IMPULSOS AUTODESTRUTIUS, i (II)

En la meva pràctica clínica, no recordo que ningú que tingués tendències autodestructives és negués a parlar d’elles. Ara bé, cal tenir en compte, cal intentar cercar allò intern que pot empènyer a actuar en silenci (idees, malalties greus...), dins del subjecte.

Parlar i elaborar, en la mida de lo possible, és un primer pas terapèutic, un més enllà de l’acte i que pot donar plenitud a la paraula, a la lectura del fantasma particular que embolcalla el pensament lesiu. Un acostament al sentit del patiment, a les raons sordes que actuen més enllà de la consciència. Treball de recerca per tal de donar-li a l’impuls un nou escenari, incruent, un nou estatut.

Hi ha també patologies severes a les que és molt difícil accedir-hi des d’un treball psicoanalític i psicoterapèutic només, i que cal saber diagnosticar amb precisió per tal d’intentar reduir riscos. Em refereixo a les psicosis maniacodepressives o bipolars, on hi ha un risc important de conductes auto lesives, també altres malalties com l’esquizofrènia i la paranoia, etc.

Què fa que hom perdi les ganes de seguir vivint? Què fa que una persona és pugui negar la vida, restar mort malgrat seguir vivint? Dedicar-li la mort a algú?

Pors, temors, decepcions, pèrdues, fracassos, desamor, malentesos, ofuscacions, desenganys..., associats a una estructura de personalitat determinada fruit d’una història de vida, de relacions, d’expectatives, i experiències quotidianes concretes i singulars.

Persones amb un important grau de desesperança acompanyada d’un sentiment viu de desemparament. Símptomes que trobem, entre altres malestars possibles, als estats depressius greus.

Hi ha persones que per les seves característiques personals és consideren poc estimades, se senten com una càrrega per els altres. També hi ha qui pot patir un impuls incontenible de venjança i còlera cap algú i la seva tendència o acte suïcida pot arribar a ser un missatge pòstum. 

La impulsivitat anul·la la paraula, la reflexió, la raó, per la qual cosa el subjecte que pensa i pot parlar sobre les seves idees i la seva manera de procedir, té menys risc de fer-se mal, de suïcidar-se.

La concepció i expectatives vitals que tingui cada persona, sens dubte que pot influir en l’elaboració i contenció dels impulsos autodestructius. Per exemple, hi ha factors espirituals i de fe que tenen la particularitat de contenir l’acte impulsiu, així com altres poden promoure’l. El més significatiu per ambdues possibilitats és el grau de consistència de la fe del subjecte pel que fa a lo transcendent, amb el proïsme i el nivell d’esperança en que està basada la seva creença.

IMPULSOS AUTODESTRUCTIUS (I)

Sentir-nos contrariats per una pèrdua d’esperança, per un dany viscut com irreparable, per quelcom que ens produeix ràbia, còlera, agressivitat, són situacions que poden cridar a la desesperació del subjecte i a respostes reactives desmesurades i impulsives.

L’impuls autodestructiu més extrem que és pot posar de relleu en moments crítics, i segons la singularitat psíquica de cadascú, és el suïcidi.

Quines persones presenten aquest risc?

Bàsicament aquelles que ho anuncien, que avisen que es volen suïcidar. De fet moltes de les persones que han fet un intent de suïcidi ho han avisat, sigui a la família, a amics. Tot suïcidi o tot intent, porten el seu propi missatge dirigit a algú altre. Compte amb pensar i creure que, qui parla de suïcidi no el vol dur a terme, que només és un crit d'atenció, un "farol".

Son persones que solen presentar senyals evidents de menyspreu cap a si mateixes, importants sentiments d’indignitat i culpa. Són subjectes que creuen haver comés alguna mena de transgressió imperdonable, Tenen un to anímic trist i inhibit o, contràriament poden mostrar-se excessivament eufòrics.

Tenen poca esperança en l’avenir i solen fer una interpretació de la realitat en negatiu. Molts és queixen de que la seva vida no té sentit i experimenten un intens sentiment de dolor i buidor. També hi ha persones que mostren un estat d'excitació, hiperactivitat i exaltació que poden abocar a comportaments de risc, per la dificultat de control que tenen.

Bona part de les reaccions impulsives i conductes autodestructives poden anar relacionades amb la ingesta de drogues i alcohol, fet que comporta un factor de risc important quan es prenen decisions sota els seus efectes, (conduir begut i/o drogat).

La influència de les drogues i l’alcohol gesten un comportament poc reflexiu, no fa falta ser-hi addicte, n’hi ha prou amb consums esporàdics. Si el consum de tòxics esdevé constant o crònic la persona pot patir serioses alteracions del judici, costar-li discernir amb claredat i pot augmentar el nivell de risc pel que fa a la seva integritat física i psíquica. El més important però és que la addicció continuada és, potencialment, un suïcidi lent, una autodestrucció gradual.

Generalment l’addicció comporta força tensions en les relacions que el subjecte té amb els altres, fonamentalment amb la família, amb la parella, a la feina, amb els amics, etc., arribant a situacions límit susceptibles de desencadenar una temptativa de suïcidi, per l’augment de conflicte, tensió i negativitat cap a si mateix.

És important pensar en aquests “accidents” que succeeixen arreu (feina, trànsit, dopatge en l’esport, esports de risc, etc.) i que molts cops són el resultat d’un suïcidi indirecte, doncs, més enllà de considerar-los fortuïts hi podem trobar elements i factors personals o conductes que ens poden donar pistes d’un malestar i/o sentiment  d’impotència i desesperació, molts cops desconegut o menystingut per les persones de l’entorn, però viscut amb intensitat per la persona que ho pateix.

Altre punt a tenir en compte com a risc d’impulsos autodestructius és la sensibilitat, la fragilitat del subjecte quan pateix una pèrdua significativa: una persona estimada, situacions viscudes com un fracàs o decepció (amor, feina, projectes, estudis, fortuna, disfunció, incapacitació, malalties incurables, etc).

No hi ha pèrdua, fracàs o limitació sense importància. No ho vivim tots de la mateixa manera. Forma part de la singularitat de cadascú la intensitat amb que es visqui un sentiment de pèrdua, també el grau d'inestabilitat que pot produir.

El que si sabem és que hi ha un risc a suïcidar-se quan hom ho pensa amb certa insistència, quan té pocs elements estabilitzadors internament i al seu voltant, quan té un cert rastre de pèrdues i/o fracassos significatius, quan els ideals i il·lusions estan fora del seu abast, se li fan impossibles, per limitacions pròpies o per ser massa exigents i desmesurats.  Tot plegat altera la seva capacitat de discerniment, de control, d'esperança.  Quans accidents encoberts!! Quantes persones que és van sentint poc valuoses, desvitalitzades, dia rere dia, any era any, en silenci, sense dir-ne gran cosa, sense massa soroll, fins que un dia...

Resulta difícil conèixer el potencial autodestructiu d’una persona, tingui la edat que tingui. No és una escomesa fàcil, ni per les persones que diuen conèixer-la, ni per molta pràctica que tingui un especialista en tractar amb subjectes que presenten aquest risc o han intentat el suïcidi.

Cal precaució, alerta i una fina escolta i sensibilitat en l’anàlisi cas per cas. No hi ha generalitzacions que valguin, hi ha un passat i un present per a cadascú que són els que donen senyals.

IMPULSIVITAT

És un rastre multi causal i subtil dins dels malestars actuals. Sorgeix de sobte, escapa al control del subjecte  i l’anomenem impuls. Pot ser una tendència repetida, formar part d’una conducta, on hi manquen les paraules, la contenció i la capacitat per inhibir l’acció. Queda clar que no hi ha previsió de conseqüències, doncs no obeeix a la reflexió.

Els actes impulsius és produeixen per eliminació de les restriccions conscients; i és que la reacció primària de tot humà és egoista ens remet a la recerca de satisfacció immediata, a l’alliberament de la tensió.

La impulsivitat o impulsió comporta actuar de cop, amb escassa consciència del que succeeix, sense poder imposar el domini voluntari, amb una determinació inconscient, i que, en el pitjor dels casos pot suposar un perjudici contra un mateix i/o contra altres.

Fer-se mal d’alguna manera, autolesionar-se, emprar trets autodestructius, el suïcidi, etc., poden ser algunes variables del perjudici que comporta la impulsió que reverteix cap un mateix.

Altrament, quan l’impuls s’exterioritza també ho fa amb l’agressió, la violència, les fuites, les excentricitats, les transgressions de tota mena, l’assetjament, l’abús, el turment, etc., cap a altres.

Un pas a l’acte condicionat per un desajust, per un conflicte o conflictes que és col·loquen en un aparent sense sentit i generen la seva pròpia energètica. Trastorns de la conducta i del comportament, desestabilitzacions d’estructures clíniques determinades (neurosi, psicosi i perversió). Sigui una o altra l’estructura del subjecte, la particularitat de l’impuls pot obeir a diferents motivacions o fonts i per tant, cercar finalitats diferents.

Hi ha una manifestació impulsiva molt arrelada en la nostra cultura: són aquells actes o conductes dels subjectes, que tenen com a fet primordial la satisfacció immediata mitjançant objectes determinats, i l’impuls és proposa com a mitjà per aquesta suposició.

Alliberar tensió, sumar-hi un anhel o il·lusió i quedar determinat per una insatisfacció pot comportar una sobtada reacció sense control i que respon a certes particularitats i peculiaritats psíquiques del subjecte. Tenim exemples en tota mena d’excessos i/o dependències, addiccions (alcohol, drogues, etc.), les alteracions sexuals, la ludopatia, el consumisme compulsiu, la bulímia, robatoris compulsius, etc.

Actes,que, fins i tot poden ser reprovats per nosaltres i que van des de lo criminal a la caricatura. Aquets impulsos prenen la forma d’obsessions que no es poden controlar, amb idees que empenyen a fer. Una lluita ansiosa contra l'impuls incontenible de passar a l’acte, molts cops acompanyada per l’obligació de tenir que fer tal o qual i amb certa immediatesa, una exigència irresistible, turmentosa i implacable que té pressa per arribar a una meta.

Hi ha sensació de manca de control quan hom veu que és repeteix l'impuls, la conducta no prevista. És repeteix allò que empeny per alliberar tensió, tensió generada per un malestar, per quelcom que fa patir però que alhora s’alleugereix momentàniament, per tornar-se  a carregar i a demanar nous alleugeriments, descàrregues de tensió, ansies reiterades...Una forma de gaudir que pot dur a lo pitxor.

L’impuls és fa irresistible perquè no podem tolerar la tensió, l’angoixa que ens genera contenir-lo. Hem de cedir a la pressió perquè si no, esdevenim més angoixats, trastornats i desbordats o això creiem.

Quant d’art i manya ens proposa la nostra ment per tal de caure en el parany i seguir repetint!!  Perplexes i amb aquest automatisme que ens supera, reiterem aquesta expressió d’un desig primari no resolt que segueix queixant-se. Una expressió que té com aliats a la ment i el cos.