millor país possible per a cadascú.

Els governs de l’Estat Espanyol no han volgut mai (i no volen) caminar sols, sense Catalunya, no accepten el  “no es pot tot”. Aquests governs no han acceptat mai la dependència que han tingut (i tenen) de Catalunya i el caos que suposa la sensació de perdre-la. L’actitud, la conducta manifestada durant anys cap un país que és valuós no passa per negar-lo, per depreciar-lo i ignorar-lo, no passa per la seva desvalorització i menys teniment, tot jugant a voler fer-lo petit per tal de creure que així el valor d’aquest país serà menor, igual que la dependència que se’n té.

Les particularitats històriques, culturals i identitàries dels catalans, el seu afany autosuficient, el seu talant pacifista i reivindicatiu, la seva disposició a negociar, la sensibilitat al reconeixement dels seus valors i esforços solidaris, el no tenir por a decidir el seu futur,  ha despertat i desperta reaccions totalitàries i bel·ligerants, per més que no és aquest el millor dels tractaments possibles a dispensar al conflicte sorgit entre les parts i que de temps ja restava latent.

Mentre l’altre de l’Estat presenti a certs catalans com afectats de “bogeria secessionista”, els vulgui tenir tancats i vigilats per ser estranys i potencialment perillosos, la tensió i la malaltia anirà en augment. Els pacients i els presoners no milloren pel fet de tenir-los anestesiats i confinats, tampoc amb l'assetjament i fent-los bullying.

Què espera el govern espanyol? Què espera d'un país com Catalunya, on la major part de la població se sent menys tinguda i maltractada? Costa d'admetre que no s’ha cuidat a un país del que se'n depèn i que l’afecció i esperança d'aquest país no és aquest gobern que mira i tracta als catalans que volen dir la seva votant, com a indignes, menyspreables, folls i desconsiderats. Què fa l'Estat quan sent d'aprop la rebelió pacífica, la desafecció de gran part del poble català? Utilitzar la violència? Utilitzar la força de les porres i de la justícia al ús?

S’ha arribat ja fins la transgressió, la gent surt al carrer per demanar llibertat d'expressió i dret a decidir. Certament el govern espanyol pot creure que l’única via d’entesa és continuar prohibint, negant, reprimint i violentant? Que l’única via de solució és fent bullying i assetjant, empresonant? Es pot continuar desconsiderant a aquest poble que clama i que vol parlar i decidir? Quin serà el retorn d’allò prohibit, negat, reprimit i violentat ? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada