Parlar de suïcidi em resulta difícil. Sempre m'hi apropo amb molta cura, com si avancés per un terreny inestable on les paraules no acaben de definir bé tot el que voldria dir. És un àmbit on el pensament vacil·la, es dispersa, i les certeses (siguin morals, mèdiques, psicològiques o socials), deixen de servir de guia. El suïcidi resulta un fet complex perquè no és només una qüestió de salut pública ni un diagnòstic clínic: és un qüestionamentint a la vida, al moment precís on aquesta, sembla haver perdut tot sentit.
Quan Albert Camus escriu a El mite de Sísif (1942) que el suïcidi és “l’únic problema filosòfic veritablement seriós”, no l’està defensant ni elevant a categoria heroica. El que fa Camus és obrir una pregunta clau: ¿què passa quan viure ja no respon a cap desig, a cap “per què”? L’absurd, que aquest autor planteja, no ho fa com si fos una patologia, sinó com una experiència humana profunda. Dins d’aquest marc, el suïcidi pot aparèixer com una possible sortida, però també com una ruptura definitiva: un gest que talla qualsevol pregunta futura i clausura tota possibilitat de diàleg.
A la nostra cultura, el suïcidi acostuma a quedar envoltat de silenci, es medicalitza i es jutja moralment. El propòsit d'aquest tipus de posicionaments té diferents respostes, i també pot servir per apaivagar vergonyes i culpes. Considero que el més inquietant és enfrenar-nos a la pregunta que ens incomoda especialment quan s'ens presenta: què passa quan una vida deixa de trobar motius per continuar sent viscuda? Què empeny algú a decidir posar fi a la seva existència?
Fent un cop d'ull a la filosofia de finals del segle XIX i començaments del XX, aquesta va mostrar-se ambivalent i oscil·lava entre condemnar-lo o idealitzar-lo. Nietzsche va desplaçar el focus en suggerir que el problema central no és tant el desig de morir com la dificultat (o impossibilitat), de trobar raons per voler seguir vivint.
En l'obra del sociòleg Émile Durkheim llegim que el suïcidi no pot entendre’s només com un fet individual. Les seves formes varien segons el grau d’integració i de regulació social. Quan el marc simbòlic es debilita, quan les normes i valors ja no orienten ni donen sentit, el subjecte queda exposat a una buidor difícil de suportar. Lluny de ser una lectura obsoleta, aquesta perspectiva sembla especialment pertinent avui dia. Ja no vivim tant sota la lògica de la repressió com sota la de l’exigència constant: un subjecte que s’autoimposa objectius sense descans i que es viu sempre en falta, en una insatisfacció permanent.
Byung-Chul Han ens descriu aquesta societat del rendiment en què cadascú es converteix en empresari de si mateix. No hi ha un poder clar contra el qual rebel·lar-se; el fracàs s’experimenta com una responsabilitat estrictament personal. En aquest context, el suïcidi no apareix com un acte de revolta, sinó com un col·lapse silenciós, sovint viscut en solitud.
Slavoj Žižek hi afegeix un altre element: no patim tant per manca de llibertat com per excés d’elecció. Ens costa donar forma simbòlica a la pèrdua, al límit, al que no funciona. Quan no hi ha relats col·lectius que ajudin a dir i parlar del sofriment, aquest queda sense paraules. El malestar no s’elabora: irromp, s’actua, es passa a l’acte: és quan el suicidi es pot transformar en una resposta al sense sentit: una entre altres possibles.
La psicoanàlisi, per la seva banda, no entén el suïcidi només com un fet a prevenir, sinó com un acte que té una lògica pròpia i una història singular darrere. Freud va assenyalar, especialment en la melancolia, com l’agressivitat pot girar-se contra el propi jo, però va deixar oberta la qüestió dels motius particulars que condueixen a aquest pas extrem.
Jacques Lacan va anar més enllà afirmant que no existeix “el” suïcidi en abstracte, sinó múltiples maneres d’inscriure’s en l’acte suïcida. No és el mateix un passatge a l’acte que una crida a l’Altre; no és igual voler trencar amb un vincle insuportable que sortir del discurs, allà on ja no hi ha paraules possibles. Reduir-ho tot a un diagnòstic és perdre de vista què és el que realment està en joc per a cada subjecte que té el suicidi en el pensament o en estat latent.
Des d’aquesta orientació, l’ètica psicoanalítica no consisteix a defensar la vida com un valor abstracte, sinó a evitar que les preguntes del subjecte quedin anul·lades per respostes automàtiques i estandarditzades. La psicoanàlisi no s’oposa a tot allò que es planteja com a preventiu, però sí que qüestiona una tipus de prevenció purament tècnica. Quan tot es redueix a protocols, escales de risc o mecanismes de control, es corre el risc de produir l’efecte contrari: silenciar encara més qui pateix.
Escoltar de debò no vol dir corregir immediatament el sofriment, sinó reconèixer-lo com una paraula possible, encara que sigui parcial, incompleta. Generalment, el que posa en perill la vida no és tant el desig de morir com la impossibilitat de dir allò que fa patir tant.
El suïcidi continua sent una pregunta oberta perquè toca el límit del que una societat és capaç fer i oferir davant situacions tant extremes. Hem vist i podem seguir llegint, que ni la filosofia, ni la psicoanàlisi i altres dictursos tenen respostes definitives sobre el sentit de la vida. El pensament contemporani mostra com el malestar s’ha tornat més solitari i més silenciós. I la psicoanàlisi insisteix que, darrere de cada suïcidi, hi ha sempre una història única que cal considerar: cas per cas.
En un temps on tot s'accelera, es classifica i optimitza sense parar, potser el posicionament més radical (i també el més necessari), és aturar-se, escoltar i parlar. No es tracta de solucions imminents, sinó que es tracta de erradicar la soledat, tot el que puguem, perquè ningu se senti sol davant la dificultat de dir allò que li fa tant de mal.
----------------------------------------------------------
Altres fonts de consulta
1-F. Nietzsche, F. (1882). La genealogia de la moral.
2-Durkheim, É. (1897). El suïcidi.
3-Han, B.-C. (2015). La societat del cansament.
4-Žižek, S. (2009). La plaer del text. Sobre la violència
5-Freud, S. (1917). Dol i melancolia.
6-Lacan, J. (1959-62). Seminaris de la ètica i de l'angoixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada