L'EXPRESSIÓ ARTÍSTICA : NOTES DES DE LA PSICOANÀLISI

Parlar de la relació entre les arts i la psicoanàlisi és, en el fons, parlar de la necessitat que tenim les persones de donar forma a allò que sentim, però que sovint ens pot costar d'explicar amb paraules. Des de sempre, l’art ha estat una manera d’expressar emocions, conflictes i preguntes que van més enllà del llenguatge quotidià, del propi llenguatge de l'artista. Quan la psicoanàlisi apareix a finals del segle XIX, no fa més que posar nom a aquesta intuïció: darrere de moltes creacions artístiques no hi ha només talent o inspiració, sinó també una vida interior rica, plena de desitjos, contradiccions i experiències que es transformen en obra, en expressió plàstica.

Freud va ser un dels primers a observar que moltes obres d’art funcionen d’una manera semblant als somnis. No perquè siguin caòtiques, sinó perquè fan servir el símbol per expressar allò que no pot aparèixer de manera directa. Igual que passa en els somnis, l’obra artística permet que desitjos, pors o conflictes interns trobin una forma d’expressió sense mostrar-se obertament. L’artista no elimina el conflicte; el transforma, el desplaça i el converteix en alguna cosa que es pot sostenir i compartir, fins i tot admirar, gaudir.

En aquest procés, la sublimació ocupa un lloc fonamental. Freud descriu aquest mecanisme com la capacitat de canalitzar l’energia psíquica cap a activitats socialment i culturalment valorades, com l’art. Per això moltes obres no reflecteixen explícitament el patiment que les ha inspirat. Aquest hi és, però convertit en formes, colors, paraules, ritmes o imatges. L’estudi que Freud dedica a Leonardo da Vinci n’és un bon exemple: la seva recerca constant de la perfecció no es presenta només com un tret de la seva personalitat, sinó també com una manera d’elaborar tensions internes desconegudes.

Amb Lacan, aquesta manera d’entendre l’art es fa encara més oberta. L’obra ja no és només una expressió de continguts reprimits, sinó un espai simbòlic on el subjecte es confronta amb el desig i amb la falta i mancances que formen part de la seva pròpia existència. Quan Lacan afirma que l’inconscient està estructurat com un llenguatge, ens convida a entendre que l’art no explica res de manera directa. El que fa és crear una xarxa de significants on alguna cosa del subjecte queda implicada. L’obra no resol els conflictes, però els fa visibles i, precisament per això, pot tenir un efecte transformador tant en qui crea l'obra com en qui la contempla.

A més, una obra d’art no queda limitada a la biografia del seu autor. Quan una pintura, una peça musical o una novel·la ens emocionen, sovint no és perquè en coneguem la història, sinó perquè desperten quelcom en nosaltres. En un obra hi podem projectar records, pors, desitjos o experiències personals. Per això l’art és també un espai de trobada entre subjectivitats, una experiència compartida que va molt més enllà de l’individu, del subjecte creador.

Aquesta dimensió es pot veure clarament en moltes obres pictòriques. Per exemple; El crit, d’Edvard Munch, transmet una angoixa gairebé impossible de contenir. La figura central no explica cap història concreta, però la sensació d’angoixa és immediatament reconeixible. Des d’una mirada psicoanalítica, l’obra es pot entendre com la transformació d’un patiment intern en una imatge capaç de ser compartida i reconeguda pels altres.

En canvi, Guernica, de Picasso, porta aquesta experiència al terreny col·lectiu. El dolor que hi apareix no és només el d’un individu, sinó el d’un poble colpejat per la guerra. Les figures fragmentades i la composició desordenada no busquen representar fidelment els fets, sinó transmetre el trencament emocional i la pèrdua de sentit que provoca la violència. L’espectador no es manté distant; queda implicat emocionalment en allò que observa.

Altres artistes expressen aquest procés d’una manera més subtil. A Les Nimfees, Monet transforma una etapa marcada per la malaltia i les dificultats personals en una pintura plena de serenitat, llum i quietud. El conflicte no desapareix, però es converteix en una experiència estètica que convida a la contemplació. En aquest cas, la sublimació no amaga el dolor, sinó que el transforma en una altra manera de viure’l.

Amb Dalí, a La persistència de la memòria, entrem en un univers clarament oníric. Els rellotges tous i la deformació dels objectes evoquen una realitat que desafia la lògica. Des d’una lectura psicoanalítica, poden interpretar-se com una manera d’explorar l’angoixa davant el pas del temps i la consciència de la mort. La fantasia no és una fugida de la realitat, sinó una forma simbòlica d’apropar-s’hi i donar-li forma segons la subjectivitat de cada artista.

La literatura també ofereix un terreny especialment ric per a aquestes lectures. Freud va interpretar Hamlet com una representació del conflicte edípic. Tanmateix, més enllà d’aquesta teoria, la força de la tragèdia rau en la manera com mostra la dificultat del protagonista per actuar davant del desig, la culpa i el dubte. El lector no només comprèn aquest conflicte, sinó que també el viu emocionalment.

A Madame Bovary, Flaubert construeix un personatge que viu constantment en tensió entre la realitat i les seves fantasies. Els somnis d’Emma Bovary no són simples il·lusions romàntiques, són una resposta a una existència que percep com insuficient. La novel·la mostra com el desig, quan no troba una forma simbòlica que el sostingui, pot acabar convertint-se en frustració, insatisfacció i sofriment.

Lacan recorda que llegir mai no és un acte neutral. Cada lector aporta la seva pròpia experiència, encara que no en sigui conscient. Un exemple el tenim en obres com  El retrat de Dorian Gray, on la identificació amb els personatges desperta preguntes sobre el plaer, la culpa, el pas del temps o la degradació moral. D’aquesta manera, la lectura es converteix també en una experiència de treball psíquic.

Pel que fa a la música, faig menció de Winterreise, de Schubert, perquè és una de les obres que, per a mi, expressen un procés molt intens del dol. El protagonista no busca recuperar l’amor perdut ni trobar consol; simplement continua caminant mentre conviu amb el buit que ha deixat la pèrdua. Cada lied aporta un matís diferent a aquest recorregut emocional, i la música dona forma a sentiments que serien molt difícils d’expressar només amb paraules. El final no reclama cap reconciliació ni alimenta l’esperança; és gairebé una acceptació despullada de la solitud i del dolor, una manera de donar testimoni de l’experiència humana de la pèrdua.

Finalment, en Cien años de soledad tenim una mostra de com la narrativa també pot donar forma a la memòria individual i col·lectiva. Mitjançant el realisme màgic,  García Márquez converteix experiències històriques, familiars i emocionals en un relat simbòlic que ajuda a comprendre la identitat i el pas del temps. La ficció esdevé així una manera d’organitzar el passat i de donar sentit a allò viscut.

Qualsevol forma d'expressió artística és molt més que una qüestió d’estil o de domini tècnic. És una manera de relacionar-nos amb allò que no sempre té nom, amb els nostres desitjos, les nostres pors i les nostres contradiccions. La psicoanàlisi no pretén oferir un saber interpretatiu de les obres, però pot tenir eines per proposar una entesa de per què l’art continua sent un espai privilegiat per expressar, transformar i elaborar tot allò que forma part de la nostra experiència com a éssers humans.

Fonts de consulta

• Freud, S. (1908). El poeta y la fantasía

• Freud, S. (1910). Un recuerdo infantil de Leonardo da Vinci

• Freud, S. (1914). Introducción al narcisismo

• Freud, S. (1917). Conferencias de introducción al psicoanálisis

• Lacan, J. (1966). Écrits

• Lacan, J. (1973). El seminario, Libro XI: Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis

• Miller, J.-A. (1981). Introducción a la lectura de Lacan

• Ansermet, F. & Magistretti, P. (2000). A cada cual su cerebro

• Kris, E. (1952). Picoanálisis del arte.

EL DOLOR D'EXISTIR A L'OBRA DE SYLVIA PLATH I ALEJANDRA PIZARNIK

Llegir Sylvia Plath i Alejandra Pizarnik no és una experiència còmoda ni tranquil·litzadora, i tanmateix, continuen interpel·lant el seus lectors. No ho fan per reafirmar allò que ja sabem, sinó perquè llurs experiències subjectives descol·loquen, incomoden i exposen a una paraula que no protegeix ni consola.

En una cultura que sovint es precipita a donar noms al malestar (convertint-lo de seguida en diagnòstic, consell o relat de superació), aquestes autores obren un espai d’una altra naturalesa: el d’un llenguatge que no resol ni apaivaga, però que permet que el subjecte aparegui allà on el sentit falla, allà on emergeix el dolor d’existir.

Llegir-les avui no és un gest nostàlgic ni una moda cultural. És més aviat una presa de posició: tornar a una escriptura que posa en joc la pròpia interpretació de la vida, del desig, del cos i dels límits mateixos del llenguatge. Una escriptura que no tapa la buidor interior, sinó que l’envolta, i en fa traça, dibuix amb paraules, cada autora des del seu lloc singular.

En totes dues, el poema no és l’expressió d’un jo coherent, ni la transmissió d’un missatge clar. No hi ha transparència ni voluntat de fer-se entendre com objectiu. El poema opera com un espai de confrontació amb allò difícil de dir, amb allò que fa mal. Des d’una perspectiva psicoanalítica, podríem dir que l’escriptura intenta fer alguna cosa amb el real: amb allò que no s’acaba d’integrar, que resisteix la simbolització i insisteix com a malestar, excés i obstacle.

En l’obra de Sylvia Plath, aquesta confrontació pren la forma de l’excés. El llenguatge és intens, afilat, accelerat. Ariel no embelleix el dolor, sinó que el projecta en imatges que irrompen com un atac. El cos femení hi apareix exposat, sense protecció: maternitat, odi, desig o pulsió de mort no són temes, sinó actes de llengua. El jo poètic no busca comprensió; es manté en el seu dir fins al límit, encara que això impliqui la destrucció de la pròpia imatge. No hi ha conciliació, només insistència.

Alejandra Pizarnik, en canvi, escriu des d’un altre registre: el de la mancança. La seva escriptura avança a través de silencis, fractures, paraules que semblen a punt d’esvair-se. Allà on Plath accelera, Pizarnik reté, para i es contrau, fins i tot fins al silenci. Però aquesta diferència d’estil no amaga un gest comú: en ambdues, el llenguatge s’aproxima al real, a allò impossible de dir, deixant veure la ferida i el dolor d’existir. El poema no tanca el buit, sinó que el delimita.

Sovint, certes lectures han reduït les seves obres al relat de la depressió o al suïcidi. Tot i que aquesta mirada pot tenir un valor descriptiu, acaba convertint l’obra en símptoma i l’autora en cas clínic. És una manera de neutralitzar allò que els seus textos posen en joc: quan el patiment es medicalitza, el text deixa de qüestionar.

Potser cal invertir la pregunta: no què diu la patologia dels poemes, sinó què fan els poemes amb el patiment. Aquí l’escriptura no és teràpia ni sublimació, sinó un intent fràgil però radical de sostenir una posició subjectiva. No per guarir, sinó per no desaparèixer del tot.

SOBRE EL TRAUMA PSÍQUIC

Etimològicament, el mot Trauma prové del grec i fa referència a una ferida o lesió. En aquest escrit parlarem del trauma psíquic, del que pot comportar pel que fa a manifestacions crítiques, sobtades i desequilibrants pel subjecte i el patiment que se'n deriva. Remarcarem, també, la importància de la seva elaboració pel benestar subjectiu.

Quan parlem del que podem considerar traumàtic, és pertinent tenir en compte aquestes particularitats psíquiques intenses i doloroses, però el que resulta més important és com cada persona, cada subjecte, ha experimentat aquest fet o situació traumàtica. 

Resulta essencial considerar que el nucli del trauma, no és tant l'experiència en sí mateixa, sinó allò que no va assimilar-se, parlar-se. El que queda fora del relat i que no desapareix, sinò que insisteix donant pas a la ferida, a la marca, que com a tal deixa rastre i es manifesta de diferents formes. 

D'altra banda, cal tenir en compte l'ús col·loquial que hom pot fer del mot trauma, d'allò traumàtic, quan ens referim a quelcom complex, impactant, colpidor. Una utilització simplista del concepte pot abocar a una certa banalització, en la mesura que qualsevol vivència o experiència difícil pugui ser considerada com traumàtica.  

El meu plantejament és que pensem en quelcom traumàtic quan el subjecte té veritables dificultats per elaborar psicològicament allò que li ha passat i com ho ha viscut. No es tracta de reduir el trauma a un fet dolorós, només. 

Des d'aquesta perspectiva, podem pensar el fet traumàtic com un esdeveniment que irromp en la vida d'un subjecte i que aquest es troba sense recursos per integrar-lo i/o canalitzar-lo. Això passa perquè aquesta experiència succeeix en un moment on el llenguatge, el posar-hi paraules, no és possible; o perquè encara no es pot fer per no estar constituït aquest llenguatge (primera infància), o bé perquè no hi ha ningú disposat a escoltar i donar presència, suport i sortida a les paraules que emergeixen del tal o qual succés. Quan és aquesta l'escena, tot alló viscut queda a la espera, no sense seguir insistint de formes doloroses i equívoques en el decurs del temps. 

Una experiència traumàtica ens pot col·lapsar, hi ha quelcom d'excessiu: una pèrdua, una situació violenta, un abandó, un fracàs, fins i tot una paraula, que ens desborda i descoloca. Quelcom especial que depassa les possibilitats particulars i subjectives de metabolitzar-ho, si més no de forma immediata. Res té a veure amb que un subjecte sigui fràgil psíquicament, sinó que està relacionat amb la impossibilitat de poder donar-li sortida a alló que, en un moment donat produeix un impacte que ens glaça.

Les particularitats intrínseques del trauma i el temps transcorregut ens mostren com aquest no pot tenir una rememoració ràpida, clara i ordenada. No hi ha un dir coherent sobre el que ens va afectar i ferir, sinó elements i característiques que fan de representants d'aquesta ferida que patim: sensacions corporals molestes o dolors, afectes deslligats del context que vivim, angoixes sobtades, reaccions i impulsos que es manifesten de forma desproporcionada respecte a la situació concreta. Això, parafrasejant a Freud, ens posa sobre avís: més que recordar-se, el trauma tendeix a repetir-se, amb un corolari d'expressions ben singular.

El mestre vienès va proposar aquesta particularitat quan, treballant amb els seus pacients, s'adonà que tot allò dolorós que no podia ser representat i elaborat, retorna. Retorna en forma de què? No com a record fidel del passat, sinó en forma de símptomes, de malestars insistents, inhibicions, bloquejos, conductes i decisions erràtiques, que no troben la seva traducció, la seva explicació d'entrada.

Altre fet important és que el trauma no pertany, necessariament, a una determinada etapa de la vida. Pot tenir lloc en etapes primerenques i desencadenar-se, activar-se en moments posteriors com l'adolescència o la edat adulta, després d'un llarg període de latència no exempt d'aquests símptomes particulars esmentats.

Durant la infantesa, allò traumàtic sol estar estretament relacionat amb el vincle de dependència que tenim amb aquest Altre fonamental per al nostre desenvolupament (pares, familiars o substituts). Fets i experiències doloroses com la desatenció, la solitud, l'abandó, el maltratament, l'ambivalència afectiva, etc. En situacions així, l'infant no pot elaborar-ho amb paraules i, és el cos, el joc o el símptoma qui assumeix aquesta funció mediadora, d'evidència, de quelcom feridor i lesiu que espera trobar sortida, elaboració.

A l'adolescència aquestes ferides no curades, poden reactivar-se amb especial intensitat. La metamorfosi corporal, la irrupció de la sexualitat i el procés identitàri, són, entre altres, estímuls, desencadenants que poden fer sorgir allò traumàtic que havia quedat pendent de resoldre. En la clínica d'aquesta etapa de la vida, veiem com l'angoixa intensa, les conductes de risc, el consum de substàncies, entre altres, poden ser representants d’aquestes situacions traumàtiques no resoltes, que tenen certa dificultat en simbolitzar-se.

Quan a l'adultesa, el trauma pot emergir amb rotunditat després de molt temps de restar encapsulat. Certs factors desencadenants i particulars en cadascú (separacions, pèrdues, malaltia, un fracàs, etc), poden servir de detonant, fet que ens il·lustra la repetició i la presència atemporal d'allò que va esdevenir un trasbals psíquic per algú temps enrera.

En l'interí del dispositiu psicoanalític no intentem la reconstrucció de l'escena originària del trauma, ni pretenem un relat exhaustiu dels fets. La nostra escolta està alerta de les formes com el trauma pot manifestar-se en el discurs singular de cada persona, de cada subjecte: en el silencis, en les repeticions, els lapsus, les interrupcions sobre el que es diu, etc.

No forcem el record ni insistim en allò que podria ser una elaboració violentada. L'escolta del psicoanalista respecta el temps de cada subjecte en aquesta experiència que no pot ser dita, ni de forma immediata, ni de forma completa. Sabem que tota insistència reforça el bloqueig quan hom encara no està preparat per encarar-s'hi.

La psicoanàlisi no elimina el trauma ni esborra les ferides, no pot oferir una cura radical. El treball dins d'una anàlisi apunta a transformar la relació que el subjecte té amb allò que el traumatitza i, on tot el que abans operava en silenci i provocava un determinat malestar o disfunció, pugui reconduir-se i integrar-se dins d'una història, amb coneixement de causa i sense dolor.

Escoltar el trauma, en la nostra posició analítica, sempre implica una ètica: mai interpretar de manera precipitada, no proposar escenaris o suggerir orientacions i decisions i, molt important, no tranquil·litzar amb formulismes i consells buits. Hi ha una veritat a descobrir i molta vida més enllà de la ferida, magrat aquesta no desaparegui del tot. 

---

Algunes fonts de consulta

• Freud, S. (1914). Recordar, repetir i reelaborar.

• Freud, S. (1920). Més enllà del principi del plaer.

• Freud, S. (1939). Moisès i la religió monoteista.

• Lacan, J. (1964). El seminari. Llibre XI: Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi.

• Lacan, J. (1975). El seminari. Llibre XXII: RSI. 

• Laplanche, J. & Pontalis, J.-B. (1967). Vocabulari de la psicoanàlisi.

• Miller, J.-A. (1987). Introducció a la clínica psicoanalítica.

DIFERENTS ROSTRES DEL SENSE SENTIT

Hi ha moments en què tot sembla una mica massa. Massa ràpid, massa canviant, massa dificultats, massa de tot. Alhora vivim connectats gairebé sense interrupció, amb la sensació que sempre hi ha alguna cosa pendent, alguna cosa que hauríem d’estar fent millor o a més a més. A tot aquest desori i rapidesa s’hi afegeix una exigència, sovint invisible: funcionar, que tot marxi d'acord allò desitjat i esperat. Funcionar a la feina, amb la família, amb les amistats, amb el propi cos i sexualitat. Mostrar equilibri, serenitat, fins i tot felicitat. I, mentrestant, molts de nosaltres convivim amb un malestar difícil de definir. No sempre és tristesa ni tampoc un problema concret. És més aviat una sensació de desgast intern, una inquietud i neguit que ens acompanya, un cansament que no s'en va encara que la jornada s'acabi i es pugui descansar.

Des de la psicoanàlisi, aquest malestar no l'entenem com una anomalia. No és un error del sistema ni una feblesa personal. Pot aparèixer quan el que desitgem entra en conflicte amb el que se’ns demana, quan intentem encaixar i aconseguir certes expectatives que no sempre són les nostres ni estan a l'abast.

Freud ja parlava d’això fa gairebé un segle a la seva obra:  El malestar en la cultura, on explicava que viure en societat implica, sempre, renúncies. No podem fer ni dir tot el que voldríem, i això és el preu a pagar pel fet de conviure amb els altres. El problema és que avui aquestes renúncies no han disminuït, sinó que s’han multiplicat. Assumim molts rols alhora i sovint ho fem sense qüestionar-los. El resultat és una sensació d’estar dividits (i multiplicats), entre el que som, el que voldríem ser i el que creiem que s’espera de nosaltres...

Lacan va anomenar d'un altra forma aquest malestar: tenim una veritable dificultat de dir el que ens passa. No sempre sabem explicar el que ens incomoda, ni tan sols a nosaltres mateixos. Quan el llenguatge no arriba, el malestar es manifesta de diverses maneres: irritació i neguit constant, apatia, una frustració que s’allarga, la sensació persistent que falta alguna cosa, malgrat que aparentment tot “vagi bé”.

A tot aquest paisatge s’hi suma el pes de la mirada dels altres. Avui, el reconeixement passa, en gran part, per la imatge i l'aparença. Les xarxes socials accentuen la comparació i fan créixer la pressió per mostrar una vida satisfactòria i exitosa. Però com més s’intenta sostenir aquesta imatge ideal, més fàcil és sentir-se desconnectat del que realment es vol. El desig queda tapat per l’obligació de semblar.

Els psicoanalistes no som del paré que el malestar sigui, només, una nosa a eliminar ràpidament. També pot ser un punt de partida que ens indica que alguns aspectes de la nostra vida no acaben d'encaixar. La nostra tasca terapèutica no consisteix en tapar aquest malestar, sinó escoltar-lo amb calma, donar-li espai per la paraula, explicar i entendre què diu sobre la història i els desitjos de cadascú.

Pensem en algú que arriba esgotat cada dia de la feina. No sempre és només excés de tasques. De vegades hi ha darrere una exigència interna molt forta: haver de complir, no fallar, agradar, estar sempre a l’alçada. Quan això es pot posar en paraules i pensar, amb l’acompanyament professional adequat, s’obre la possibilitat de viure amb menys retrets i més coherència interna. A l'altra banda hi trobem el seu complementari: fugir, fantasiejar, actuar impulsivament, per intentar apanyar-se amb les pròpies presions internes i externes. La sensació d'insatisfacció i de buidor prové de la saturació i de l'excés d'estímuls que relativitzen el sentit i ofeguen el desig.

Hem de considerar que el malestar en general, i el de l'adult en particular, no mostra tant un problema individual com una manera de viure que deixa poc espai per escoltar-se i saber cap on volem anar. Cal atendre i entendre aquestes senyals que ens indica el malestar que tenim. Són avisos que ens conviden a aturar-nos, a preguntar-nos que estem suportant i amb quina finalitat. Des d'aquest punt d'aturada, fins i tot podem fer que sigui possible plantejar-nos una vida una mica més fidel al propi desig, al que volem realment.

EL MALESTAR DELS ADOLESCENTS

A les companyes del seminari 

L’adolescència no és només una etapa de pas, és quelcom que ens deixarà petjada, ens definirà. Un temps inestable en què moltes coses es mouen alhora. El cos canvia, però també la relació amb un mateix, amb els altres i amb el món. És una edat feta de preguntes que no sempre tenen resposta, de pèrdues que sovint no es poden anomenar i de descobertes que arriben sense manual d’instruccions. El malestar hi és representat per cadascún dels joves en procés, però avui, aquest malestar, pren formes diferents perquè l’escenari també ha canviat: tot va més depressa, tot és visible, tot sembla demanar resultats immediats: no hi ha treva.

Des d’una lectura psicoanalítica, aquest malestar no s’entén com una cosa que cal corregir o eliminar. No és un error ni una desviació. És la manera (particular), que cada adolescent troba per sostenir-se davant del que el supera. Davant d’un cos que no reconeix del tot, davant de les expectatives dels altres, davant de la pregunta, sovint neguitosa, de qui és i què fer amb la seva vida.

Des de la pubertat, el cos irromp amb força. Es transforma sense demanar permís. Creix, es fa visible, es sexualitza. Aquest cos nou no sempre és fàcil d’habitar. Ja no respon a les coordenades de la infantesa, però encara no compta amb prou paraules ni referents per ser assumit amb tranquil·litat. D’aquí la vergonya, la incomoditat, la inseguretat; o, en alguns casos, la necessitat intensa de ser mirat, de destacar, de sentir que l’altre confirma que aquest cos (aquest jo), val la pena.

En tot aquest trànsit de la pubertat i adolescència poden aparèixer símptomes molt diversos: ansietat, trastorns alimentaris, consum de substàncies, conductes de risc, autolesions, fòbies, estats depressius, etc. No són simples “problemes” a esborrar del mapa. Sovint funcionen com intents de donar forma a un malestar que no troba paraules. Com maneres, encara que doloroses, de posar límits, de regular l’angoixa, de sentir que hi ha algun control possible quan tot sembla desbordar.

El context social tampoc ajuda gaire. La nostra cultura proposa més imatges que paraules i des de lo imaginàri, la inconsistència del JO està servida, més en aquesta etapa de la vida. Per mitjà de les xarxes, els influencers, el dir  dels altres, els joves es veuen exposats, dia rere dia, a pensar en cossos ideals, vides aparentment perfectes i èxits ràpids, entre altres missatges. Aquest mirall distorsionat pot alimentar la sensació de no arribar, d'allunyar-se del suposat l'ideal a conquerir, de no ser suficient, de quedar sempre lluny d’un objectiu que sembla obligatori però inassolible, sobretot en aquells aspectes que cada jove viu com a insuficients o defectuosos. L'amor propi queda tocat, mermat.

Des d'aquest estat pot emergir un malestar silenciós, persistent, que sovint no es diu en veu alta: “no puc”, “no soc prou”, “no sé qui hauria de ser”. Ni el concepte d'un mateix ni la identitat es construeixen d’un dia per l’altre. Són processos lents, plens d’anades i tornades i, malgrat la singularitat de cada trajectòria, de cada jove, aquesta construcció queda molt condicionada per la lògica del reconeixement immediat, del “like”, de l’aprovació efímera, més que no pas per una mirada consistent, que dona suport perquè reconeix la particularitat, la diferència i la  complexitat de cadascú.

Tot i estar connectats constantment, molts adolescents se senten profundament sols. Els vincles digitals poden ser intensos, però també superficials i canviants. Un missatge que no arriba, un silenci inesperat, una discrepància, un canvi de grup pot viure’s com una exclusió total; estar fora del món. En aquest context, apareix la por a decebre, a no estar a l’alçada, a mostrar la pròpia vulnerabilitat i que aquesta sigui jutjada  o  provoqui reaccions de menysteniment.

El malestar adolescent no sempre s'expressa es amb paraules. Sovint es mostra, es fa visible en el tancament relacional, en la irritabilitat, en la impulsivitat, en el mutisme, en l’ansietat social, en la dependència de les pantalles o en actes impulsius i conductes agressives. Són formes diverses d’un mateix desafiament: trobar un lloc propi en un món complex, contradictori, inestable i altament exigent.

La societat i la cultura forcen que la mirada de tot adolescent es dirigeixi cap al futur, per ser més precisos: una representació del futur. Es demanen eleccions i decisions ràpides, no sense cert grau de pressió; cal adaptar-se, quan abans, al que la societat proposa pel seu avenir. Aquest mandat social camuflat de “sigues tu mateix” pot convertir-se en una font d’angoixa quan encara hom no sap ben bé qui s’és i cap on vol anar, i tot plegat davant duna oferta infinita, d'un plegat de posibilitats on es demana, només, premer el  botó. D’aquí els canvis sobtats, les exploracions intenses per poseïr una identitat que els asseguri. Canvis amb moments de bloqueig, d'inhibició, de paràlisi, de no saber què triar ni cap on dirigir-se: què volen de mi? Què vull jo?

A tot això cal sumar-hi la percepció d’un món fràgil i poc esperançador: crisis ecològiques, conflictes armats, precarietat, manca d’horitzons clars. Aquest teló de fons travessa la subjectivitat adolescent i pot alimentar sentiments d'incertesa, d’apatia, tristesa, ràbia, desesperança...

Des de la psicoanàlisi, els símptomes no es veuen com errors a corregir amb urgència, sinó com solucions precàries però necessàries. Diuen alguna cosa del subjecte, de com intenta sostenir-se, mantenir l'equilibri de tot el què està en joc per cadascú. Treballar amb adolescents implica escoltar què expressen aquests símptomes, què protegeixen i quin lloc i sentit tenen en la seva història, en cada història.

El malestar dels joves d’avui no és, d’entrada, una patologia ni individual ni col·lectiva. És una resposta subjectiva a un entorn que exigeix molt i dona poc suport i poca contenció. El repte dels adults (famílies, educadors, professionals,etc), no és, ni tenir les respostes, ni creure saber que els hi convé. El més important és poder ser-hi presents per ajudar a que trobin les seves pròpies respostes. Escoltar, acompanyar, donar temps. Sovint, això ja és molt perquè els adolescents segueixin preguntant-se, transformant-se i avançar.