QUI DECIDEIX PER MI?

En el llibre: Assaig sobre la lucidesa, José Saramago ens proposa una reflexió sociopolítica força interessant: què passa quan hom coincideix en la seva opció de vot no partidista i fractura el continuisme? Què passa quan un poble perd la confiança en els seus polítics i vota en blanc? Implica repensar i canviar profundament el sistema polític emprat? Cal condicionar i reformar la gent que vota?

Saramago deia: “pot passar que un dia ens preguntem: qui ha firmat, (qui ha decidit), això per mi?. Aquest dia pot ser avui”. L’autor ens guia cap una ficció que pot esdevenir real. Una mena de profecia que assenyala quan un poble i els seus politics no és troben, no s’escolten, no creuen els uns en els altres, ni cedeixen en els seus clams i interessos. El desgovern apareix.

En la trama veiem com un vot en blanc, massiu i lúcid, provoca un daltabaix del sistema partidista i continuista. Un vot en blanc que, a més d’assenyalar l'oposició i la manca de confiança del poble, posa en qüestió el propi marc de referència política, rebutjant la reiterada i falsa promesa d’esmena i canvi; refusant els protagonismes i obrint el dret a decidir amb esperança i neguit. Ara arriba el moment: com ser lúcids per discernir?

En el text, les reaccions per part del govern tenen el component de la desorientació i de la reacció repressiva i de control autoritari, per tal d'aplacar la insurrecció d’aquests ciutadans que alteren l’ordre establert, les expectatives de perpetuïtat. Amb el semblant de normalització s'interroga, és coacciona per saber què passa, hi ha neguit, el poble assetja. Una mena de malson, creuen els polítics, del que cal despertar perquè desaparegui l’angoixa del no res.

El poder és addictiu. Qui l’experimenta i l’exercita en vol més o, com a mínim, conservar el que té, mentre intenta trobar solucions per no perdre’l. Què és el que hom pot arribar a dir i fer per conservar aquest poder?

El politiqueig ja no troba més recanvis per continuar amb la mascarada i seguir menyspreant al poble. Ja no queda alè per seguir suportant aquesta forma d’entendre i viure la democràcia, aquest desgavell. El sistema i els protagonistes ensenyen els seus veritables rostres i forcen el canvi.

 
El vot en blanc que ens proposa l’assaig de Saramago, resulta una alternativa al dret dels pobles a decidir, un revulsiu per les pèrdues de benestar, de llibertat, per les formes de vida decadents, per la cronicitat malaltissa del sistema. Cal pensar si aquest assaig ens dona una mica de llum, per tal de que pobles desautoritzats, confinats, oprimits i deprimits trobin, en la seva particularitat, la valentia moral necessària i és donin permís per a nous intents de reparació, reconstrucció i ordenament dels problemes que comporta viure en societats cada cop més afermades en la seva identitat, en el “narcisisme de les petites diferencies”, que deia Freud. És donin permís per aspirar al millor bé comú possible, que és l’objectiu pel que hauria de vetllar el bon exercici polític, l’objectiu preeminent de tot poble que vulgui intentar conviure constructivament, en pau i llibertat, mentre aquestes durin.

SENTIMENT DE BUIDOR I DERIVES AMOROSES

Hi ha moltes persones que estan vivint situacions traumàtiques que incideixen en la fragilitat dels seus vincles, els desorienten en els projectes de vida i els provoquen una mena de buit interior, de desesperança. Avui, la manca d'orientació ètica i la superficialitat d'ésser, fa trontollar l'estabilitat psíquica d’aquests subjectes, la seva autoestima i desnivella els seus estats d’ànim. Aquests tipus d’experiències reflecteixen també, estats d’indefinició, apatia i colapse.

La vacuïtat interior és un señal de no tenir el control de la pròpia vida, de patir-la, de no trobar-li sentit i orientació, punt on les relacions amb altres tenen l’objectiu de la gratificació immediata, de desafecció. A aquestes persones els costa sentir perquè no tenen clar el que volen i els sentiments que experimenten. Viuen immerses en una sensació de vulnerabilitat que és vol anestesiar, insensibilitzar, per tal de no patir i angoixar-se pel fet de no saber que fer davant la manca de valor intrínsec de la vida.

El sentiment de buidor no implica que els subjectes no tinguin potencialitat emocional, si no que en determinats moments de la seva vida, apareix un desconcert quan a la seva identitat i valor propi que els desorienta emocionalment i els genera sentiments d’impotència per fer quelcom amb sentit, significatiu per a ells en les seves vides i en les seves relacions.

Hi ha una consulta persistent en el nostre àmbit d’atenció: persones que viuen decepcions i fracassos repetits en les seves relacions amoroses. Relacions amb vincles molt fràgils on, amb certa rapidesa, experimenten sensacions d’avorriment, temor a l’abandó i desapareixen les “bones sensacions inicials”, s'esvaeixen les fantasies ideals que vestien l’atracció, l’enamorament, la passió i les relacions sexuals.

Freqüentment el sentiment de buidor pot afavorir relacions de dependència que és disfressen d’amor. Distintes modalitats de “contracte amatori” per evitar la soledat. Vincles on les persones intercanvien un gaudi d'expectatives, fins i tot certes satisfaccions. Les relacions possessives, de domini, utilitaristes, parasitaries, simbiòtiques, sàdiques i masoquistes, en són una petita mostra.

Alguns trastorns sexuals apareixen com a resultat d’una experiència sentimental viscuda com a buida, mecànica i sense contingut. Certes alteracions singulars com una sexualitat desviada, addictiva, indiscriminada; impotència, incapacitat de manifestar sentiments intensos a la parella, així com la manca de desig sexual, responen, entre altres, a experiències de vacuïtat.

Són moltes les persones que parlen de les seves relacions de parella com a necessàries per “omplir un buit que senten” i el seu desencís, enuig i desesperança és fa evident quan aquesta parella no ha satisfet les carències. Novament s’instal·la la buidor, amb una pregunta que l’acompanya: el buit me’l deixa l’Altre?

Aquesta dificultat per reconèixer el que hom sent i desitja, té en el punt de mira la particular història subjectiva de cadascú, si, però també el fet de viure en una època on els discursos predominants allunyen al subjecte d’ ell mateix, l’alienen a l’objecte i a les aparences i deixen de banda valors i raons existencials. Una cultura on és recicla de forma inadequada les vivències que ens aboquen, un i altre cop, a la sensació d'incertesa, pànic i emotivitat zero.

Per a molts subjectes hi ha la percepció de viure segons el que els demés esperen d’ells. És pren patró dels altres per encaixar on calgui, fins el punt de que un subjecte pot quedar definit com un conjunt de miralls que reflecteixen lo que cadascú espera d’ell. Tota una difusió de la identitat, tota una deriva amenaçadora que gesta nivells importants d'angoixa, desesperació, impulsivitat, aflicció i soledat.