dimecres, 12 de novembre de 2014

EL MALESTAR DELS NENS i (II)

L'arribada d'un infant canvia la dinàmica de la família i la funció i disposició emocional dels seus membres. És cabdal tenir en compte el marc de referència que anirà configurant l'estructura psíquica de cada nen/a: des dels entrellats i tripijocs que generaran els diferents models de família i el seu acoblament, fins les particularitats dels seus membres que, amb els seus ideals, expectatives i pors marcaran les diferents direccions, tant en la concepció del fill com en l’assumpció i el desenvolupament de la paternitat, de l'educació. Variables totes que poden resultar determinants per l’equilibri psíquic i físic de cada nen i nena.

Quan un pare i una mare eduquen als seus fills, els transmeten el seu modelatge: l’experiència que van tenir com a subjectes fills  i com a éssers sexuats. Els transmeten els seus desitjos, la seva interpretació del que vol dir ser home o dona, el com entenen la relació amb altres i la seva versió de l'amor. Transmeten tot allò de més que van entendre i interpretar com a resultant de la relació amb els seus propis pares (padrins), educadors i adults influents en aquell moment i dins de la cultura del seu temps.

L’Altre familiar sempre està implicat en el sofriment del nen, per tant, també en el seu benestar.  Lacan deia que el malestar, el símptoma dels nens, és una forma de respondre a lo que hi ha de conflictiu, de simptomàtic en la estructura familiar. Des d'aquesta puntuació podem entendre, que una de les senyals actuals que genera més desordre comportamental en el desenvolupament dels infants sigui la caiguda de la autoritat paterna.

Les conductes desconsiderades, impulsives, capritxoses i agressives dels infants tenen el segell del "tot és possible",  del "no als límits". Si aquests manquen, és molt difícil deixar espais, llocs per altres, deixar-se afectar per ells i considerar  la diversitat i la pluralitat com un bé possible, com un enriquiment. És com si el nen, amb el seu comportament desajustat, volgués interpelar, provocar la intervenció d'aquest adult absent, (en totes les seves variables), que està en fallida o ha dimitit de la seva funció.

El patiment dels nens està fet de malentesos, desorientació, de manca d'amor, d’abusos, de separacions i dols, d’agressivitat, de creure no ser prou per l'altre, de no trobar sentit a determinades formes de vida, sigui pel fet de tenir-la excessivament programada, solitària, avorrida, caòtica, dispersa. Un infant, doncs, projecta el seu patiment com a resposta al malestar que li transmeten la mare, el pare o tots dos, entre altres. 

L’infant, a més, també pot recelar i neguitejar-se amb aquesta cultura globalitzada que aliena i anestesia l'Altre amb la proposta de tota mena d'objectes que li asseguraran la felicitat eterna sempre que accepti entrar dins del paradís laberíntic del consum i el que això implica. El canvi de subjecte per l'objecte que la nostra civilització ens proposa, ens deshumanitza i cosifica, ens dona peu a interpretar que les persones no es comuniquen ni s'estimen, si no que és consumeixen i s'utilitzen. Els lligams i vincles es tornen ligths i fràgils.

El nens també pateixen de sobredosi d'objectes, que és confon amb sobredosi d'amor. Pateixen de manca de temps, on les trobades familiars queden cada cop mes mediatitzades per les feines respectives, les "moltes" necessitats, les autoobligacions, els complements, enrenous, pressions, tecnologia, virtualitat i altres derives, que converteixen el càlcul de "tot el temps del mon" en instants i les famílies reals en virtuals.

Un infant no és pot recolzar en un Altre de palla, de qui aprèn a demanar-li més i més objectes i sensacions, no trobant mai allò que sacií. Un Altre (pare,mare, etc.), que desorientat, té dificultats per ser, intercedir, contenir, consolar i orientar. 

Què pensar quan veiem als nostres fills, totalment tancats, adherits i dependents d'aquests instruments que els duen a mons virtuals, on, la tecnologia i la fantasia han suplantat la interioritat, la convivència, la companyia i el intercanvi d’experiències de vida i qüotidianitat?  

Què pensar quan els nostres infants és comporten només estant pendents d’ells i de les seves necessitats, perquè han entès que el culte al JO és lo primordial i per tant, el tenen que alimentar sense parar amb tota mena d'atencions, i sense importar els mitjans emprats o a qui afectin?

Què suposa per cada nen tenir experiències on viuen paternitats desconectades, ideals devaluats i adults poc ferms i amb valors itinerants per poder emmirallar-s’hi, per poder edificar una relació el més afectuosa, consistent i confiada possible?

Què passa...? Cap on...?

Cap comentari:

Publica un comentari