EL SUICIDI: UNA RESPOSTA A LA VIDA SENSE SENTIT

Parlar de suïcidi no és parlar d’un fet més entre d’altres. És tocar un punt on el pensament vacil·la, on les certeses —morals, psicològiques, mèdiques o socials— es mostren insuficients. El suïcidi no és només un problema de salut pública ni un símptoma psíquic: és una interrogació radical sobre la vida mateixa.

Quan Albert Camus, al Mite de Sísif, afirma que el suïcidi és “l’únic problema filosòfic seriós”, no pretén glorificar-lo, sinó situar-lo com a prova de veritat: fins a quin punt una vida pot sostenir-se quan el sentit falla? El que Camus anomena “l’absurd” no és una malaltia, sinó una experiència humana fonamental. El suïcidi apareix, llavors, com una possible resposta —però també com un tall que interromp tota pregunta.

Aquesta incomoditat explica per què les societats tendeixen a silenciar, medicalitzar o moralitzar el suïcidi. Qualsevol d’aquestes vies tranquil·litza, però cap no resol la pregunta de fons. 

La filosofia moderna ha oscil·lat entre dues lectures extremes. D’una banda, la condemna moral; de l’altra, la idealització de la llibertat absoluta. Friedrich Nietzsche (Així parlà Zaratustra; La gaia ciència), va ser un dels primers a desplaçar el debat: el problema no és tant voler morir, sinó no trobar cap raó per afirmar la vida. 

Més endavant, Émile Durkheim (El suicidi), va mostrar que aquest no pot ser entès només des de l’individu. Les seves formes varien segons el grau d’integració i regulació social. Quan el marc simbòlic s’afebleix —quan les normes deixen d’orientar—, el subjecte queda exposat a una buidor que pot tornar-se insuportable. Aquesta lectura, lluny de ser obsoleta, ressona amb força en el present.

Avui el suïcidi s’inscriu en un context molt diferent del de les societats disciplinàries. El subjecte contemporani no està principalment oprimit, sinó exigit, autoexigit.

Byung-Chul Han (La societat del cansament), descriu una societat del rendiment en què cadascú és empresari de si mateix. El fracàs ja no s’atribueix a una injustícia externa, sinó a una incapacitat personal. En aquest marc, el suïcidi no apareix com una rebel·lió, sinó com un col·lapse silenciós.

Slavoj Žižek (Benvinguts al desert del lo real), ho formula d’una altra manera: el problema no és la manca de llibertat, sinó l’excés d’elecció i la dificultat per simbolitzar la pèrdua. El subjecte queda sol davant del que no funciona, sense relats col·lectius que permetin donar forma al sofriment.

El resultat és un malestar sovint sense paraules, que es manifesta en el cos, en la conducta o en l’acte extrem.

La psicoanàlisi introdueix un desplaçament fonamental: el suïcidi no és només un esdeveniment, sinó un acte amb una lògica pròpia. Sigmund Freud (Dol i melancolia), va assenyalar la dimensió d’agressivitat retornada contra el jo, especialment en la melancolia, però va deixar oberta la qüestió del sentit subjectiu de l’acte.

Jacques Lacan (Seminaris de l'angoixa i de l'acte psicoanalític), radicalitza aquesta perspectiva: no hi ha el suïcidi, sinó formes molt diferents d’inscriure’s en l’acte. No és el mateix un passatge a l’acte que una crida a l’Altre, ni tampoc és el mateix un intent de separar-se d’un vincle mortífer que una sortida del discurs. Reduir-ho tot a un diagnòstic és perdre el que està en joc per al subjecte.

Des d’aquesta orientació, s'insisteix que l’ètica psicoanalítica no consisteix a protegir la vida com un bé abstracte, sinó a no tancar la pregunta del subjecte amb respostes prefabricades.

La psicoanàlisi no s’oposa a la prevenció, però en qüestiona una versió purament tècnica. Quan la prevenció es converteix només en control, protocols o avaluacions de risc, pot produir un efecte paradoxal: silenciar encara més el subjecte.

Escoltar, en sentit fort, vol dir sostenir un espai on el sofriment no sigui immediatament corregit, sinó reconegut com a paraula possible. En molts casos, el que posa en perill la vida no és el desig de morir, sinó la impossibilitat de dir alguna cosa del que fa mal.

El suïcidi continua sent una pregunta oberta perquè toca el límit del que una societat pot simbolitzar. La filosofia ens recorda que no hi ha resposta definitiva al problema del sentit; el pensament contemporani mostra com el malestar s’ha desplaçat cap a formes més solitàries i silencioses; la psicoanàlisi, finalment, insisteix en una idea incòmoda però essencial: no hi ha suïcidi sense una història singular.

En un temps que tendeix a accelerar, classificar i optimitzar-ho tot, potser l’acte més radical —i més necessari— és aturar-se a escoltar, no per donar solucions immediates, sinó per permetre que el subjecte no quedi sol davant del seu impossible.