SALUT MENTAL 2025

La salut mental és avui una de les principals preocupacions de salut pública al món. L’Organització Mundial de la Salut estima, que una de cada tres persones patirà algun trastorn mental al llarg de la vida. Malgrat la sensibilització, persisteixen desigualtats d’accés a recursos i tractaments entre països i cultures. En països occidentals domina una mirada biomèdica que tendeix a reduir el sofriment a diagnòstics i tractaments farmacològics, sovint amb protocols estandarditzats i poc enfocament cas per cas.  Malgrat  les diferències culturals entre Orient i Occident, es detecta un factor comú: la creixent desconnexió social i la fragilitat dels vincles humans, que augmenten el sofriment  psíquic.

Aquest sofriment oscil·la des de alteracions que són lleus, a ruptures greus del vincle subjectiu i social. Entre els trastorns lleus hi ha conflictes al voltant del que hom desitja i obté, pèrdues i dificultats en les relacions. A la infància s’observa un augment de l’angoixa davant la separació, fòbies,  somatitzacions (encopresi, enuresi, dolors recurrents), depressió reactiva i dificultats escolars. A l’adolescència són freqüents l’ansietat social, la depressió per dubtes sobre la pròpia vàlua, expectatives frustrades, abús de substàncies, la impulsivitat, bullying, abusos o contextos familiars violents; hi ha dificultat per subjectivar el desig i per articular el conflicte entre el cos, la imatge i la sexualitat. A l’adultesa destaquen l’angoixa generalitzada, la depressió associada al desencís vital, situacions de pèrdua i estrès. Molts conflictes provenen d’un ideal no assolit i de desorientació en la pròpia vida. A la vellesa apareixen depressions reactives a pèrdues passades i presents, apareix la qüestió de la finitud, vinculada al sentiment i relectura del passat.  

Els trastorns greus impliquen una alteració psíquica més profunda i cronificada. A la infantesa hi trobem: trastorns de l’espectre autista, psicosi infantil, inhibicions i carències afectives, abandó. A  l’adolescència, aparició brots psicòtics, estats d’ànim cíclic i trastorn límit amb crisis identitàries i relacions caòtiques; a l’adultesa, depressió persistent, esquizofrènia crònica, psicopatia, trastorns de personalitat i addiccions que deterioren els llaços socials. A la vellesa: demències, depressió profunda i reactivacions psicòtiques.

Un fenomen silenciós i silenciat en augment és: el suïcidi i l’autolesió com expressió manifesta del sense sentit, del buit de significació i de la manca d’un lloc per al subjecte en l’àmbit de les relacions significatives. Ja en la infància poden aparèixer intents en un context traumàtic. En l’adolescència la incidència de pensament, autolesions i acte suïcida és molt elevada. Sovint apareix com a conflicte radical del vincle amb l’Altre. A l’adultesa i la vellesa, factors com: fracassos de l’ideal,  pèrdues, soledat, dolor crònic i/o dependència poden  precipitar, també, el pas a l’acte suïcida.

Voldria posar de relleu que la salut mental depèn dels vincles humans i de la cultura, a més d’altres factors. La desintegració del sentit de comunitat, la precarietat, l’excés d’individualisme, la solitud tecnològica, el consum exacerbat, etc., afebleixen la xarxa simbòlica que sosté la subjectivitat. La manca de valors clars i la inseguretat existencial intensifiquen l’angoixa.

Cal, per tant, una nova cultura de la salut mental: no n’hi ha prou amb tractar símptomes; cal interrogar i transformar les condicions de vida que generen sofriment i afavorir polítiques que enforteixin els vincles.  La psicoanàlisi remarca que escoltar és un acte polític i ètic: tenir en compte la paraula de l’altre  és obrir un espai perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc. Imaginar un món on la salut mental millori, és imaginar una societat capaç d’acollir la singularitat sense pretendre globalitzar-la, capaç de donar lloc al desig i de reconèixer i assumir la fragilitat com a part de la nostra condició humana. Millorar la salut mental global, passa per fer possible reinventar els nostres vincles culturals i humans, i això exigeix una nova ètica de la convivència, on tenir cura de l’altre sigui inseparable de la cura d’un mateix. 

¿QUINA ÈTICA EN UN TEMPS DE POSTVERITAT I INTELIGÈNCIA ARTIFICIAL?

Vivim uns temps on la informació circula tan ràpidament que sovint costa distingir el que és real del que sembla real. Els fets, que abans servien de guia, ara sovint cedeixen davant les emocions, les opinions i les creences personals. Això és el que anomenem postveritat, i no és només un concepte abstracte: és el que fa que, moltes vegades, ens sentim desorientats i insegurs, sense saber a qui creure ni què defensar.

Al mateix temps, la tecnologia avança com un tren imparable. La intel·ligència artificial està present a les nostres vides de maneres que ni percebem: algoritmes que decideixen quins continguts veiem, programes que poden anticipar les nostres decisions o suggerir com gastar els diners, fins i tot com relacionar-nos. Són eines que poden ajudar, però també poden condicionar la nostra manera de pensar, de sentir i fins i tot de ser lliures.

Aquest panorama ens obliga a preguntar-nos: qui és responsable quan la tecnologia falla o discrimina? Com podem saber què passa dins un algoritme que pren decisions sobre nosaltres? Com evitem que aquestes eines amplifiquin injustícies que ja existeixen al món? Aquestes preguntes no són tècniques, sinó profundament humanes. Ens recorden que, encara que la tecnologia creixi, la responsabilitat segueix sent nostra.

L’ètica, en aquest context, es converteix en la nostra brúixola. I no una brúixola rígida ni plena de regles, sinó aquella que ens recorda que cada paraula importa, que escoltar l’altre és un acte de respecte, que la dignitat de cada persona ha de ser sempre la prioritat. Parlem i pensem amb responsabilitat perquè el que diem i fem té efectes reals en els altres. Escoltem amb atenció, sense reduir l’altre a un perfil o a un conjunt de dades. Posem la persona al centre, no només la informació ni la tecnologia.

Així, el repte que tenim davant no és només tecnològic, sinó ètic i humà. La tecnologia no ha de substituir-nos; ha de servir-nos i reforçar la nostra capacitat de decidir, de pensar i de sentir. Recuperar la veritat no vol dir tenir sempre la raó ni trobar certeses absolutes, sinó comprometre’s amb la paraula i amb l’altre. Parlar i escoltar, enmig d’aquest soroll constant, es converteixen en actes de valentia i responsabilitat.

Si no aconseguim això, correm el risc de perdre el que ens fa humans: la capacitat de pensar, de triar i de connectar-nos amb els altres més enllà de les dades i dels algoritmes. En un món que tendeix a silenciar-nos amb simulacres i pantalles, la nostra responsabilitat, la nostra ètica i la nostra humanitat són el que encara poden marcar la diferència.