Qui té o ha tingut fills en edat
adolescent, qui tracta amb ells, ha pogut comprovar les nombroses hores que
poden passar-se ajaguts, sense massa ganes de fer gran cosa, amb sensació
d’avorriment, no massa interessats pel que passa als seu voltant, i amb el
consol i l’espera d’un xiulet del seu smartphone
que espanti el temor a quedar oblidats en les xarxes socials.
Si bé aquesta actitud podria ser
una resposta a un estat d'ànim, fruit d'un nombre de particularitats en aquesta
fase de les seves vides i que podríem valorar com quelcom reactiu i normal,
també podem dir que, avui per avui, podria esdevenir un estat crònic. Crònic,
en forma de malestar repetitiu que desvitalitza al subjecte adolescent, al jove. Que el paralitza i li treu la força de combat, li xucla la capacitat de lluita
per la seva vida i pel que podria fer amb ella.
Els adolescents i joves de la
nostra societat viuen un plus molt feixuc. A més dels seus estats singulars
que els psicòlegs evolucionistes diuen que toca en aquest moment vital, els adolescents han d'assumir
un dol i un neguit molt més intensos, per
la percepció que tenen de sí mateixos i dels altres, en combinació amb aquesta
incertesa de futur que els hi estem transmetent.
Aquest estat crònic de somnolència que
pateixen i del que alguns no tenen massa interès en despertar, té a veure en com
han anat interioritzant el seu ser, sentir i fer en la civilització que els toca
viure. Té a veure amb les seves singulars experiències vinculars i afectives com a infants,
com a fills, familiars, amics i ciutadans i el que els ha anat comportant per la seva autoestima i expectatives.
Importa molt el seu moment actual
amb tota aquesta quantitat de situacions per decidir, amb tanta incertesa per
com ser, amb tanta comparança, dubtes, ambivalències, ambigüitats; a més d’aquesta
proposta de futur esmorteïda que la nostra cultura i els nostres polítics i
governants s'obstinen en callar per esquivar
haver d’assumir el seu fracàs i responsabilitat, per estalviar-se dir, alt i clar:
No sabem quin futur! No sabem que fer amb vosaltres!
És preocupant com pot respondre
cada jove davant una situació així, i més, si en compte de lluitar i fer-se
sentir, decideix optar per la indiferència, el desinterès, seguint l'exemple de
la societat i el moment que li ha tocat viure. Són preocupants aquelles fugides que poden cercar
per tal de no ser-hi. Absències i formes d'inhibició de les que ells, massa
sovint, en paguen un alt peatge, ja en el present.
Estem deprimint l’adolescència?
Alguns dels fenòmens més
rellevants que trobem en els estats depressius són: un important sentiment de
desvalorització, certa actitud autoagressiva i heteroagressiva com
a resultat d'aquest descontent. Un sentiment d'inadequació, de no sentir-se prou valuós,
acompanyat per una intensa insatisfacció i covardia moral. Amb un to més greu podem notar un
estat de retret reiteratiu, que inquieta i invita al menyspreu, un sentiment
d'inutilitat, d'indignitat, de decepció de si. Un estat que fa
decaure l'ànim, entristeix profondament i és viu amb força
pessimisme. Hi pot haver manifestacions
contràries, es a dir, estats patològicament alegres, entusiastes i eufòrics on
és considera tot com a possible relativitzant qualsevol risc. És l’altra
versió, també tràgica, del que hom pot arribar a experimentar per tal de no
sentir el pes del no res.
Certament que l’adolescència
implica canvis estructurals importants que tenen els seus correlats i respostes
neguitoses, adaptades i malaltisses. Però més enllà de tot aquest procés on
cada jove, intentarà trobar sortides a les derives familiars, a les seves
relacions socials, a la relació amb el seu cos, a la seva sexuació i a l'envit
del seu futur professional, serà molt important el que diem i fem tots els
implicats en la seva educació, orientació i preparació.
Perquè un jove pugui
viure en un present i futur més esperançats necessita d’adults suficientment creïbles.
Necessita governants que trenquin motlles. Necessita experimentar la convicció i el testimoni d’homes i
dones de fe, capaços de fer-los confiança. Adults exemplars pel que fan, perseverants
en prioritzar els interessos de tots aquests nois i noies i decidits a canviar aquest
clixé que els fa adormir en el present i els nega un futur, reparant aquest
oblit i abandó a que se’ls sotmet i les conseqüències que comporta per a
cadascun.
Quina esperança sinó, per aquests
futurs homes i dones, per aquell país, per aquella cultura i societat que no és
capaç de projectar un horitzó per als seus?
