A propòsit de "l'amendement 159" al senat francés, que vol abolir la llibertat d'élecció terapèutica dels pacients i condicionar la terapia psicoanalítica que ofereixen psiquiatres i psicòlegs a la xarxa pública.
------------------------------------------------
Vivim en una època on tot va molt de pressa i on la tècnica i la medicalització del sofriment semblen dominar la manera com entenem la salut mental. Sovint, aquesta es redueix a controlar les emocions o corregir disfuncions cerebrals. Però la psicoanàlisi, des dels inicis amb Sigmund Freud, ofereix una mirada diferent: la del subjecte parlant, travessat pel llenguatge, pel desig i per allò que li manca.
Segons aquesta perspectiva, la salut mental no és només no tenir símptomes, sinó la capacitat de donar sentit al propi sofriment, de simbolitzar-lo i de responsabilitzar-se’n. Això significa que la psicoanàlisi no actua amb protocols o tècniques estandarditzades, sinó mitjançant una ètica de la paraula i de la subjectivitat.
Freud ja apuntava que el símptoma no és un error, sinó una solució de compromís entre el que volem i el que defensem inconscientment. Lacan va radicalitzar aquesta idea: “el subjecte és representat per un significant per a un altre significant”. Cada persona es construeix en relació amb els altres i amb la seva pròpia història simbòlica. La cura analítica consisteix a donar espai a aquesta parla, a restituir el fil del sentit on el sofriment l’ha trencat.
A diferència del model biomèdic, que tracta el pacient com un objecte, la psicoanàlisi reconeix la persona com a subjecte del seu procés, augmentant la responsabilitat, l’autonomia i la capacitat de donar sentit al seu malestar. Freud deia que l’objectiu és “fer conscient allò inconscient”, i Lacan afegeix que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”. És a través de la paraula que el subjecte pot reconfigurar la seva relació amb el desig i amb el gaudi: entendre què vol i quins són els límits del que li produeix plaer o sofriment.
En una cultura saturada de tècniques i resultats immediats, la psicoanàlisi recorda el valor transformador de la paraula. El símptoma deixa de ser només un problema a eliminar i es converteix en un missatge, un llenguatge del desig reprimits. Comprendre’l permet al subjecte deixar de ser esclau del seu malestar i tenir-ne un saber, encara que sigui parcial. Com diu Lacan: “el símptoma és el que substitueix el que no ha estat dit”.
Una altra aportació clau de la psicoanàlisi és l’ètica de la falta, de la limitació. En una societat que exigeix felicitat immediata, èxit constant i autoexplotació, la psicoanàlisi recorda que el desig només existeix a partir de la mancança. Acceptar que no podem ser plenament complets ni feliços és una forma de saviesa i de llibertat. L’ètica psicoanalítica no busca la conformitat ni el bé universal, sinó que proposa sostenir el propi desig sense renunciar-hi.
A més, la psicoanàlisi actua com un contrapès simbòlic i ètic davant del món actual: introdueix la reflexió i el temps allà on impera la velocitat i la immediatesa. No dóna solucions, però obre espais de llibertat perquè cadascú pugui pensar, dubtar i inventar el seu camí. La seva contribució no es limita a la consulta; en escoles, hospitals o institucions, ofereix una altra lògica de cura, centrada en el subjecte i no en el protocol.
Acabem, assenyalant que la psicoanàlisi contribueix a la salut mental humanitzant el malestar, restituïnt la paraula i fent lloc al subjecte. En lloc de centrar-se en tècniques de benestar, defensa una salut que consisteix en donar sentit al sofriment construint la pròpia veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada