EL MALESTAR DELS ADOLESCENTS

A les companyes del seminari 

L’adolescència no és només una etapa de pas, és quelcom que ens deixarà petjada, ens definirà. Un temps inestable en què moltes coses es mouen alhora. El cos canvia, però també la relació amb un mateix, amb els altres i amb el món. És una edat feta de preguntes que no sempre tenen resposta, de pèrdues que sovint no es poden anomenar i de descobertes que arriben sense manual d’instruccions. El malestar hi és representat per cadascún dels joves en procés, però avui, aquest malestar, pren formes diferents perquè l’escenari també ha canviat: tot va més depressa, tot és visible, tot sembla demanar resultats immediats: no hi ha treva.

Des d’una lectura psicoanalítica, aquest malestar no s’entén com una cosa que cal corregir o eliminar. No és un error ni una desviació. És la manera (particular), que cada adolescent troba per sostenir-se davant del que el supera. Davant d’un cos que no reconeix del tot, davant de les expectatives dels altres, davant de la pregunta, sovint neguitosa, de qui és i què fer amb la seva vida.

Des de la pubertat, el cos irromp amb força. Es transforma sense demanar permís. Creix, es fa visible, es sexualitza. Aquest cos nou no sempre és fàcil d’habitar. Ja no respon a les coordenades de la infantesa, però encara no compta amb prou paraules ni referents per ser assumit amb tranquil·litat. D’aquí la vergonya, la incomoditat, la inseguretat; o, en alguns casos, la necessitat intensa de ser mirat, de destacar, de sentir que l’altre confirma que aquest cos (aquest jo), val la pena.

En tot aquest trànsit de la pubertat i adolescència poden aparèixer símptomes molt diversos: ansietat, trastorns alimentaris, consum de substàncies, conductes de risc, autolesions, fòbies, estats depressius, etc. No són simples “problemes” a esborrar del mapa. Sovint funcionen com intents de donar forma a un malestar que no troba paraules. Com maneres, encara que doloroses, de posar límits, de regular l’angoixa, de sentir que hi ha algun control possible quan tot sembla desbordar.

El context social tampoc ajuda gaire. La nostra cultura proposa més imatges que paraules i des de lo imaginàri, la inconsistència del JO està servida, més en aquesta etapa de la vida. Per mitjà de les xarxes, els influencers, el dir  dels altres, els joves es veuen exposats, dia rere dia, a pensar en cossos ideals, vides aparentment perfectes i èxits ràpids, entre altres missatges. Aquest mirall distorsionat pot alimentar la sensació de no arribar, d'allunyar-se del suposat l'ideal a conquerir, de no ser suficient, de quedar sempre lluny d’un objectiu que sembla obligatori però inassolible, sobretot en aquells aspectes que cada jove viu com a insuficients o defectuosos. L'amor propi queda tocat, mermat.

Des d'aquest estat pot emergir un malestar silenciós, persistent, que sovint no es diu en veu alta: “no puc”, “no soc prou”, “no sé qui hauria de ser”. Ni el concepte d'un mateix ni la identitat es construeixen d’un dia per l’altre. Són processos lents, plens d’anades i tornades i, malgrat la singularitat de cada trajectòria, de cada jove, aquesta construcció queda molt condicionada per la lògica del reconeixement immediat, del “like”, de l’aprovació efímera, més que no pas per una mirada consistent, que dona suport perquè reconeix la particularitat, la diferència i la  complexitat de cadascú.

Tot i estar connectats constantment, molts adolescents se senten profundament sols. Els vincles digitals poden ser intensos, però també superficials i canviants. Un missatge que no arriba, un silenci inesperat, una discrepància, un canvi de grup pot viure’s com una exclusió total; estar fora del món. En aquest context, apareix la por a decebre, a no estar a l’alçada, a mostrar la pròpia vulnerabilitat i que aquesta sigui jutjada  o  provoqui reaccions de menysteniment.

El malestar adolescent no sempre s'expressa es amb paraules. Sovint es mostra, es fa visible en el tancament relacional, en la irritabilitat, en la impulsivitat, en el mutisme, en l’ansietat social, en la dependència de les pantalles o en actes impulsius i conductes agressives. Són formes diverses d’un mateix desafiament: trobar un lloc propi en un món complex, contradictori, inestable i altament exigent.

La societat i la cultura forcen que la mirada de tot adolescent es dirigeixi cap al futur, per ser més precisos: una representació del futur. Es demanen eleccions i decisions ràpides, no sense cert grau de pressió; cal adaptar-se, quan abans, al que la societat proposa pel seu avenir. Aquest mandat social camuflat de “sigues tu mateix” pot convertir-se en una font d’angoixa quan encara hom no sap ben bé qui s’és i cap on vol anar, i tot plegat davant duna oferta infinita, d'un plegat de posibilitats on es demana, només, premer el  botó. D’aquí els canvis sobtats, les exploracions intenses per poseïr una identitat que els asseguri. Canvis amb moments de bloqueig, d'inhibició, de paràlisi, de no saber què triar ni cap on dirigir-se: què volen de mi? Què vull jo?

A tot això cal sumar-hi la percepció d’un món fràgil i poc esperançador: crisis ecològiques, conflictes armats, precarietat, manca d’horitzons clars. Aquest teló de fons travessa la subjectivitat adolescent i pot alimentar sentiments d'incertesa, d’apatia, tristesa, ràbia, desesperança...

Des de la psicoanàlisi, els símptomes no es veuen com errors a corregir amb urgència, sinó com solucions precàries però necessàries. Diuen alguna cosa del subjecte, de com intenta sostenir-se, mantenir l'equilibri de tot el què està en joc per cadascú. Treballar amb adolescents implica escoltar què expressen aquests símptomes, què protegeixen i quin lloc i sentit tenen en la seva història, en cada història.

El malestar dels joves d’avui no és, d’entrada, una patologia ni individual ni col·lectiva. És una resposta subjectiva a un entorn que exigeix molt i dona poc suport i poca contenció. El repte dels adults (famílies, educadors, professionals,etc), no és, ni tenir les respostes, ni creure saber que els hi convé. El més important és poder ser-hi presents per ajudar a que trobin les seves pròpies respostes. Escoltar, acompanyar, donar temps. Sovint, això ja és molt perquè els adolescents segueixin preguntant-se, transformant-se i avançar.