IMPULSOS AUTODESTRUCTIUS (I)

Sentir-nos contrariats per una pèrdua d’esperança, per un dany viscut com irreparable, per quelcom que ens produeix ràbia, còlera, agressivitat, són situacions que poden cridar a la desesperació del subjecte i a respostes reactives desmesurades i impulsives.

L’impuls autodestructiu més extrem que és pot posar de relleu en moments crítics, i segons la singularitat psíquica de cadascú, és el suïcidi.

Quines persones presenten aquest risc?

Bàsicament aquelles que ho anuncien, que avisen que es volen suïcidar. De fet moltes de les persones que han fet un intent de suïcidi ho han avisat, sigui a la família, a amics. Tot suïcidi o tot intent, porten el seu propi missatge dirigit a algú altre. Compte amb pensar i creure que, qui parla de suïcidi no el vol dur a terme, que només és un crit d'atenció, un "farol".

Son persones que solen presentar senyals evidents de menyspreu cap a si mateixes, importants sentiments d’indignitat i culpa. Són subjectes que creuen haver comés alguna mena de transgressió imperdonable, Tenen un to anímic trist i inhibit o, contràriament poden mostrar-se excessivament eufòrics.

Tenen poca esperança en l’avenir i solen fer una interpretació de la realitat en negatiu. Molts és queixen de que la seva vida no té sentit i experimenten un intens sentiment de dolor i buidor. També hi ha persones que mostren un estat d'excitació, hiperactivitat i exaltació que poden abocar a comportaments de risc, per la dificultat de control que tenen.

Bona part de les reaccions impulsives i conductes autodestructives poden anar relacionades amb la ingesta de drogues i alcohol, fet que comporta un factor de risc important quan es prenen decisions sota els seus efectes, (conduir begut i/o drogat).

La influència de les drogues i l’alcohol gesten un comportament poc reflexiu, no fa falta ser-hi addicte, n’hi ha prou amb consums esporàdics. Si el consum de tòxics esdevé constant o crònic la persona pot patir serioses alteracions del judici, costar-li discernir amb claredat i pot augmentar el nivell de risc pel que fa a la seva integritat física i psíquica. El més important però és que la addicció continuada és, potencialment, un suïcidi lent, una autodestrucció gradual.

Generalment l’addicció comporta força tensions en les relacions que el subjecte té amb els altres, fonamentalment amb la família, amb la parella, a la feina, amb els amics, etc., arribant a situacions límit susceptibles de desencadenar una temptativa de suïcidi, per l’augment de conflicte, tensió i negativitat cap a si mateix.

És important pensar en aquests “accidents” que succeeixen arreu (feina, trànsit, dopatge en l’esport, esports de risc, etc.) i que molts cops són el resultat d’un suïcidi indirecte, doncs, més enllà de considerar-los fortuïts hi podem trobar elements i factors personals o conductes que ens poden donar pistes d’un malestar i/o sentiment  d’impotència i desesperació, molts cops desconegut o menystingut per les persones de l’entorn, però viscut amb intensitat per la persona que ho pateix.

Altre punt a tenir en compte com a risc d’impulsos autodestructius és la sensibilitat, la fragilitat del subjecte quan pateix una pèrdua significativa: una persona estimada, situacions viscudes com un fracàs o decepció (amor, feina, projectes, estudis, fortuna, disfunció, incapacitació, malalties incurables, etc).

No hi ha pèrdua, fracàs o limitació sense importància. No ho vivim tots de la mateixa manera. Forma part de la singularitat de cadascú la intensitat amb que es visqui un sentiment de pèrdua, també el grau d'inestabilitat que pot produir.

El que si sabem és que hi ha un risc a suïcidar-se quan hom ho pensa amb certa insistència, quan té pocs elements estabilitzadors internament i al seu voltant, quan té un cert rastre de pèrdues i/o fracassos significatius, quan els ideals i il·lusions estan fora del seu abast, se li fan impossibles, per limitacions pròpies o per ser massa exigents i desmesurats.  Tot plegat altera la seva capacitat de discerniment, de control, d'esperança.  Quans accidents encoberts!! Quantes persones que és van sentint poc valuoses, desvitalitzades, dia rere dia, any era any, en silenci, sense dir-ne gran cosa, sense massa soroll, fins que un dia...

Resulta difícil conèixer el potencial autodestructiu d’una persona, tingui la edat que tingui. No és una escomesa fàcil, ni per les persones que diuen conèixer-la, ni per molta pràctica que tingui un especialista en tractar amb subjectes que presenten aquest risc o han intentat el suïcidi.

Cal precaució, alerta i una fina escolta i sensibilitat en l’anàlisi cas per cas. No hi ha generalitzacions que valguin, hi ha un passat i un present per a cadascú que són els que donen senyals.