LA BANALITAT DEL MAL

Quan parlem del mal, sovint imaginem figures demoníaques, persones plenes d’odi i crueltat. Però Hannah Arendt, després d’assistir com a periodista al judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem l’any 1961, va descobrir una realitat molt més inquietant. Eichmann, responsable de la deportació de milions de jueus cap als camps d’extermini, no era un monstre històricament famós per la seva maldat. Era un home gris, un funcionari mediocre, que seguia ordres sense qüestionar-se-les i parlava amb frases buides com: “jo només obeïa ordres” o “complia amb el meu deure”.

Aquest desconcert va portar Arendt a formular un concepte que seria central en la seva obra Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal (1963). Per ella, el mal no sempre emergeix de la malícia o la passió per fer mal, sinó de la incapacitat de pensar. Eichmann no actuava amb odi ni amb passió, sinó amb una obediència burocràtica que el deixava buit de reflexió ètica. Aquesta “banalitat del mal” mostra com persones normals, sense trets psicopàtics, poden cometre atrocitats simplement per no qüestionar-se què estan fent.

Pensar, segons Arendt —influïda per Sòcrates i Kant— significa dialogar amb un mateix, examinar les conseqüències de les pròpies accions i preguntar-se: “Què estic fent?”. Quan renunciem a aquest diàleg interior i ens limitem a obeir, abdicar de la nostra responsabilitat moral esdevé fàcil. Així, el mal deixa de ser una qüestió d’ideologia o de passió i es converteix en una conseqüència del “no pensar”, una mena de buidor interior que pot ser devastadora.

La modernitat, amb els seus estats, burocràcies i sistemes tècnics, ha creat estructures on les responsabilitats individuals es dilueixen. En aquests entorns, cadascú “només fa la seva feina” sense veure el conjunt ni les repercussions. Així, sistemes eficients poden causar un mal enorme sense necessitat que hi hagi persones cruelment intencionades. El mal modern és, segons Arendt, “sense arrels”: neix del buit de la consciència, no d’una passió personal.

Per això, la reflexió d’Arendt és avui més vigent que mai. Vivim en un món tecnològic i globalitzat on decisions econòmiques, militars o ecològiques sovint són preses per funcionaris, tècnics o algoritmes que “només fan la seva feina”. Sense una reflexió ètica, sense pensar, col·laborem amb sistemes injustos sense ni tan sols adonar-nos-en. Això és, en essència, la nova banalitat del mal: no requereix fanatisme, només indiferència.

La lliçó que ens deixa Arendt és clara: la veritable llibertat comença amb la capacitat de pensar i jutjar per un mateix. L’ètica comença quan diem “no” davant d’una ordre injusta, quan ens aturem a qüestionar-nos les nostres accions i les del món que ens envolta. Potser, al final, pensar sigui l’acte més valent que podem fer.

   "La majoria dels mals al món són comesos per persones que mai decideixen ser bones o dolentes.” -Hannah Arendt-

PSICOANALITZAR-SE: UN ALTRA DIMENSIÓ DEL QUE ENTENEM PER SALUT MENTAL

A propòsit de "l'amendement 159" al senat francés, que vol abolir la llibertat d'élecció terapèutica dels pacients i condicionar la terapia psicoanalítica que ofereixen psiquiatres i psicòlegs a la xarxa pública.

                          ------------------------------------------------

Vivim en una època on tot va molt de pressa i on la tècnica i la medicalització del sofriment semblen dominar la manera com entenem la salut mental. Sovint, aquesta es redueix a controlar les emocions o corregir disfuncions cerebrals. Però la psicoanàlisi, des dels inicis amb Sigmund Freud, ofereix una mirada diferent: la del subjecte parlant, travessat pel llenguatge, pel desig i per allò que li manca.

Segons aquesta perspectiva, la salut mental no és només no tenir símptomes, sinó la capacitat de donar sentit al propi sofriment, de simbolitzar-lo i de responsabilitzar-se’n. Això significa que la psicoanàlisi no actua amb protocols o tècniques estandarditzades, sinó mitjançant una ètica de la paraula i de la subjectivitat.

Freud ja apuntava que el símptoma no és un error, sinó una solució de compromís entre el que volem i el que defensem inconscientment. Lacan va radicalitzar aquesta idea: “el subjecte és representat per un significant per a un altre significant”. Cada persona es construeix en relació amb els altres i amb la seva pròpia història simbòlica. La cura analítica consisteix a donar espai a aquesta parla, a restituir el fil del sentit on el sofriment l’ha trencat.

A diferència del model biomèdic, que tracta el pacient com un objecte, la psicoanàlisi reconeix la persona com a subjecte del seu procés, augmentant la responsabilitat, l’autonomia i la capacitat de donar sentit al seu malestar. Freud deia que l’objectiu és “fer conscient allò inconscient”, i Lacan afegeix que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”. És mitjançant la paraula que el subjecte pot reconfigurar la seva relació amb el desig i amb el gaudi: entendre què vol i quins són els límits del que li produeix plaer o sofriment.

En una cultura saturada de tècniques i resultats immediats, la psicoanàlisi recorda el valor transformador de la paraula. El símptoma deixa de ser només un problema a eliminar i es converteix en un missatge, un llenguatge del desig reprimit. Comprendre’l permet al subjecte deixar de ser esclau del seu malestar i tenir-ne un saber, encara que sigui parcial. Com diu Lacan: “el símptoma és el que substitueix el que no ha estat dit”.

Una altra aportació clau de la psicoanàlisi és l’ètica de la falta, de la limitació. En una societat que exigeix felicitat immediata, èxit constant i autoexplotació, la psicoanàlisi recorda que el desig només existeix a partir del que ens manca. Acceptar que no podem ser plenament complets ni feliços és una forma de saviesa i de llibertat. L’ètica psicoanalítica no busca la conformitat ni el bé universal, sinó que proposa sostenir el propi desig sense renunciar-hi.

A més, la psicoanàlisi actua com un contrapès simbòlic i ètic davant del món actual: introdueix la reflexió i el temps allà on impera la velocitat i la immediatesa. No dóna solucions, però obre espais de llibertat perquè cadascú pugui pensar, dubtar i inventar el seu camí. La seva contribució no es limita a la consulta (en escoles, hospitals o institucions), ofereix una altra lògica de cura, centrada en el subjecte i no en el protocol.

Acabem, assenyalant que la psicoanàlisi contribueix a la salut mental humanitzant el malestar, restituïnt la paraula i fent lloc al subjecte. En lloc de centrar-se en tècniques de benestar, defensa una salut que consisteix en donar sentit al sofriment construint la pròpia veritat.