Article diari Segre 10 d'octubre de 2025, dia de la Salut Mental
La salut mental és avui
una de les principals preocupacions de salut pública al món. L’Organització
Mundial de la Salut estima, que una de cada tres persones patirà algun trastorn
mental al llarg de la vida. Malgrat la sensibilització, persisteixen
desigualtats d’accés a recursos i tractaments entre països i cultures. En
països occidentals domina una mirada biomèdica que tendeix a reduir el
sofriment a diagnòstics i tractaments farmacològics, sovint amb protocols
estandarditzats i poc enfocament cas per cas. Malgrat les
diferències culturals entre Orient i Occident, es detecta un factor comú: la
creixent desconnexió social i la fragilitat dels vincles humans, que augmenten
el sofriment psíquic.
Aquest sofriment
oscil·la des de alteracions que són lleus, a ruptures greus del vincle
subjectiu i social. Entre els trastorns lleus hi ha conflictes al voltant del
que hom desitja i obté, pèrdues i dificultats en les relacions. A la infància
s’observa un augment de l’angoixa davant la separació, fòbies,
somatitzacions (encopresi, enuresi, dolors recurrents), depressió reactiva i
dificultats escolars. A l’adolescència són freqüents l’ansietat social, la
depressió per dubtes sobre la pròpia vàlua, expectatives frustrades, abús de
substàncies, la impulsivitat, bullying, abusos o contextos
familiars violents; hi ha dificultat per subjectivar el desig i per articular
el conflicte entre el cos, la imatge i la sexualitat. A l’adultesa destaquen
l’angoixa generalitzada, la depressió associada al desencís vital, situacions
de pèrdua i estrès. Molts conflictes provenen d’un ideal no assolit i de
desorientació en la pròpia vida. A la vellesa apareixen depressions reactives a
pèrdues passades i presents, apareix la qüestió de la finitud, vinculada al
sentiment i relectura del passat.
Els trastorns greus
impliquen una alteració psíquica més profunda i cronificada. A la infantesa hi
trobem: trastorns de l’espectre autista, psicosi infantil, inhibicions i
carències afectives, abandó. A l’adolescència, aparició brots psicòtics,
estats d’ànim cíclic i trastorn límit amb crisis identitàries i relacions
caòtiques; a l’adultesa, depressió persistent, esquizofrènia crònica,
psicopatia, trastorns de personalitat i addiccions que deterioren els llaços
socials. A la vellesa: demències, depressió profunda i reactivacions
psicòtiques.
Un fenomen silenciós i
silenciat en augment és: el suïcidi i l’autolesió com expressió manifesta del
sense sentit, del buit de significació i de la manca d’un lloc per al subjecte
en l’àmbit de les relacions significatives. Ja en la infància poden aparèixer
intents en un context traumàtic. En l’adolescència la incidència de pensament,
autolesions i acte suïcida és molt elevada. Sovint apareix com a conflicte
radical del vincle amb l’Altre. A l’adultesa i la vellesa, factors com:
fracassos de l’ideal, pèrdues, soledat, dolor crònic i/o dependència
poden precipitar, també, el pas a l’acte suïcida.
Voldria posar de relleu
que la salut mental depèn dels vincles humans i de la cultura, a més d’altres
factors. La desintegració del sentit de comunitat, la precarietat, l’excés
d’individualisme, la solitud tecnològica, el consum exacerbat, etc., afebleixen
la xarxa simbòlica que sosté la subjectivitat. La manca de valors clars i la
inseguretat existencial intensifiquen l’angoixa.
Cal, per tant, una nova cultura de la salut mental: no n’hi ha prou amb tractar símptomes; cal interrogar i transformar les condicions de vida que generen sofriment i afavorir polítiques que enforteixin els vincles. La psicoanàlisi remarca que escoltar és un acte polític i ètic: tenir en compte la paraula de l’altre és obrir un espai perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc. Imaginar un món on la salut mental millori, és imaginar una societat capaç d’acollir la singularitat sense pretendre globalitzar-la, capaç de donar lloc al desig i de reconèixer i assumir la fragilitat com a part de la nostra condició humana. Millorar la salut mental global, passa per fer possible reinventar els nostres vincles culturals i humans, i això exigeix una nova ètica de la convivència, on tenir cura de l’altre sigui inseparable de la cura d’un mateix.
