Per als psicoanalistes el diagnòstic d’una
societat passa per fer un repàs a fons de la relació
entre la Llei i el conflicte particular que els subjectes d'aquesta presenten, entre altres possibilitats.
Viure en societat
implica renuncies pròpies per tal de deixar espai a l’altre i fer possible una
certa convivència, malgrat l’excedent de malestar estructural que aquestes
renúncies comporten per a cadascú.
L’ordre social és
necessari per regular la relació dels homes entre si. Però que fer quan el que
està desorientat i actua desordenant aquest ordre social és l’Estat? Quan
aquest no exerceix el poder polític per al bé comú? Què fer quan aquest Estat
abusa de les seves atribucions en perjudici de la justícia social i el millor estat de
benestar possible que li deu sempre als ciutadans? Què fer amb una forma d’exercir el
poder que abusa y perverteix l’ordre i la vida del poble?
No oblidem que és
el poble qui sempre té el poder, malgrat se l’oprimeixi, i tots els polítics i
governants elegits democràticament són, només, els representats, els servidors d’aquest
poble.
Si aquests representants
perden el nord i es dediquen a sembrar enfrontaments en compte de diàleg, a
transgredir i perjudicar en compte de vetllar per la salut social, calen clams
de rebuig, cal ocupar els carrers, protestar, indignar-se i sobre tot utilitzar
el que calgui per fer sentir el pes de la paraula que demana un dret a
decidir com volem el nostre futur.Cal Fer-ho en pau, amb la força dels arguments lícits, amb molta passió i sense agressió i violència.
Estem en un moment
on la societat està dividida per la desconfiança en els seus representants, per
les impossibilitats i precarietat de la vida i benestar, per imposicions i desorientació
del present i futur, per abusos, cinismes i hipocresia. Cauen les institucions
i els lligams humans es perverteixen i amenacen fractura. Cap on anem? Quins són els nostres referents? Qué volem?
És el poble el
culpable de tot aquest enrenou? Si, tots i tenim a veure d’alguna manera, per
les nostres peculiaritats, per com hem viscut, per la nostra forma de procedir, per no saber triar o no saber
qui ens pot representar i vetllar millor per al present i futur, etc, etc. Tot aquest
remenat porta les seves conseqüències i responsabilitats que uns tenen més que
altres, però cadascú té la seva.
Vivim situacions
que ens han dut a patir la inoperància, la ineficàcia, la mesquinesa, la
manipulació, l’engany i la manca d’ètica d’aquests homes i dones que en els
últims anys han exercit i exerceixen poders polítics i no polítics i que s’han dedicat més a
engreixar el seu JO i les seves butxaques que a tenir cura i vetllar per tal de nodrir-se del seny necessari, tot treballant per al poble, per la gent que els va fer
confiança.
Si l’Estat continua
actuant de manera coercitiva generant por als ciutadans, si continua
manipulant i faltant a la veritat i a la legalitat, si el missatge esperançador
no comporta un canvi radical quan a les possibilitats de consens i unió, no hi
haurà més remei que ingressar aquest Estat a un sanatori per tal que és guareixi de
les seves alteracions de judici.
El malestar actual
està massa tocat per la desconfiança, per la sensació d’assetjament i abús.
Cada cop hi ha més persones que es mostren impulsives en compte de dialogants, atemorides
en compte de confiades, perverses en compte de solidàries. Cada cop notem més els
efectes de la coerció, desconsideració i opressió inhumanes. Això és perillós
per una convivència en pau o pot ser necessari per tal de trobar nous sentits al
que no va bé, nous escenaris per a la nostra civilització.
