EL MALESTAR DELS NENS i (II)

L'arribada d'un infant canvia la dinàmica de la família i la funció i disposició emocional dels seus membres. És cabdal tenir en compte el marc de referència que anirà configurant l'estructura psíquica de cada nen/a: des dels entrellats i tripijocs que generaran els diferents models de família i el seu acoblament, fins les particularitats dels seus membres que, amb els seus ideals, expectatives i pors marcaran les diferents direccions, tant en la concepció del fill com en l’assumpció i el desenvolupament de la paternitat, de l'educació. Variables totes que poden resultar determinants per l’equilibri psíquic i físic de cada nen i nena.

Quan un pare i una mare eduquen als seus fills, els transmeten el seu modelatge: l’experiència que van tenir com a subjectes fills  i com a éssers sexuats. Els transmeten els seus desitjos, la seva interpretació del que vol dir ser home o dona, el com entenen la relació amb altres i la seva versió de l'amor. Transmeten tot allò de més que van entendre i interpretar com a resultant de la relació amb els seus propis pares (padrins), educadors i adults influents en aquell moment i dins de la cultura del seu temps.

L’Altre familiar sempre està implicat en el sofriment del nen, per tant, també en el seu benestar.  Lacan deia que el malestar, el símptoma dels nens, és una forma de respondre a lo que hi ha de conflictiu, de simptomàtic en la estructura familiar. Des d'aquesta puntuació podem entendre, que una de les senyals actuals que genera més desordre comportamental en el desenvolupament dels infants sigui la caiguda de la autoritat paterna.

Les conductes desconsiderades, impulsives, capritxoses i agressives dels infants tenen el segell del "tot és possible",  del "no als límits". Si aquests manquen, és molt difícil deixar espais, llocs per altres, deixar-se afectar per ells i considerar  la diversitat i la pluralitat com un bé possible, com un enriquiment. És com si el nen, amb el seu comportament desajustat, volgués interpelar, provocar la intervenció d'aquest adult absent, (en totes les seves variables), que està en fallida o ha dimitit de la seva funció.

El patiment dels nens està fet de malentesos, desorientació, de manca d'amor, d’abusos, de separacions i dols, d’agressivitat, de creure no ser prou per l'altre, de no trobar sentit a determinades formes de vida, sigui pel fet de tenir-la excessivament programada, solitària, avorrida, caòtica, dispersa. Un infant, doncs, projecta el seu patiment com a resposta al malestar que li transmeten la mare, el pare o tots dos, entre altres. 

L’infant, a més, també pot recelar i neguitejar-se amb aquesta cultura globalitzada que aliena i anestesia l'Altre amb la proposta de tota mena d'objectes que li asseguraran la felicitat eterna sempre que accepti entrar dins del paradís laberíntic del consum i el que això implica. El canvi de subjecte per l'objecte que la nostra civilització ens proposa, ens deshumanitza i cosifica, ens dona peu a interpretar que les persones no es comuniquen ni s'estimen, si no que és consumeixen i s'utilitzen. Els lligams i vincles es tornen ligths i fràgils.

El nens també pateixen de sobredosi d'objectes, que és confon amb sobredosi d'amor. Pateixen de manca de temps, on les trobades familiars queden cada cop mes mediatitzades per les feines respectives, les "moltes" necessitats, les autoobligacions, els complements, enrenous, pressions, tecnologia, virtualitat i altres derives, que converteixen el càlcul de "tot el temps del mon" en instants i les famílies reals en virtuals.

Un infant no és pot recolzar en un Altre de palla, de qui aprèn a demanar-li més i més objectes i sensacions, no trobant mai allò que sacií. Un Altre (pare,mare, etc.), que desorientat, té dificultats per ser, intercedir, contenir, consolar i orientar. 

Què pensar quan veiem als nostres fills, totalment tancats, adherits i dependents d'aquests instruments que els duen a mons virtuals, on, la tecnologia i la fantasia han suplantat la interioritat, la convivència, la companyia i el intercanvi d’experiències de vida i qüotidianitat?  

Què pensar quan els nostres infants és comporten només estant pendents d’ells i de les seves necessitats, perquè han entès que el culte al JO és lo primordial i per tant, el tenen que alimentar sense parar amb tota mena d'atencions, i sense importar els mitjans emprats o a qui afectin?

Què suposa per cada nen tenir experiències on viuen paternitats desconectades, ideals devaluats i adults poc ferms i amb valors itinerants per poder emmirallar-s’hi, per poder edificar una relació el més afectuosa, consistent i confiada possible?

Què passa...? Cap on...?

EL MALESTAR DELS NENS (I)

Als alumnes del grau d'Educació Infantil del Centre d'Estudis Joan  XXIII  i al seu tutor Ramon, perquè  segueixin vetllant i desenvolupant la seva sensibilitat cap els infants.  

----------------------------------

Cada època genera el seu propi discurs sobre  el concepte d' infantesa. Respondre: què és un infant? queda lligat al discurs de la cultura del moment. Una cultura que és redefineix segons les experiències i influencies humanes i  el temps en que les vivim. 

És molt important, per la dimensió subjectiva dels nens, estar amatens al tipus de missatges i continguts que conformen el camí a seguir per la seva educació. És a dir, estar alerta de quin tipus d’influencies belluguen els poders socials i polítics per pensar els infants del present i del futur, i com tot plegat pot condicionar el mode de relació de llurs famílies i de la societat amb ells. De fet, la nostra estructura mental depèn d'aquesta relació amb l'Altre.

Si d'alguna cosa patim els humans és del llenguatge, del que ens diem amb paraules carregades de sentit i que ens deixen marques en la ment i en el cos (significants), a més del to i de les expressions gestuals emprades. 

Un infant neix necessitat i depenent per la seva indefensió. Demana d’algú que tingui cura d' ell per seguir vivint, algú que tingui disposició en sostenir un desig d'amor més o menys consistent per tal que pugui desenvolupar-se com a subjecte,  amb un sentit sobre el que ell representa per l'Altre, fet que l'ajudarà a orientar i conduir, el millor possible, el seu desig i sentit de viure.

La infantesa és una etapa en construcció on no hi manquen crisis i enrenous, amb les consideracions i reorganitzacions conseqüents. Ara bé, aquesta època també és susceptible de situacions conflictives i problemàtiques que els nens poden patir, quedant també afectades altres etapes de la seva vida.

De fet, un dels primers nuclis de malestar de tot nen/a és que no tingui clar que és vol d'ell/a, que se’n espera. Quan nens i nenes experimenten la impossibilitat de poder satisfer l'altre, sorgeix aquella mena de defecció del desig que els deixa sense massa ganes de voler i de fer, entre altres particularitats. 

Tant les nostres satisfaccions com els nostres conflictes s’inscriuen en el psiquisme quan ens trobem amb el llenguatge. Un desencadenant que marca moments importants de la vida orientada per la nostra relació amb qui ens atent i cuida. Un aprenentatge que ens du a passar d'un "només Jo" a "altres i jo", passar de l'egocentrisme i  la interioritat de les relacions familiars, a intentar construir alguna mena de xarxa social, una sortida cap a fora amb altres semblants.

Tot infant passa per una educació que no és possible del tot, passa, si, per un aprenentatge, que no és el mateix que un ensinistrament. Que transcendent resulta quan educació i aprenentatge desperten el desig de ser, donen el dret a dir i limiten el "tot s'hi val"!! Aquests poden esdevenir punts de referència que mediatitzin el malestar en aquesta important relació amb tota la família i entorn social. Espais on és generen satisfaccions i frustracions de tota mena que aniran emmotllant la personalitat de cada infant i condicionaran la seva existència.     

                   

Pares i educadors han d’estar alerta quan un nen pateix en la seva vida quotidiana. Quan la seva conducta i el seu comportament afecten les seves relacions amb altres, el seu aprenentatge. Quan en molts moments en surt perjudicat pels comentaris que fa, per les seves accions i reaccions. Quan no troba la manera d'estar bé amb altres.

La nostra societat s'ha tornat hipervigilant. Hi ha una infancia sota control que el discurs de la ciencia s'afanya en posar-hi noms i dominis quan als seus malestars. També medicaments com a "camises de força", per conflictes que és podrien resoldre educativament; cal justificar d'alguna manera la fàcil prescripció farmacològica. D'altra banda és convida a la genética perque determini qui o que serà aquest infant en el futur. És tracta de vetllar per la seva qualitat de vida? o , es tracta de tenir el control social, de reivindicar la subjectivitat humana com una competència de la biologia ? 

Aquest tipus de cientifisme no enten de subjectivitats, no escolta al nen que parla, tampoc el compren. És un cientifisme que, en la seva fugida endevant és carrega d'atribucions i d'accions que acaben alterant alló mateix que preten controlar. L'infant pot esdevenir víctima d'aquest saber que no interroga, que no demana, si no que executa i determina.

No vull negar els avenços de la ciencia i la seva utilització curosa (cas per cas) i contrastada en benefici de tots, sino que vull ser crític amb l'abús mercantilista i pervers d'un determinat sector científista. Un sector influenciat pel discurs capitalista que mercadeja amb els subjectes i els manipula mentre n'espera el rendiment, l'uniformitat, la globalització i el control.

Vetllar per la millor salut psíquica possible dels infants passa per donar-los la paraula, per voler escoltar alló que els altera en la relació amb l'Altre. De pas, estarem atents i previsors a les particularitats que embolcallaran la societat del futur, l'esdeveniment humà.
                                                                                 
                                                                                                                                         (Segueix)