La majoria d'escriptors escriuen des d'un JO unipersonal, més enllà que la temàtica de l'obra comporti posar-se en la pell dels personatges que intervenen. Ni ha d'altres que, mentre escriuen, adopten diferents identitats amb diferents veus. Fernando Pessoa pertany a aquest segon grup. El seu no és un JO compacte, sinó una presència d'identitats que es presenten de diferents formes, sovint contradictòries, però imprescindibles per possibilitar la paraula i el sentit. La seva poesia i El llibre del desassossec són com dos territoris que es miren de reüll: comparteixen origen, però no acaben de reconèixer-se. Són dues maneres d’apropar-se a un mateix misteri.
La poesia de Pessoa funciona com un mecanisme plural. L’autor converteix l’escriptura en un espai d’experimentació d’identitats: Caeiro, Campos, Reis, i molts més. Aquests heterònims no són simples disfresses, sinó veus completes, amb una manera pròpia d’entendre el món. Cada una porta al darrere una visió, una lògica, fins i tot una metafísica. Pessoa no escriu poemes: construeix experiències. Cada heterònim pensa diferent, i només des cada pensament, des de cada identitat pot expresar-se amb determinades formes de dir el sentir.
La seva poesia sembla avançar-se al subjecte contemporani: fragmentat, inestable, canviant. Caeiro celebra la immediatesa del que és real; Campos encarna el vertigen, la velocitat i l’excés; Reis defensa la contenció clàssica, la serenitat i la renúncia. Pessoa no escull cap d’aquestes formes de vida. Les necessita totes. Potser perquè, al centre, hi ha un buit que només es pot sostenir multiplicant-se. Si la poesia és, com ell deia, una “ficció suprema”, l’autor només pot existir mentre es dispersa i es multiplica alhora.
El llibre del desassossec, en canvi, no és ni diari ni novel·la. És més aviat un espai mental. Sota el nom de Bernardo Soares, Pessoa escriu fragments que no expliquen accions, sinó estats interiors. La prosa es converteix en una habitació tancada on l’autor s’escolta pensar, sense portes ni finestres, sense entrada ni sortida clares.
A diferència dels heterònims poètics, Soares no proposa cap sistema del món. El que ofereix és una experiència vital que es va desfent: la monotonia, el cansament, la sensació que el sentit mai no acaba de fixar-se. Si la poesia és expansiva, el desassossec és dens i feixuc; si els poemes obren horitzons, Soares abaixa les persianes i es queda mirant cap endins. Aquí, l’escissió no adopta la forma d’un altre personatge, sinó la d’un jo que es descompon.
Des d’una lectura psicoanalítica, els heterònims poden entendre’s com una operació alhora defensiva i creativa. Davant la manca d’un JO estable, el poeta inventa altres JOS, altres veus. Allà on hi hauria d’haver una identitat sòlida, hi ha un buit, i ell el pobla d’autors. Cada heterònim funciona com una resposta simbòlica a aquesta absència, com una manera de donar forma al que no en té.
A El llibre del desassossec, aquest mecanisme es mostra sense filtres. Soares és la prova escrita d’una distància radical entre qui parla i allò que parla a través d’ell. No es tracta de fingir, sinó de fer visible que el JO sempre és una construcció. Pessoa posa en escena la divisió del subjecte: l’escriptura no com a lloc d’afirmació, sinó com a espai on emergeix una veu que mai no acaba de coincidir amb ella mateixa.
Així, Pessoa esdevé un autèntic laboratori on assaja sobre la subjectivitat moderna. La poesia desplega totes les formes amb les que intenta sentir i etabilitzar el seu JO; el desassossec n’exposa el fons inaccessible. La primera és expansiva, l’altra recollida. Dues vies per afrontar una mateixa experiència: sostenir-se en el llenguatge quan la identitat amenaça defallir.
Un Pessoa, en dos formats que explica una sola recerca: trobar un lloc des d’on existir. La poesia crea mons per poder respirar; el desassossec descriu el moment en què respirar costa. I és, potser, en la tensió entre aquests dos espais —entre l’excés i les mancançes, entre la ficció i la confessió— on Pessoa es revela com un dels autors que millor ha sabut pensar i expresar, amb una originalitat radical, les grans dialèctiques del nostre temps. Allí on el JO trontolla apareix el llenguatge, apareix l'inconscient estructurat com un llenguatge per intentar sostenir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada