En una època dominada per la urgència, la tècnica i la medicalització del sofriment, la noció de “salut mental” tendeix a reduir-se a la gestió eficient de les emocions o a la correcció de disfuncions cerebrals. No obstant això, des de la seva fundació amb Sigmund Freud, la psicoanàlisi ha sostingut una altra perspectiva: la de l’ésser parlant, travessat pel llenguatge, pel desig i per la falta, límit o mancança (castració en Freud).
Des d’aquest punt de vista, la salut mental no pot entendre’s com l’absència de símptoma, sinó com la capacitat d’un subjecte per donar sentit al seu sofriment, simbolitzar-lo i responsabilitzar-se’n. Així, la psicoanàlisi contribueix a la salut mental no per mitjà de protocols ni d’intervencions tècniques, sinó a través d’una ètica de la paraula i de la subjectivitat.
La primera contribució essencial de la psicoanàlisi és restituir el lloc del subjecte dins la cura. Freud (1917) ja va assenyalar que el símptoma és una formació de l’inconscient, una solució de compromís entre el desig i la defensa. Això implica que el malestar no és un error, sinó un missatge que només pot comprendre’s des del context vital i simbòlic del subjecte.
Lacan reprèn aquesta idea en afirmar que “el subjecte és representat per un significant per a un altre significant” (Escrits, 1966): és a dir, que cada persona és producte del llenguatge i de la seva pròpia història simbòlica en relació amb Altres que han estat fonamentals en la nostra vida.
La cura analítica consisteix a donar lloc a aquesta parla, a restaurar el fil del sentit allà on el sofriment l’ha trencat.
En contraposició al model biomèdic, que tracta el pacient com un objecte d’intervenció, la psicoanàlisi el reconeix com a subjecte del seu procés. Això genera un efecte clínic fonamental: l’augment de la responsabilitat, de l’autonomia i de la capacitat d’elaboració simbòlica i de sentit de veritat.
Freud (1916) deia que el treball analític consisteix a “fer conscient allò inconscient”, i que aquest procés només pot dur-se a terme a través de la paraula. Lacan radicalitza aquesta idea afirmant que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge” (Seminari XI, 1964). D’aquesta manera, la psicoanàlisi situa l’escolta com a instrument fonamental de la cura: és en l’acte de parlar i ser escoltat on el subjecte pot reconfigurar la seva relació amb el desig i amb el gaudi, és a dir, amb el que vol i amb el tipus de satisfacció i patiment que això implica.
En una cultura saturada de discursos tècnics, la psicoanàlisi restableix el valor transformador de la paraula, on el símptoma pot traduir-se en una història, i el sofriment, en una forma de veritat. L’escolta analítica, a diferència d’altres intervencions, no jutja ni interpreta segons manuals, sinó que respecta la singularitat de cada parla, de cada subjecte.
Allà on altres disciplines busquen eliminar el símptoma, la psicoanàlisi proposa llegir-lo. El símptoma és un llenguatge xifrat del desig reprimit, i la seva descodificació permet transformar el malestar en coneixement de si mateix. Aquesta operació té un efecte terapèutic de fons: el subjecte deixa de ser esclau del seu símptoma i passa a tenir-ne un saber, encara que sigui parcial. "El símptoma és el que substitueix el que no ha estat dit” (Lacan, Seminari XXIII, 1975). Allò que no es pot dir, retorna com a patiment.
Aquesta lectura simbòlica del símptoma és una aportació fonamental a la salut mental contemporània, ja que ofereix una alternativa a la medicalització massiva del sofriment.
Una altra contribució essencial de la psicoanàlisi és la seva ètica de la la falta, d'allò que ens manca. En un context social que exalta la felicitat en forma de satisfaccions immediates, la rendibilitat i l’autoestima, la psicoanàlisi recorda que el desig només existeix per la falta, les mancançes pròpies. El subjecte no pot ser plenament feliç ni complet, i reconèixer-ho és una forma de saviesa i d’alliberament.
Lacan (1959-60), al Seminari VII. L’ètica de la psicoanàlisi, sosté que la veritable ètica no consisteix en buscar el bé ni l’adaptació, sinó en sostenir el propi desig sense renunciar-hi.
Aquesta posició ètica genera una forma de salut mental que no depèn de la conformitat, sinó de la coherència entre desig i acció.
El discurs capitalista, segons Lacan i Jacques-Alain Miller (2000), produeix un nou tipus de malestar: la pèrdua del vincle simbòlic i la substitució del desig per l’imperatiu de gaudir (“Gaudeix!”, “Sigues feliç!”, “Tu pots!”). Aquesta exigència d’autoexplotació, descrita també per Byung-Chul Han (La societat del cansament, 2010) i Zygmunt Bauman (Modernitat líquida, 2000), genera formes de depressió, ansietat i buit existencial.
En aquest context, la psicoanàlisi actua com a contrapès simbòlic i ètic: reintroduint la paraula, el temps i la reflexió allà on impera la velocitat i la imatge. L’analista, en lloc de proposar solucions, obre espais de llibertat, on el subjecte pot pensar, dubtar i inventar el seu propi camí.
La contribució de la psicoanàlisi a la salut mental no es limita a la consulta. A través de la seva presència en institucions, escoles i hospitals, la psicoanàlisi ofereix una altra lògica de la cura: la que posa el subjecte per davant del protocol. A més, en el pla cultural, permet llegir els fenòmens socials —violència, addiccions, narcisisme, transgressió— com a expressions del malestar en la civilització (Freud, 1930).
Així, la seva tasca és doble: clínica i política. D’una banda, cura; de l’altra, resisteix a la deshumanització de la salut mental i a la tendència a normalitzar el sofriment.
La psicoanàlisi contribueix a la millora de la salut mental precisament perquè no s’hi ajusta del tot. En lloc de proposar tècniques de benestar, ofereix un espai ètic de paraula on el subjecte pot elaborar el seu sofriment, descobrir el seu desig i inventar una manera pròpia de viure amb les seves particularitats i mancances.
A diferència del discurs de la salut com a rendiment, la psicoanàlisi defensa una salut entesa com a capacitat de simbolitzar, de donar sentit i de sostenir la pròpia veritat.
Des d'aquesta perspectiva, la seva funció és insubstituïble:
Humanitzar el malestar, restituir la paraula i fer lloc al subjecte, únic camí possible cap a una salut mental autènticament humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada