dijous, 5 de setembre de 2013

ADDICCIONS QUOTIDIANES


Per pensar les addiccions hem de travessar el camp de les drogodependències, de les toxicomanies per tal d'interrogar les nostres formes de vida vinculades a uns objectius molt concrets que la societat de consum ens proposa. Hem de sobrepassar l’individu addicte perquè, cada cop amb més contundència i deixant un rastre devastador, és la societat qui assumeix l’addicció com un mode de vida.

L’addicció és una esclavitud, és una dependència acompanyada d’un comportament ansiós que cerca callar un desplaer, una necessitat inquietant i descontrolada per trobar un alleugeriment momentani al neguit, al buit, amb conseqüències negatives pel subjecte i la societat a mig termini.

La nostra cultura continua proposant el consum d’objectes i sensacions, com una de les prioritats i necessitats més importants per viure, suposadament, en un bon nivell de benestar i promou tot tipus d’espectacles i promeses perquè els objectes de consum esdevinguin píndoles de felicitat temporal. Píndoles amb efecte transitori que cal reposar, renovar i seguir pretenent. Objectes, que un cop consumits, ens allunyen de les promeses excelses que pregonaven i que, en cap cas, satisfan les necessitats que, altrament segueixen mobilitzant els nostres desitjos perquè ens seguim sentint insatisfets. Podríem dir que la proposta que ens fa la cultura de la que participem és: hem d’esdevenir addictes al consum com a forma d’existència. D'aquí a parlar de patologies de consum, un pas.

Qualsevol addicció sempre necessita de la insatisfacció, de certa buidor per omplir, per repetir certes conductes i el consum continuat del que sigui. La nostra societat, ha construït tot una mena d’entramats on l’individu no acaba de trobar el seu lloc, deambula i és perd. Xarxes on les il·lusions resten en l'imaginari com a encanteri i seducció i és desencanten i ens deceben en la realitat.

Des d’aquesta perspectiva podem seguir pensant que les addiccions son una malaltia? Si la societat adopta estils de vida addictes, vol dir que es una societat malalta? Potser convé a molts pensar en termes de malaltia, en termes mèdics, doncs això suposa, al marge de molts guanys per les farmacèutiques, que nosaltres no hi tindríem res a veure amb el que ens passa. Que les nostres addiccions vindrien determinades pel cervell, la genètica. El cas és que una de les addiccions mes comunes és la que tenim als fàrmacs i productes que redueixen qualsevol dolor i/o malestar per petit que sigui: analgèsics, ansiolítics, antidepressius, estimulants, tranquil·litzants...

No és el mateix parlar de malaltia que de conducta addictiva, que té a veure amb una particularitat estructural, on l’addicció podria ser un signe vinculat a una forma de ser i estar en el món, un malestar que cal cercar i repensar des de les fonts socioculturals que li donen cova i des de cada subjecte addicte i depenent en particular. Certament que la perspectiva que proposem té una connotació clarament psicosocial, ens implica.

Un fet paradigmàtic i desconcertant és que el consumisme vagi lligat a la consideració de progrés. Produir i consumir lo màxim possible són baròmetres de l’economia de mercat, són factors analitzables per comprovar si un país segueix el bon camí per tal de que el capital segueixi donant possibilitats per seguir consumint, comporti poder econòmic i estatus davant altres països.

Treballar per consumir i consumir per seguir treballant i suposadament donar més treball quan més és consumeixi, és una paradoxa i una perversitat. Doncs aquesta oferta de vida ens està consumint; ens està desgastant, decebent i generant sensacions de buidor perquè les nostres necessitats apunten a un més enllà de la addicció als objectes, a les sensacions i il·lusions que hi venen associades. 

En altres articles d’aquest blog, nombràvem aquesta tendència, a tot nivell, de com ens hem anat distanciant els uns dels altres. Parlàvem de com vivim vides molt individualitzades i destinem poc temps i pocs espais a incloure relacions plurals vertaderes, consistents, amb desig i sentit. L'addicció també dona compte d'una insatisfactòria sexualitat.

A mesura que els individus ens hem anat distanciant humanament, més ens hem adherit al nostre JO i als objectes i experiències que li prometen fantàstiques sensacions. L’egoaddicció, l'egodependència i la manca de plenitud i honorabilitat de la paraula, ha convertit el nostre discurs en un autèntic bla, bla, bla, que ens avorreix amb molta facilitat. Un discurs buit de sentit, que no ens omple i on la majoria de vegades ens descol·loca en les relacions que podem intentar construir.

Estem tant adherits a la imatge, a la façana, que resulta molt difícil establir lligams sòlids. Resulta molt difícil creure en l’amabilitat de l’altre, en la capacitat d’anar més enllà del JO. No és estrany que els anhels que són per a molts autèntiques fites addictives, segueixin sent, avui per avui: l’èxit o la notorietat, el diner, el sexe, el poder, l’exhibició, la tecnologia, els fàrmacs...Tot per al JO.

Addicció al Jo, addicció a tot allò que comporti egosintonía, si, però a costa de força sensació de vacuitat, de solitud, d'inseguretat, de fragilitat, d’allunyament de la subjectivitat,  distants del que humanitza i acoloreix de sentit la vida; lluny d’aquesta relació que exigeix sacrifici, possiblement amable, inconsistent molts cops, imprevisible i de vegades insatisfactòria amb altres. Una relació necessària per ser, per existir, per seguir pensant, platònicament, amb l'agapé beneficiós i alegre que l'altre ens pot aportar i no quedar reduïts a una cosa entre les coses, a un objecte entre objectes.

Cap comentari:

Publica un comentari