Visc la nostra època desassossegada, (a l’ús de com ho expressa Pessoa), imprecisa i variable. La nostra civilització és caracteritza per la incertesa amb que és viu, pel desconcert, la insatisfacció, la inestabilitat i la desesperança.
El demà es presenta amb poca expectativa, i la vida personal i social esdevé, per a moltes persones, com poc estructurada i mancada de sentit.
El subjecte contemporani que viu sense referents, canvia d’opinió amb facilitat i cerca la realització immediata dels seus desitjos per tal d’apaivagar la seva angoixa pel buit.
Alguns autors com Lipotvetsky i Bauman ens fan saber les seves interpretacions sobre la societat actual. Opinen que "vivim en un moment que resulta poc interessant humanament", doncs la cultura i societat actual produeixen un tipus de subjecte "diluït en la massa i irresponsable", ja que cada cop té que decidir menys, ja n’hi ha d’altres que ho fan per ell.
La nostra societat actual s'esforça de manera malaltissa a (des)responsabilitzar al subjecte. Com si hom no hi tinguéssim res a veure amb el que vivim, amb el que som, el que fem i el que ens passa.
El subjecte responsable és aquell que pren consciència de la seva implicació en la vida que viu i fa intents per intentar canviar el que no va bé. Això demana, sovint, claredat, reflexió, cert esforç i perseverança.
Encara no hi ha pastilles per generar responsabilitat subjectiva, però si altres mitjans. Cal esperar molt més del subjecte i menys de l’objecte. Cal que el subjecte es torni subversiu i planti cara a la seva opressió particular, si és que la sent.
Freud assenyalava que la psicoanàlisi és una “pràctica social”, es a dir, que és suficient una relació entre dues persones per tal de tenir el nucli de la societat. D’altra banda la psicoanàlisi, com a discurs de la nostra època, interpreta el “fet social”, allò que Freud va situar en el malestar en la cultura, i que des de l'aportació de Lacan situem com a malestar del desig humà. Un desig aprés des de el que vol l’Altre.
La nostra societat ens invita contínuament a la complexitat, ens estimula a la pluralitat de relacions, funcions, raons i objectes; ens demana pragmatisme, esperit aperturista, tolerància, paciència i a investir-nos amb cert grau d’estupidesa.
Entrem sovint en conflicte quan els nostres desitjos troben obstacles per la seva realització, també quan la cultura considera que amenacen al “bé comú”. Ah, el bé comú!! Quin bé comú? Quin és aquest bé que se suposa fet a mida de tothom?
Les renuncies que el subjecte fa per aquest “bé”, poden comportar cert malestar particular primer i social després, a causa del retorn d’allò que es reprimeix, d’allò que queda a l'espera i fa senyal quan el compartiment d'aquest espai i relació amb altri, no funciona.
Entrem sovint en conflicte quan els nostres desitjos troben obstacles per la seva realització, també quan la cultura considera que amenacen al “bé comú”. Ah, el bé comú!! Quin bé comú? Quin és aquest bé que se suposa fet a mida de tothom?
Les renuncies que el subjecte fa per aquest “bé”, poden comportar cert malestar particular primer i social després, a causa del retorn d’allò que es reprimeix, d’allò que queda a l'espera i fa senyal quan el compartiment d'aquest espai i relació amb altri, no funciona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada