DEPRIMIR L'ADOLESCÈNCIA

Qui té o ha tingut fills en edat adolescent, qui tracta amb ells, ha pogut comprovar les nombroses hores que poden passar-se ajaguts, sense massa ganes de fer gran cosa, amb sensació d’avorriment, no massa interessats pel que passa als seu voltant, i amb el consol i l’espera d’un xiulet del seu smartphone que espanti el temor a quedar oblidats en les xarxes socials.

Si bé aquesta actitud podria ser una resposta a un estat d'ànim, fruit d'un nombre de particularitats en aquesta fase de les seves vides i que podríem valorar com quelcom reactiu i normal, també podem dir que, avui per avui, podria esdevenir un estat crònic. Crònic, en forma de malestar repetitiu que desvitalitza al subjecte adolescent, al jove. Que el paralitza i li treu la força de combat, li xucla la capacitat de lluita per la seva vida i pel que podria fer amb ella. 

Els adolescents i joves de la nostra societat viuen un plus molt feixuc. A més dels seus estats singulars que els psicòlegs evolucionistes diuen que toca en aquest moment vital, els adolescents han d'assumir un dol i un neguit  molt més intensos, per la percepció que tenen de sí mateixos i dels altres, en combinació amb aquesta incertesa de futur que els hi estem transmetent.

Aquest estat crònic de somnolència que pateixen i del que alguns no tenen massa interès en despertar, té a veure en com han anat interioritzant el seu ser, sentir i fer en la civilització que els toca viure. Té a veure amb les seves singulars experiències vinculars i afectives com a infants,  com a fills, familiars, amics i ciutadans i el que els ha anat comportant per la seva autoestima i expectatives. 

Importa molt el seu moment actual amb tota aquesta quantitat de situacions per decidir, amb tanta incertesa per com ser, amb tanta comparança, dubtes, ambivalències, ambigüitats; a més d’aquesta proposta de futur esmorteïda que la nostra cultura i els nostres polítics i governants  s'obstinen en callar per esquivar haver d’assumir el seu fracàs i responsabilitat, per estalviar-se dir, alt i clar: No sabem quin futur! No sabem que fer amb vosaltres!

És preocupant com pot respondre cada jove davant una situació així, i més, si en compte de lluitar i fer-se sentir, decideix optar per la indiferència, el desinterès, seguint l'exemple de la societat i el moment que li ha tocat viure. Són preocupants aquelles fugides que poden cercar per tal de no ser-hi. Absències i formes d'inhibició de les que ells, massa sovint, en paguen un alt peatge, ja en el present.

Estem deprimint l’adolescència?

Alguns dels fenòmens més rellevants que trobem en els estats depressius són: un important sentiment de desvalorització, certa actitud autoagressiva i heteroagressiva com a resultat d'aquest descontent. Un sentiment d'inadequació, de no sentir-se prou valuós, acompanyat per una intensa insatisfacció i covardia moral. Amb un to més greu podem notar un estat de retret reiteratiu, que inquieta i invita al menyspreu, un sentiment d'inutilitat, d'indignitat, de decepció de si. Un estat que fa decaure l'ànim, entristeix profondament i és viu amb força pessimisme. Hi pot haver manifestacions contràries, es a dir, estats patològicament alegres, entusiastes i eufòrics on és considera tot com a possible relativitzant qualsevol risc. És l’altra versió, també tràgica, del que hom pot arribar a experimentar per tal de no sentir el pes del no res.

 

Certament que l’adolescència implica canvis estructurals importants que tenen els seus correlats i respostes neguitoses, adaptades i malaltisses. Però més enllà de tot aquest procés on cada jove, intentarà trobar sortides a les derives familiars, a les seves relacions socials, a la relació amb el seu cos, a la seva sexuació i a l'envit del seu futur professional, serà molt important el que diem i fem tots els implicats en la seva educació, orientació i preparació.

Perquè un jove pugui viure en un present i futur més esperançats necessita d’adults suficientment creïbles. Necessita governants que trenquin motlles. Necessita experimentar la convicció i el testimoni d’homes i dones de fe, capaços de fer-los confiança. Adults exemplars pel que fan, perseverants en prioritzar els interessos de tots aquests nois i noies i decidits a canviar aquest clixé que els fa adormir en el present i els nega un futur, reparant aquest oblit i abandó a que se’ls sotmet i les conseqüències que comporta per a cadascun.

Quina esperança sinó, per aquests futurs homes i dones, per aquell país, per aquella cultura i societat que no és capaç de projectar un horitzó per als seus?