Llegir Sylvia Plath i Alejandra Pizarnik no és una experiència còmoda ni tranquil·litzadora, i tanmateix continuen interpel·lant lectors. No ho fan perquè reafirmi allò que ja sabem, sinó perquè descol·loquen, incomoden i exposen a una paraula que no protegeix ni consola.
En una cultura que sovint es precipita a esmorteir el malestar (convertint-lo de seguida en diagnòstic, consell o relat de superació), aquestes autores obren un espai d’una altra naturalesa: el d’un llenguatge que no resol ni apaivaga, però que permet que el subjecte aparegui allà on el sentit falla, allà on emergeix el dolor d’existir.
Llegir-les avui no és un gest nostàlgic ni una moda cultural. És més aviat una presa de posició: tornar a una escriptura que posa en joc la pròpia interpretació de la vida, del desig, del cos i dels límits mateixos del llenguatge. Una escriptura que no tapa el buit, sinó que l’envolta, i en fa traça, dibuix amb paraules, cada autora des del seu lloc singular.
En totes dues, el poema no és l’expressió d’un jo coherent, ni la transmissió d’un missatge clar. No hi ha transparència ni voluntat de fer-se entendre fàcilment. El poema opera com un espai de confrontació amb allò difícil de dir, amb allò que fa mal. Des d’una perspectiva psicoanalítica, podríem dir que l’escriptura intenta fer alguna cosa amb el real: amb allò que no s’acaba d’integrar, que resisteix la simbolització i insisteix com a excés i obstacle.
En l’obra de Sylvia Plath, aquesta confrontació pren la forma de l’excés. El llenguatge és intens, afilat, accelerat. Ariel no embelleix el dolor, sinó que el projecta en imatges que irrompen com un atac. El cos femení hi apareix exposat, sense protecció: maternitat, odi, desig o pulsió de mort no són temes, sinó actes de llengua. El jo poètic no busca comprensió; es manté en el seu dir fins al límit, encara que això impliqui la destrucció de la pròpia imatge. No hi ha conciliació, només insistència.
Alejandra Pizarnik, en canvi, escriu des d’un altre registre: el de la mancança. La seva escriptura avança a través de silencis, fractures, paraules que semblen a punt d’esvair-se. Allà on Plath accelera, Pizarnik reté, para i es contrau, fins i tot fins al silenci. Però aquesta diferència d’estil no amaga un gest comú: en ambdues, el llenguatge s’aproxima al real, a allò impossible de dir, deixant veure la ferida i el dolor d’existir. El poema no tanca el buit, sinó que el delimita.
Sovint, certes lectures han reduït les seves obres al relat de la depressió o al suïcidi. Tot i que aquesta mirada pot tenir un valor descriptiu, acaba convertint l’obra en símptoma i l’autora en cas clínic. És una manera de neutralitzar allò que els seus textos posen en joc: quan el patiment es medicalitza, el text deixa de qüestionar.
Potser cal invertir la pregunta: no què diu la patologia dels poemes, sinó què fan els poemes amb el patiment. Aquí l’escriptura no és teràpia ni sublimació, sinó un intent fràgil però radical de sostenir una posició subjectiva. No per guarir, sinó per no desaparèixer del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada