dimecres, 27 de febrer de 2013

IMPULSOS AUTODESTRUTIUS, i (II)


En la meva pràctica clínica, no recordo que ningú que tingués tendències autodestructives és negués a parlar d’elles. Ara bé, cal tenir en compte, cal intentar cercar allò intern que pot empènyer a actuar en silenci (idees, malalties greus...), dins del subjecte.

Parlar i elaborar, en la mida de lo possible, és un primer pas terapèutic, un més enllà de l’acte i que pot donar plenitud a la paraula, a la lectura del fantasma particular que embolcalla el pensament lesiu. Un acostament al sentit del patiment, a les raons sordes que actuen més enllà de la consciència. Treball de recerca per tal de donar-li a l’impuls un nou escenari, incruent, un nou estatut.

Hi ha també patologies severes a les que és molt difícil accedir-hi des d’un treball psicoanalític i psicoterapèutic només, i que cal saber diagnosticar amb precisió per tal d’intentar reduir riscos. Em refereixo a les psicosis maniacodepressives o bipolars, on hi ha un risc important de conductes auto lesives, també altres malalties com l’esquizofrènia i la paranoia, etc.

Què fa que hom perdi les ganes de seguir vivint? Què fa que una persona és pugui negar la vida, restar mort malgrat seguir vivint? Dedicar-li la mort a algú?

Pors, temors, decepcions, pèrdues, fracassos, desamor, malentesos, ofuscacions, desenganys..., associats a una estructura de personalitat determinada fruit d’una història de vida, de relacions, d’expectatives, i experiències quotidianes concretes i singulars.

Persones amb un important grau de desesperança acompanyada d’un sentiment viu de desemparament. Símptomes que trobem, entre altres malestars possibles, als estats depressius greus.

Hi ha persones que per les seves característiques personals és consideren poc estimades, se senten com una càrrega per els altres. També hi ha qui pot patir un impuls incontenible de venjança i còlera cap algú i la seva tendència o acte suïcida pot arribar a ser un missatge pòstum. 

La impulsivitat anul·la la paraula, la reflexió, la raó, per la qual cosa el subjecte que pensa i pot parlar sobre les seves idees i la seva manera de procedir, té menys risc de fer-se mal, de suïcidar-se.

La concepció i expectatives vitals que tingui cada persona, sens dubte que pot influir en l’elaboració i contenció dels impulsos autodestructius. Per exemple, hi ha factors espirituals i de fe que tenen la particularitat de contenir l’acte impulsiu, així com altres poden promoure’l. El més significatiu per ambdues possibilitats és el grau de consistència de la fe del subjecte pel que fa a lo transcendent, amb el proïsme i el nivell d’esperança en que està basada la seva creença.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada