EL MALESTAR DELS INFANTS

La psicoanàlisi ofereix una lectura singular del malestar infantil. Més enllà de les classificacions diagnòstiques i les categories psicopatològiques, el símptoma és concebut com un missatge, una invenció subjectiva i una resposta creativa davant del camp de l’Altre,(camp de les inscripcions del llenguatge i la paraula en aquests vincles fonamentals que mantenen amb pesones esencials de la seva vida i desenvolupament) ( Freud.Tres assaigs sobre la teoria sexual, 1905).

En paraules de Lacan, l’infant “és present en el discurs de l’Altre abans d’haver parlat” (Seminari XI, 1964). Això implica que el malestar del nen no es pot deslligar del lloc que ocupa en la fantasia, el desig i la demanda dels adults que el tenen cura d'ell. Un fet que es concentra en aquesta pregunta interior que tot infant, tot subjecte, té molt present i l'interpel.la sempre: Que vol/volen de mi?

Des de l’inici, l’infant és inscrit en un entramat de significants, desitjos i expectatives. Aquest procés constitutiu és anomenat per Lacan com la “captura en el llenguatge” (Seminari I, 1953-54). El malestar sovint sorgeix quan aquesta inscripció és:

• massa saturada (excés d’ideal, hiperprotecció, demanda permanent),
• massa buida (absència de referents, inconsistència afectivo-simbòlica),
• massa contradictòria (discursos parentals que es desmenteixen mútuament).

En aquestes condicions, l’infant produeix símptomes per respondre a la inconsistència, al que no funciona, de l’Altre  (Miller, Introducción a la clínica lacaniana, 1996).

Mentre Freud descrivia la dependència natural del nen envers els adults, és en Lacan on trobem la formalització de dues grans formes de malestar:

1) L'excés de l'Altre. Quan l’Altre és invasiu, interpretatiu o omnipresent, l’infant pot presentar ansietats de separació, inhibicions o símptomes psicosomàtics.

2) La manca de l'Altre. Quan l’Altre està absent o és inconsistent, sovint apareixen conductes de molt neguit, temor, agressivitat o acting out, com a formes de demanar una presència que no ajuda a posar paraules, a simbolitzar la situació que angoixa i genera malestar.

Freud va mostrar que el cos infantil parla abans que les paraules (Freud, Inhibició, símptoma i angústia, 1926). Lacan reforça aquesta idea: el cos és un producte del llenguatge (Lacan, Seminari XX, 1972-73), fet que situem quan els infants expressen el malestar a través de l cos amb:

• trastorns psicosomàtics (encopresi, dermatitis, asma),
• símptomes alimentaris (rejecions, voracitat, selectivitats extremes),
• trastorns del son,
• agitació motora o inhibició conductual,
• fenòmens d’angoixa sense representació.

El cos esdevé el lloc on l’infant “fa existir” el que no pot dir o expressar amb paraules.

Freud concep el símptoma com “una satisfacció substitutiva” (El malestar en la cultura, 1930).

En l’infant, encara més que en l’adult, el símptoma pot funcionar com:

• una defensa davant una exigència que no pot assumir,
• una separació necessària d’un Altres massa present,
• una crida d’atenció quan l’Altres és absent,
• una organització davant un excés de goig o excitació.

Miller assenyala que el símptoma infantil és “una manera de subjectivar el trauma de l'entrada en el discurs” (El niño en el discurso analítico, 1991). El símptoma no sempre és un problema: pot ser una solució creativa que preserva la subjectivitat de l'infant.

Actualment, la psicoanàlisi subratlla, amb énfasi, que els infants no són aliens al discurs del capitalisme global, la hiperacceleració i la caiguda d’autoritat (Miller, El partenaire-síntoma, 1997; Laurent, La batalla del autismo, 2012).

Els malestars actuals reflecteixen:

• sobredemanda de situacions i condicions plurals i exitoses,amb un toc de perfeccionisme,
• crisi del límit, de l'autoritat i de lo simbòlic,
• pèrdua del temps de joc, d'el.laboració de lo qüoticià.
• inundació d’immediatesa i estímuls digitals en detriment de relacions familiars i d'intercanvi.

Segons Lipovetsky (La era del vacío, 1983) i Bauman (Modernidad líquida, 2000), els nens creixen en un món sense permanències, on costa establir referències estables. Aquesta precarietat simbòlica incideix directament en la forma que prenen els símptomes. Molts infants manifesten amb el seu cos o conducta allò que no pot ser elaborat en el sistema familiar.

La clínica psicoanalítica, posa de manifest que el malestar dels infants és com un potrtaveu de les tensions relacionals, dels secrets o elements no tensionals no resolts (nosimbolitzats), entre els membres de la família.

Això NO implica culpabilitzar la família, sinó comprendre que el símptoma de la nena o el nen és, sovint, una peça del vincle, una funció que l’infant assumeix inconscientment per amor i per mantenir una certa estabilitat.

Des de la psicoanàlisi, el malestar infantil no és un fracàs evolutiu ni un problema a eliminar, sinó un producte del vincle, una invenció defensiva i la manera particular amb què cada infant s’orienta en el desig de l’Altre (que vol de mi?), i en els discursos de la seva època.

La clínica, el treball psicoanalític procura donar un lloc a aquesta singularitat, sostenint l’acte d’escoltar i obrint la possibilitat de noves formes de subjectivar i canalitzar el malestar.