Sota aquest títol hi trobem un concepte fonamental que Hannah Arendt va desenvolupar després del judici d’Adolf Eichmann, un funcionari nazi responsable de la logística de la deportació de milions de jueus cap als camps d’extermini.
Aquest concepte apareix per primera vegada al seu llibre Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal (1963), i és una de les reflexions més profundes sobre la naturalesa del mal en la modernitat..
l'any 1961, Hannah Arendt —filòsofa jueva exiliada als Estats Units— va assistir com a periodista al judici d’Eichmann a Jerusalem, organitzat després que fos capturat per agents israelians a l’Argentina. Ella esperava trobar-se amb un monstre, un home demoníac, ple d’odi i crueltat. Però el que va veure la va desconcertar: Eichmann no semblava un sàdic, sinó un funcionari gris, mediocre, incapaç de pensar per si mateix.
Quan se’l va
interrogar, Eichmann repetia frases buides com “jo només obeïa ordres”,
“complia amb el meu deure”, o “respectava la llei”. No mostrava remordiment ni
passió pel mal —només una obediència burocràtica i una incapacitat radical de
pensar èticament.
Arendt va concloure que el mal pot ser comès per persones completament normals, no necessàriament malvades ni psicopàtiques, sinó incapaçes de pensar críticament sobre el que fan.
Per això parla de “banalitat”: No perquè el mal sigui trivial o poc greu, sinó perquè pot aparèixer en la quotidianitat, com una acció rutinària, sense reflexió, sense odi, sense una motivació profunda.
Per Arendt, el mal no
s’origina tant en la malícia, sinó en la manca de pensament —una mena de buidor interior. Pensar, per a ella (influïda per Sòcrates i Kant), significa dialogar amb un mateix, examinar les conseqüències de les pròpies
accions, preguntar-se “què estic fent?”, tota una equivalència del que succeeix en una psicoanàlisi.
Quan el subjecte renuncia a pensar i es limita a obeir ordres, abdica de la seva responsabilitat moral. Això és el que ella anomena “l’absència de pensament” (thoughtlessness), el nucli de la banalitat del mal.
La modernitat ha creat estructures de poder impersonals —estats, burocràcies, sistemes tècnics— on les responsabilitats es dilueixen. En aquests sistemes, cada persona “només fa la seva feina”, sense veure el conjunt ni les conseqüències. Així, el mal pot institucionalitzar-se sense necessitat d’individus cruels: un sistema pot funcionar amb eficàcia diabòlica gràcies a persones obedients i “correctes”.
Per això Arendt diu que el mal modern és “sense arrels”, ja que no neix d’una passió o ideologia personal, sinó del buit del pensament i de consciència.
El concepte de banalitat del mal és una crida a la responsabilitat individual: Cadascú ha d’exercir la seva capacitat de pensar i jutjar. No n’hi ha prou amb “obeir la llei” o “fer el que toca”. L’ètica comença quan un subjecte diu “no” davant d’una ordre injusta.
Arendt proposa que la llibertat veritable és la capacitat de pensar i de jutjar per un mateix, fins i tot quan el sistema o la majoria indiquen el contrari. La idea d’Arendt continua essent actual. En un món tecnològic i globalitzat:
· Les decisions que ens causen sofriment (econòmic, ecològic, militar, etc.,) sovint són preses per funcionaris, tècnics o algoritmes, sense una reflexió ètica personal. Molts col·laboren amb sistemes injustos “només fent la seva feina”, sense pensar-hi massa. Això genera una nova banalitat del mal digital o tecnocràtic, que ja no necessita fanatisme, sinó indiferència.
"La majoria dels mals al món són comesos per
persones que mai decideixen ser bones o dolentes.” -Hannah Arendt-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada