Hi ha moments en què tot sembla una mica massa. Massa ràpid, massa canviant, massa de tot, massa ple. Vivim connectats gairebé sense interrupció, amb la sensació que sempre hi ha alguna cosa pendent, alguna cosa que hauríem d’estar fent millor. A aquesta velocitat s’hi afegeix una exigència, sovint invisible: funcionar. Funcionar a la feina, amb la família, amb les amistats, amb el propi cos. Mostrar equilibri, serenitat, fins i tot felicitat. I, mentrestant, molts de nosaltres convivim amb un malestar difícil de definir. No sempre és tristesa ni tampoc un problema concret. És més aviat una sensació de desgast intern, una inquietud que ens acompanya, un cansament que no s'en va encara que el dia conclogui.
Des de la psicoanàlisi, aquest malestar no l'entenem com una anomalia. No és un error del sistema ni una feblesa personal. Té sentit. Apareix quan el que desitgem entra en conflicte amb el que se’ns demana, quan intentem encaixar i aconseguir certes expectatives que no sempre són nostres ni estan a l'abast.
Freud ja parlava d’això fa gairebé un segle. A El malestar en la cultura explicava que viure en societat implica renúncies. No podem fer ni dir tot el que voldríem, i això és el preu de conviure amb els altres. El problema és que avui aquestes renúncies no han disminuït, sinó que s’han multiplicat. Assumim molts rols alhora i sovint ho fem sense qüestionar-los. El resultat és una sensació d’estar dividits entre el que som, el que voldríem ser i el que creiem que s’espera de nosaltres.
Lacan va anomenar d'un altra forma aquest malestar: la dificultat de dir el que ens passa. No sempre sabem explicar el que ens incomoda, ni tan sols a nosaltres mateixos. Quan el llenguatge no arriba, el malestar es manifesta de diverses maneres: irritació i neguit constant, apatia, una frustració que s’allarga, la sensació persistent que falta alguna cosa, malgrat que aparentment tot “vagi bé”.
A tot aquest paisatge s’hi suma el pes de la mirada dels altres. Avui, el reconeixement passa, en gran part, per la imatge. Les xarxes socials accentuen la comparació i fan créixer la pressió per mostrar una vida satisfactòria i exitosa. Però com més s’intenta sostenir aquesta imatge ideal, més fàcil és sentir-se desconnectat del que realment es vol. El desig queda tapat per l’obligació de semblar...
Els psicoanalistes no som del paré que el malestar sigui, només, una nosa a eliminar ràpidament. També pot ser un punt de partida que ens indica que alguns aspectes de la nostra vida no acaben d'encaixar. La nostra tasca terapèutica no consisteix en tapar aquest malestar, sinó escoltar-lo amb calma, donar-li espai per la paraula, explicar i entendre què diu sobre la història i els desitjos de cadascú de nosaltres.
Pensem en algú que arriba esgotat cada dia de la feina. No sempre és només excés de tasques. De vegades hi ha darrere una exigència interna molt forta: haver de complir, no fallar, agradar, estar sempre a l’alçada. Quan això es pot posar en paraules i pensar, amb l’acompanyament professional adequat, s’obre la possibilitat de viure amb menys retrets i més coherència interna. A l'altra banda hi trobem el seu complementari: fugir, fantasiejar, actuar impulsivament, per intentar viure millor sense presions internes i externes. La sensació d'insatisfacció i de buidor prové de la saturació i de l'excés d'estímuls que relativitzen el sentit i ofeguen el desig.
En el fons, el malestar adult no mostra tant un problema individual com una manera de viure que deixa poc espai per escoltar-se i saber cap on volem anar. Cal atendre i entendre aquestes senyals que ens mostra el malestar que tenim. Són avisos que ens conviden a aturar-nos, a preguntar-nos que estem suportant i amb quina finalitat. Des d'aquest punt d'aturada, fins i tot podem fer que ser sigui possible considerar una vida una mica més fidel al propi desig, al que volem realment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada