divendres, 5 de desembre de 2014

SOM LA NOSTRA MEMÒRIA?


Llegia dies enrere un estudi de la universitat de Toronto on, uns neurocientífics, han plantejat que la manca de records propis dels primers anys d’infantesa és deguda a la producció massiva de neurones en aquest temps.

Aquesta neurogènesi, ubicada en la zona del record i l’aprenentatge que els especialistes situen al voltant de l’hipocamp, va ser experimentada amb ratolins. Les proves van mostrar que la reducció en el creixement de neurones augmenta els records i també al contrari, que la facultat de recordar disminueix quan la formació de neurones noves augmenta, tal i com succeeix en els primers cinc anys de vida, on aquests científics diuen hi ha molt dinamisme neuronal que afavoreix certa amnèsia infantil i on es fa evident aquella paradoxa de, “més és menys”.

La memòria és una aptitut particular de la intel·ligència que sempre intervé en la imaginació. Està implicada en l’àmbit de les relacions amb altres que han tingut cura nostra i ens han (re)conegut de minyons.  La nostra memòria històrica, en aquests primers anys, és un relat fet de petjades mnèmiques, d’històries contades, de vivències emotives, forrades i marcades pel llenguatge, decorades d’interpretacions, i que van donar forma a la nostra realitat subjectiva que podríem reflectir amb la proposta: “Soc una versió de l’Altre i una evocació de mi”.

Psicobiologia, enregistraments, impressions subjectives, relats i composició psíquica única. Un conjunt que segueix els meandres d'una novel·la amb els seus personatges i la seva trama plena de sentits, que dona formes a un JO i expectatives a l’Altre. Jocs pulsionals que empenyen el desig i els actes inconscients amb resultats imprevisibles, fruit dels records, repeticions i elaboracions singulars que és donen en cada subjecte. 

Tota operació psíquica, i per tant els records, així com els trastorns de la memòria, poden tenir diferents fonamentacions i fonts etiològiques. Per exemple, podem descriure la memòria evocativa com aquella que ens serveix per recuperar, recordar situacions i fets passats que han quedat fixats, impresos, i fem us d'aquesta evocació amb la memòria retrògrada que li pregunta al passat, això si, sempre dins d'una realitat psíquica que ens és pròpia.

Quan als trastorns de la memòria hem de parlar de les amnèsies, que són la dificultat que tenim per recordar, evocar i recuperar informació i que pot derivar-se d'una causa orgànica o emocional. Un exemple és l'amnèsia d’identitat que apareix després d’un xoc accidental i que cura sense deixar rastre, fins aquelles amnèsies psicogèniques fruit de la repressió o refús emocional, dels records viscuts com traumàtics i que tenen com a finalitat preservar-nos del dolor inacceptable, passant per aquells subjectes amb personalitats múltiples on hom no recorda res de qui és quan ocupa diferents identitats que viuen diferents vides, fins a malalties neurodegeneratives causades per la mort progressiva de neurones que deterioren determinades zones del cervell, esborrant aquests records imminents del present i poc a poc els del passat.

L’amnèsia no és només una manca de records, si no un desordre d’aquests on podem fer tota mena de barreges entre lo vertader i lo  fals, fet que també alterarà el sentit de la percepció i de l’orientació i per tant de qui som realment.

Ara bé, més enllà del que recordem conscientment, també i bàsicament, ens veiem representats pel que fem sense tenir-ne massa consciència de perquè ho fem. Aquesta dimensió inconscient, que no és amnèsica, en el sentit estricte de la paraula, està governada per una memòria impregnada d’experiències anteriors, impregnada de significants que escapen al control de la consciència i resten reprimits però veladament actius, en una mena de memòria encriptada que funciona amb altres codis. 

Som biologia, neurones...? Som el que ens diuen que som? Som motllos de l’Altre que amb el llenguatge ha donat forma als records de les nostres relacions, vivències i fets? Som el que vivim mediatitzat pel desig, pel record conscient i l'acció inconscient? Som mentre altres ens duguin en la seva vida, en la seva memòria? Som el que hem fet i aconseguit? Som...?

Avui vivim en una cultura molt atribolada, mancada d’espais on sedimentar les vivències i els records que alimenten la memòria. Hi ha poca serenor per poder donar consistència a les experiències de vida, pot ser perquè pensem i vivim sense aturar-nos i recrear-nos en el que hem viscut i en la seva anàlisi. Pot ser només mirem endevant, o estem més pendents de novetats, de sensacions, de reconeixement, del que hem d’aconseguir, de tot el que queda per fer, del que manca, de pensar en demà, oblidant el que hi ha en les nostres vides: el passat, l’ara, és a dir, el que ens ha fet fins aquest moment, el que respon qui i que som.  

Amb aquests paràmetres és complicat consolidar una memòria històrica, tant social com subjectiva. Sembla que estem amarats de relativismes, de trets d’identitat sempre a punt de fondre’s perquè no és poden enfrontar amb fermesa a les proves que ens posa la vida, moments on quedem espaordits, angoixats i bloquejats, perquè sentim el dolor del no res molt a la vora.

Podríem dir que vivim en un cert estat de paramnèsia que és un tipus de disfunció de la memòria on hi ha falsos reconeixements de situacions y persones, falses informacions que la memòria ens remet. Impressions on ens creiem que el que vivim per primer cop ya ho hem viscut abans ("Dejà vu"). On el que hem viscut altres vegades, creiem que és el primer cop que ho experimentem, ("jamais vu"). Tot plegat embolcallat amb una mena de sensació d'enterboliment entre el passat i el present, entre el que ens és proper i el que ens és estrany.  

Jorge Luis Borges deia: “Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats”.               

Cap comentari:

Publica un comentari