UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI
L'isolament produït per la malaltia donarà una empenta decisiva a la seva obra poética. La recerca espiritual, els problemes fonamentals de la condició de l'home, dins una dimensió que ben bé podríem qualificar de dubte tràgic ("Ser o no ser"); dubte que dins de l'anacronisme de la seva poesia ens fa pensar en alló que és afí a l'inconscient: la transformació subjectiva, i on la poesia serà ressort de somnis i fantasmes des del més pur enginy freudià en qué es revela la consistencia i la trama d'alló psíquic i on, l'estructura de l'inconscient es desdobla en l'interval que va des del mateix poeta a la comunicació amb el lector. Un efecte de plaer i extrapolació que poetes com Màrius Torres poden produir en aquesta transposició i al·legoria de l'Altre.
Les "Estances a la soledat" resten anusades a un moment d'angoixa manifesta del poeta, un moment en qué es retroba amb Lleida i es precipita, es desencadena, alló reprimit que hom volia que quedés aïllat i silenciós i que reverbera en l'inconscient, en la ploma del poeta que escriu:
Com l'escultor que entre la pedra dura
retroba els límits d'aquella figura
que dormia en el caos sense forma,
jo trobaré en la meva soledat
aquelles coses que mai no he trobat
fora de mi, en tot l'univers enorme.
Per cada dubte trobaré una norma.
Trobaré una ànima vívent pura
i un ordre, i una llibertat.
Màrius Torres poetitza i escriu alló de que parla i compromet al subjecte, el que mortifica, com deia Lacan, al "parletre" (al parlant-ésser). Freud, en el text "El poeta i els somnis diürns", comenta com aquest explora el món des de les seves fantasies poétiques per possibilitar la transformació de les experiéncies quotidianes que li permeten transformar-se, canviant la realitat insatisfactoria i forjant un cert sentiment confiat.
Dins Màrius Torres, pero, respon el dol pel passat que no tornarà. Respon el retorn de les pérdues que, en un apres-coup, el fan reviure la solitud d'aquells moments, en qué la mort de la mare crea un cercle concéntric, on l'angoixa ja no postposa l'acte. Un acte que es fa somni, fantasma, poesia.
Dolça soledat, dolça companyia.
Màgic ressort que crees en l'ànima mia
un altre univers pera mi tot sol.
La teva cabellera de records
il·lumina el meu dol de cada dia
amb la presència confortant dels morts.
Quan Freud diu que el somni és una realització de desitjos, aixó suposa la prohibició, és a dir, que no hi ha realització de desitjos si no hi ha en joc una prohibició amb un caracter d'interdicció: la prohibició paterna, la llei del pare. Aquesta interdicció estructura el desig en el somni i, en el fantasma poétic, aquesta interdicció del pare queda lligada a la llei i és quan el desig té connotacions edípiques.
I el poeta tanca els ulls i somia la "presencia" de la mare que, com diu en el penúltim vers, és el "somni de cada dia".
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara ...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distancia.
Ara, t'atures, prop. Aspiro rosa rancia,
una rafega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoíxa vigilant de l'oïda
que et persegueix en silenci on et reculls.
Sí ara estengués els braços en la fosca, podría
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Pero ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
La inclusió d'aquest poema, escrit en el sanatori l'any 1938, és una referencia al que Màrius apuntava en les "Estances a la soledat". Un punt més de repetició on el poeta situa el seu somni. Un interval en la cadena significant on el dol es posa a treballar en la creació poética. Un dol per aquesta mare, punt ideal del poeta. Un treball de dol, lent i penós. En el seguiment de la poesia d'en Màrius podem veure com aquest voreja l'objecte, com s'atura en cada punt d'enllac que el lliga a ell, en cada record, en cada esperança.
¿És pel poeta, la poesia, una sublimació de la seva inhibició intensa, de la seva solitud i isolament?
Per Lacan, estem en dol d'algú o d'alguna cosa que, sense saber-ho, és el suport de la nostra falta, de la nostra mancança. Objecte desitjat on hi ha un reconeixement de les nostres insuficiències més enllà de les estratégies neurótiques que tenen relació amb la castració, amb els límits, amb el no poder-ho tot.
Com podem comprovar, el dol d'en Màrius, per la pérdua d'alló real mobilitza el conjunt de significants i els fa poesia. Un treball de dol que troba resposta en l'acte poétic on el subjecte es fa representar pel desig que estava destinat a ser inhibit. Com diu Lacan, en el Seminari de "l'angoixa": "la sublimació i l'actíng out ens posicionen en la lógica del fantasma on el pivot és el lloc de la repetició, equivalent a l'acte", a l'acte poétic, a l'acte del poeta on, cinc mesos abans de morir. escrivia: "Si volgués resumir qué m'han portat aquests darrers anys us diria que, d'una banda, l'afermament de la meva vocació, la consciencia que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric. I per altra banda, la convicció que com a poeta líric no em sentiré mai satisfet de mi mateix" (carta adreçada a Carles Riba, el 14-VII-1942). Un segon moment on Màrius Torres deixa de ser el metge que escrivia versos, per assumir-se com un poeta líric.
(Inici article anterior, part I)
FONTS DE
CONSULTA
· Prats, Margarida. Estudi sobre la vida i l’obra de Màrius Torres.
· Gimferrer, Pere. Pròleg a un recull de poesies de Màrius Torres.
· Freud, Sigmund. El poeta i els somnis diürns.
· Lacan, Jacques. El Seminari, llibre 10: L’angoixa.
· Torres, Màrius. Poesies, especialment les «Estances a la soledat» i el poema escrit al sanatori el 1938.
· Torres, Màrius. Carta a Carles Riba, 14 de juliol de 1942.
