Vivim uns temps on la informació circula tan ràpidament que sovint costa distingir el que és real del que sembla real. Els fets, que abans servien de guia, ara sovint cedeixen davant les emocions, les opinions i les creences personals. Això és el que anomenem postveritat, i no és només un concepte abstracte: és el que fa que, moltes vegades, ens sentim desorientats i insegurs, sense saber a qui creure ni què defensar.
Al mateix temps, la tecnologia avança com un tren imparable. La intel·ligència artificial està present a les nostres vides de maneres que ni percebem: algoritmes que decideixen quins continguts veiem, programes que poden anticipar les nostres decisions o suggerir com gastar els diners, fins i tot com relacionar-nos. Són eines que poden ajudar, però també poden condicionar la nostra manera de pensar, de sentir i fins i tot de ser lliures.
Aquest panorama ens obliga a preguntar-nos: qui és responsable quan la tecnologia falla o discrimina? Com podem saber què passa dins un algoritme que pren decisions sobre nosaltres? Com evitem que aquestes eines amplifiquin injustícies que ja existeixen al món? Aquestes preguntes no són tècniques, sinó profundament humanes. Ens recorden que, encara que la tecnologia creixi, la responsabilitat segueix sent nostra.
L’ètica, en aquest context, es converteix en la nostra brúixola. I no una brúixola rígida ni plena de regles, sinó aquella que ens recorda que cada paraula importa, que escoltar l’altre és un acte de respecte, que la dignitat de cada persona ha de ser sempre la prioritat. Parlem i pensem amb responsabilitat perquè el que diem i fem té efectes reals en els altres. Escoltem amb atenció, sense reduir l’altre a un perfil o a un conjunt de dades. Posem la persona al centre, no només la informació ni la tecnologia.
Així, el repte que tenim davant no és només tecnològic, sinó ètic i humà. La tecnologia no ha de substituir-nos; ha de servir-nos i reforçar la nostra capacitat de decidir, de pensar i de sentir. Recuperar la veritat no vol dir tenir sempre la raó ni trobar certeses absolutes, sinó comprometre’s amb la paraula i amb l’altre. Parlar i escoltar, enmig d’aquest soroll constant, es converteixen en actes de valentia i responsabilitat.
Si no aconseguim això, correm el risc de perdre el que ens fa humans: la capacitat de pensar, de triar i de connectar-nos amb els altres més enllà de les dades i dels algoritmes. En un món que tendeix a silenciar-nos amb simulacres i pantalles, la nostra responsabilitat, la nostra ètica i la nostra humanitat són el que encara poden marcar la diferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada