Etimològicament,
el mot Trauma prové del grec i fa referència a una ferida o
lesió. En aquest escrit parlarem del trauma psíquic, del que pot comportar pel que fa a manifestacions crítiques, sobtades i desequilibrants
pel subjecte i el patiment que se'n deriva. Remarcarem, també, la importància de la seva elaboració pel
benestar subjectiu.
Quan parlem del que podem considerar traumàtic, és pertinent tenir en compte aquestes particularitats psíquiques intenses i doloroses, però el que resulta més important és com cada persona, cada subjecte, ha experimentat aquest fet o situació traumàtica.
Resulta
essencial considerar que el nucli del trauma, no és tant l'experiència en sí
mateixa, sinó allò que no va assimilar-se, parlar-se. El que queda fora del
relat i que no desapareix, sinò que insisteix donant pas a la
ferida, a la marca, que com a tal deixa rastre i es manifesta de diferents formes.
D'altra banda, cal tenir en compte l'ús col·loquial que hom pot fer del
mot trauma, d'allò traumàtic, quan ens referim a quelcom complex, impactant,
colpidor. Una utilització simplista del concepte pot abocar a una certa
banalització, en la mesura que qualsevol vivència o experiència difícil pugui
ser considerada com traumàtica.
El meu plantejament és que pensem en quelcom traumàtic quan el subjecte té
veritables dificultats per elaborar psicològicament allò que li ha passat i com
ho ha viscut. No es tracta de reduir el trauma a un fet dolorós, només.
Des
d'aquesta perspectiva, podem pensar el fet traumàtic com un esdeveniment que irromp en
la vida d'un subjecte i que aquest es troba sense recursos per integrar-lo i/o
canalitzar-lo. Això passa perquè aquesta experiència succeeix en un moment on
el llenguatge, el posar-hi paraules, no és possible; o perquè encara no es pot fer per no estar constituït aquest llenguatge (primera infància), o bé perquè no hi ha ningú disposat a escoltar i donar
presència, suport i sortida a les paraules que emergeixen del tal o qual
succés. Quan és aquesta l'escena, tot alló viscut queda a la espera, no sense
seguir insistint de formes doloroses i equívoques en el decurs del
temps.
Una experiència traumàtica ens pot col·lapsar, hi ha quelcom d'excessiu: una pèrdua, una situació violenta, un abandó, un fracàs, fins i tot una paraula, que ens desborda i descoloca. Quelcom especial que depassa les possibilitats particulars i subjectives de metabolitzar-ho, si més no de forma immediata. Res té a veure amb que un subjecte sigui fràgil psíquicament, sinó que està relacionat amb la impossibilitat de poder donar-li sortida a alló que, en un moment donat produeix un impacte que ens glaça.
Les
particularitats intrínseques del trauma i el temps transcorregut ens mostren
com aquest no pot tenir una rememoració ràpida, clara i ordenada. No hi ha un
dir coherent sobre el que ens va afectar i ferir, sinó elements i característiques
que fan de representants d'aquesta ferida que patim: sensacions corporals
molestes o dolors, afectes deslligats del context que vivim, angoixes sobtades,
reaccions i impulsos que es manifesten de forma desproporcionada respecte a la situació
concreta. Això, parafrasejant a Freud, ens posa sobre avís: més que
recordar-se, el trauma tendeix a repetir-se, amb un corolari d'expressions ben singular.
El mestre
vienès va proposar aquesta particularitat quan, treballant amb els seus
pacients, s'adonà que tot allò dolorós que no podia ser representat i elaborat,
retorna. Retorna en forma de què? No com a record fidel del passat, sinó en
forma de símptomes, de malestars insistents, inhibicions, bloquejos, conductes i decisions erràtiques, que no
troben la seva traducció, la seva explicació d'entrada.
Altre fet important és que el trauma no pertany, necessariament, a una determinada etapa de la vida. Pot tenir lloc en etapes primerenques i desencadenar-se, activar-se en moments posteriors com l'adolescència o la edat adulta, després d'un llarg període de latència no exempt d'aquests símptomes particulars esmentats.
Durant la infantesa, allò traumàtic sol estar estretament relacionat amb el vincle de dependència que tenim amb aquest Altre fonamental per al nostre desenvolupament (pares, familiars o substituts). Fets i experiències doloroses com la desatenció, la solitud, l'abandó, el maltratament, l'ambivalència afectiva, etc. En situacions així, l'infant no pot elaborar-ho amb paraules i, és el cos, el joc o el símptoma qui assumeix aquesta funció mediadora, d'evidència, de quelcom feridor i lesiu que espera trobar sortida, elaboració.
A
l'adolescència aquestes ferides no curades, poden reactivar-se amb especial
intensitat. La metamorfosi corporal, la irrupció de la sexualitat i el procés
identitàri, són, entre altres, estímuls, desencadenants que poden fer sorgir allò traumàtic
que havia quedat pendent de resoldre. En la clínica d'aquesta etapa de la vida, veiem com l'angoixa intensa, les conductes de risc, el consum de substàncies,
entre altres, poden ser representants d’aquestes situacions traumàtiques no
resoltes, que tenen certa dificultat en simbolitzar-se.
Quan a l'adultesa, el trauma pot emergir amb rotunditat després de molt temps de restar encapsulat. Certs factors desencadenants i particulars en cadascú (separacions, pèrdues, malaltia, un fracàs, etc), poden servir de detonant, fet que ens il·lustra la repetició i la presència atemporal d'allò que va esdevenir un trasbals psíquic per algú temps enrera.
En l'interí del dispositiu psicoanalític no intentem la reconstrucció de l'escena originària del trauma, ni pretenem un relat exhaustiu dels fets. La nostra escolta està alerta de les formes com el trauma pot manifestar-se en el discurs singular de cada persona, de cada subjecte: en el silencis, en les repeticions, els lapsus, les interrupcions sobre el que es diu, etc.
No forcem
el record ni insistim en allò que podria ser una elaboració violentada. L'escolta del psicoanalista respecta el temps de cada subjecte en aquesta
experiència que no pot ser dita, ni de forma immediata, ni de forma completa. Sabem que
tota insistència reforça el bloqueig quan hom encara no està preparat per
encarar-s'hi.
La
psicoanàlisi no elimina el trauma ni esborra les ferides, no pot oferir una
cura radical. El treball dins d'una anàlisi apunta a transformar la relació que
el subjecte té amb allò que el traumatitza i, on tot el que abans operava en
silenci i provocava un determinat malestar o disfunció, pugui reconduir-se i integrar-se
dins d'una història, amb coneixement de causa i sense dolor.
Escoltar el trauma, en la nostra posició analítica, sempre implica una ètica: mai interpretar de manera precipitada, no proposar escenaris o suggerir orientacions i decisions i, molt important, no tranquil·litzar amb formulismes i consells buits. Hi ha una veritat a descobrir i molta vida més enllà de la ferida, magrat aquesta no desaparegui del tot.
Algunes fonts de consulta
-
Freud, S. (1914). Recordar, repetir i reelaborar.
-
Freud, S. (1920). Més enllà del principi del plaer.
-
Freud, S. (1939). Moisès i la religió monoteista.
-
Lacan, J. (1964). El seminari. Llibre XI: Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi.
-
Lacan, J. (1975). El seminari. Llibre XXII: RSI.
-
Laplanche, J. & Pontalis, J.-B. (1967). Vocabulari de la psicoanàlisi.
-
Miller, J.-A. (1987). Introducció a la clínica psicoanalítica.
