LA METAMORFOSI DEL DESIG SEXUAL

Si hi ha un terreny on els canvis dels darrers anys s’han fet especialment evidents, aquest és el de la sexualitat. No només perquè s'hagin visivilitzat noves identitats, hi hagin aparegut noves formes de relació i noves paraules, sinó perquè ha canviat la manera com les persones viuen el desig, el cos i el vincle amb els altres. Per a molta gent, la sensació és clara: el que avui entenem per sexualitat té poc a veure amb el que vivien les generacions anteriors.

Durant molt de temps, la sexualitat va estar fortament regulada. Hi havia un camí més o menys clar: una parella heterosexual, estable, amb rols definits i una sexualitat orientada sobretot a la família. No era només una norma social, era una manera de dir què era correcte desitjar i què no. Moltes experiències quedaven fora d’aquest marc i, simplement, no es deien.

Això comença a trontollar quan es fa evident una fet incòmode: la vida real no encaixa gaire bé amb el model ideal. Les persones desitgen de maneres molt diverses, tenen fantasies, pràctiques i conflictes que no apareixien en el relat oficial. Quan tot això comença a fer-se visible, la sexualitat deixa de ser només una qüestió privada i passa a ser també un tema polític.

Amb els moviments feministes, aquesta sacsejada es fa encara més intensa. La sexualitat deixa de veure’s només com un deure o una funció i comença a pensar-se des del dret a decidir, quan al plaer i a la pròpia veu. Per a moltes dones, això suposa un canvi radical: ja no es tracta només de respondre al desig de l’altre, sinó de preguntar-se pel propi. Aquest desplaçament obre espais de llibertat, però també noves preguntes que no sempre tenen resposta fàcil.

Amb el temps, la sexualitat s’ha anat formulant cada cop més com una qüestió d’elecció individual. Les relacions ja no es donen per fetes ni es pensen necessàriament per tota la vida. Es trien, es negocien, es revisen. Això pot ser viscut com una oportunitat, però també com una font d’inseguretat. Quan tot depèn de l’elecció, res no sembla prou estable.

En aquest context, les qüestions de gènere adquireixen una visibilitat nova. Cada vegada més persones posen paraules a experiències que abans quedaven amagades o no reconegudes. El gènere deixa de viure’s com un destí inevitable i passa a ser una cosa que es construeix, que es prova, que es transforma. Per a moltes persones, això és alliberador. Per a d’altres, desconcertant. En qualsevol cas, introdueix una pregunta central: qui soc, més enllà del que s’esperava de mi?

A tot això s’hi afegeix un element clau: la sexualitat avui passa, en gran part, per la pantalla. Les aplicacions de cites, les xarxes socials i la presència constant de la imatge han canviat la manera de trobar-se. El desig circula ràpid, hi ha moltes opcions disponibles, però també una sensació estranya de fragilitat. Com si en qualsevol moment hom pogués desaparèixer o ser substituït.

Ja no n’hi ha prou amb desitjar: cal mostrar-se desitjable. El cos, la imatge i la manera de presentar-se esdevenen centrals. Això pot generar excitació, però també molta angoixa. La comparació és constant i la pregunta —sovint silenciosa— es repeteix: soc suficient? agrado prou?

Enmig d’aquest escenari, apareixen nous malestars. Persones que se senten lliures per triar, però alhora perdudes. Relacions que comencen amb intensitat i es trenquen amb facilitat. Desig que s’encén ràpid i s’apaga de pressa. Molta oferta, però també molta solitud.

Aquí la psicoanàlisi aporta una mirada que va a contracorrent d’alguns discursos actuals. Recorda una cosa simple, però difícil de ser acceptada: el desig no es pot satisfer del tot. Sempre hi ha una falta, un buit, una part que no encaixa. No és un error del sistema, és la seva condició, la condició mateixa del desig. Cap identitat, cap relació, cap pràctica pot omplir-ho completament.

Potser per això les noves formes de vincle —relacions obertes, poliamor, acords no convencionals— poden entendre’s com intents diversos de gestionar aquest buit. Algunes persones hi troben espais reals de llibertat i honestedat. D’altres, més confusió o fragilitat emocional. Quan no hi ha una norma clara, la responsabilitat sobre el propi desig pesa més.

Vivim, doncs, en una època paradoxal. Hi ha més llibertat que mai per explorar la sexualitat, però també més pressió, més comparació i més por de no estar a l’alçada. Potser el repte no és tenir més opcions ni definir-se millor, sinó poder sostenir el desig sense convertir l’altre en un objecte, sense consumir-lo ràpidament.

Reconèixer que el desig implica trobada, però també pèrdua. Que no tot es pot controlar ni explicar. I que, fins i tot en un món que ho mostra tot, hi ha una part de la sexualitat que continua sent opaca, incòmoda i profundament humana.