EL SILENCI D'ALLÓ QUE ESDEVÉ TRAUMÀTIC

Etimològicament, el mot Trauma prové del grec i fa referència a una ferida o lesió. En aquest escrit situarem aquesta ferida lesiva en el psiquisme i en el que pot comportar quan a manifestacions crítiques, sobtades i desequilibrants pel subjecte, també remarcarem la importància de la seva elaboració pel benestar subjectiu.

Quan parlem de trauma o del que podem considerar traumàtic, és pertinent tenir en compte aquestes particularitats intenses i doloroses, però el que resulta més important és com cada persona, cada subjecte ha experimentat aquest fet o situació traumàtica. És molt important si la experiència colpidora ha pogut ser parlada, tractada o elaborada, es a dir, simbolitzada o no, doncs, l'evolució i les conseqüències canvien.

Resulta essencial considerar que el nucli del trauma no es tant l'experiència en sí mateixa, sinó allò no va poder assimilar-se, parlar-se. El que queda fora del relat i que insisteix i no desapareix per no haver-se dit i que dona pas a la ferida, a la marca, que com a tal deixa rastre i es manifesta a posteriori de diferents formes. 

Crec que és important tenir en compte l'ús col·loquial que tots plegats podem fer del mot trauma, d'allò traumàtic quan ens referim a quelcom complex, impactant, colpidor. Una utilització simplista del concepte pot abocar a una certa banalització, en la mesura que qualsevol vivència o experiència difícil pugui ser considerada de traumàtica.   

La lectura que els proposo és que pensem en quelcom traumàtic quan el subjecte té veritables dificultats per elaborar psicològicament allò que li ha passat i com ho ha viscut. No es tracta de reduir el trauma a un fet dolorós, només. 

Des d'aquesta visió podem definir allò traumàtic com un esdeveniment que irromp en la vida d'un subjecte i aquest es trobi sense recursos per integrar-lo i/o canalitzar-lo. Això passa perquè aquesta experiència succeeix en un moment on el llenguatge, el posar-hi paraules encara no es pot fer per no estar constituït (primera infància), o bé perquè no hi ha ningú disposat a escoltar i donar presència i suport i sortida a les paraules que emergeixen del tal o qual succés. Quan és aquesta l'escena, tot alló viscut queda a la espera, no sense seguir insistint de formes singulars, doloroses i equívoques en decurs del temps. 

Una experiència traumàtica ens pot col·lapsar, hi ha quelcom excessiu: una pèrdua, una situació violenta, un abandó, un fracàs, fins i tot una paraula, que ens desborda. Quelcom especial que depassa les possibilitats particulars i subjectives de metabolitzar-ho, si més no de forma immediata. Res té a veure amb que un subjecte sigui fràgil psíquicament, sinó que està relacionat amb la impossibilitat de poder donar-li sortida en aquell moment que es va produir.

Les particularitats intrínseques del trauma i el temps transcorregut, ens mostren com aquest no pot tenir una rememoració ràpida, clara i ordenada. No hi ha un dir coherent sobre el que ens va afectar, ferir, sinó elements i característiques que fan de representants d'aquesta ferida que patim: sensacions corporals molestes o dolors, afectes deslligats del context que vivim, angoixes sobtades, reaccions que es manifesten de forma desproporcionada respecte a la situació concreta. Això, parafrasejant a Freud ens fa posar sobre avís que, més que recordar-se, el trauma tendeix a repetir-se.

El mestre vienès va proposar aquesta particularitat quan, treballant amb els seus pacients, s'adonà que tot allò dolorós que no pot ser representat i elaborat, retorna. Retorna en forma de què? No com a record fidel del passat, sinó en forma de símptomes, de malestars insistents, inhibicions, bloquejos, que no troben la seva traducció, la seva explicació.

Altre fet important és que el trauma no pertany, necessariament, a una determinada etapa de la vida. Pot tenir lloc en etapes primerenques de la vida i desencadenar-se activar-se en moments posteriors com l'adolescència o la edat adulta, després d'un llarg període de latència no exempt de senyals i conductes erràtiques.

Durant la infantesa allò traumàtic sol estar estretament relacionat amb el vincle de dependència que tenim amb aquest Altre fonamental pera al nostre desenvolupament. Fets i experiències doloroses com la desatenció, la solitud, l'abandó, ambivalència afectiva, etc. En situacions així l'infant no pot elaborar-ho amb paraules i, és el cos, el joc o el símptoma qui assumeix aquesta funció mediadora.

A l'adolescència aquestes ferides lesives poden reactivar-se amb especial intensitat. La metamorfosi corporal, la irrupció de la sexualitat i el procés identitàri, són, entre altres, estímuls, desencadenants que poden fer sorgir allò traumàtic que havia quedat pendent de resoldre. En la clínica d'aquesta etapa de la vida, veiem com l'angoixa intensa, les conductes de risc, el consum de substàncies, entre altres, poden ser representats d’aquestes situacions traumàtiques no resoltes, que tenen certa dificultat en simbolitzar-se.

Quan a l'adultesa, el trauma pot emergir amb rotunditat després de molt temps encapsulat. Certs factors desencadenants i particulars en cadascú (separacions, pèrdues, malaltia, un fracàs, etc), poden fer de detonant, fet que ens il·lustra la repetició i la presència atemporal d'allò que va esdevenir traumàtic.

En l'interí del dispositiu psicoanalític no intentem la reconstrucció de l'escena originària del trauma, ni pretenem un relat exhaustiu dels fets. La nostra escolta està alerta de les formes com el trauma pot manifestar-se en el discurs singular de cada persona, de cada subjecte: en el silencis, en les repeticions, els lapsus, les interrupcions sobre el que es diu...

No forcem el record ni insistim en allò que podria ser una elaboració violentada. L'escolta del psicoanalista respecta el temps de cada subjecte en aquesta experiència que no pot ser dita, ni de forma immediata, ni completa. Sabem que tota insistència reforça el bloqueig quan hom encara no està preparat per encarar-s'hi.

La psicoanàlisi no elimina el trauma ni esborra les ferides, no pot oferir una cura total. El treball dins d'una anàlisi apunta a transformar la relació que el subjecte té amb allò que el traumatitza i, on tot el que abans operava en silenci i provocava un determinat malestar, pugui reconduir-se i integrar-se dins d'una història, amb coneixement de causa i sense dolor.

Escoltar el trauma, en la nostra posició, sempre implica una ètica: mai interpretar de manera precipitada, no proposar o suggerir suposicions i representacions i, molt important, no tranquil·litzar amb formulismes i consells buits. Hi ha molta vida més enllà de la ferida, magrat aquesta no desaparegui del tot. 

---

Algunes fonts de consulta

• Freud, S. (1914). Recordar, repetir i reelaborar.

• Freud, S. (1920). Més enllà del principi del plaer.

• Freud, S. (1939). Moisès i la religió monoteista.

• Lacan, J. (1964). El seminari. Llibre XI: Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi.

• Lacan, J. (1975). El seminari. Llibre XXII: RSI. 

• Laplanche, J. & Pontalis, J.-B. (1967). Vocabulari de la psicoanàlisi.

• Miller, J.-A. (1987). Introducció a la clínica psicoanalítica.