Llegint el llibre “La invención de los trastornos mentales” de Gonzàlez i Pérez, hom hi troba elements de reflexió força interessants que es correlacionen amb el que observem en la nostra praxi quotidiana.
L’augment de persones que pateixen psíquicament avui dia, és notable. Això ha comportat i comporta massives propostes mèdiques, paramèdiques i psicològiques, deixant massa de banda aquest necessari debat sobre la naturalesa i els factors desencadenants dels trastorns mentals i el seu tractament.
Els autors d'aquest estudi esmenten que el model psicofarmacològic de malaltia mental se suporta ens tres pilars pseudocientífics: diagnòstic sobre un llistat superficial de símptomes, suposats desequilibris bioquímics i un pretès determinisme genètic.
El corrent tradicionalista de la psiquiatria, necessita que el trastorn mental sigui de base biològica per tal de poder-lo tractar com una malaltia, necessita, també, d'un òrgan sobre el que operar per tal de reivindicar una una posició mèdica de la malaltia mental, quan no està gens clar que això sigui i funcioni així.
La globalització de la malaltia mental ofereix psicofàrmacs per a tots i responsabilitat zero. Les malalties mentals s'han transformat amb malalties del cervell. No interessen les consideracions psicosocials, qüestionen massa coses i a la sanitat i a les industries farmacèutiques els interessen els números i la rendibilitat. Als metges i als pacients també? Amb quin cost?
La globalització del malestar, pel que fa a la salut mental, ha despertat l’afany de recerca de les industries del medicament, però desgraciadament també, algunes farmacèutiques sense ètica ni rigor, han incrementat i segueixen fen-t’ho, diferents categories de trastorns mentals. “No només fabriquen psicofàrmacs, si no també, previsions de malalties”. Ara bé, el més greu, és que comptin amb el vist i plau, amb la complaença dels professionals i dels pacients.
Des d'aquesta perspectiva: què és abans, el trastorn o el psicofàrmac? O és el psicofàrmac el que defineix el trastorn? No seria el primer cop, diuen els autors, que les solucions generin els propis problemes que diuen solucionar.
A qui escolta el psiquiatra, el metge, al fàrmac, a les farmacèutiques o al pacient?
En el camp de la salut mental hi ha elements molt clars per considerar què és una malaltia mental i que no. Avui, en la pràctica mèdica, s’han perdut dimensions flexibles com la de conflicte, malestar, etc., que obren el dir del subjecte en aquesta implicació pel que pateix, per aquests conflictes que hom experimenta en la seva vida quotidiana.
Aquesta globalització, carregada d’interessos professionals i econòmics, batejada per les presses assistencials i condicionada per la rendibilitat, deixa poc espai per al rigor científic i es mostra poc disposada qüestionar-se i a treballar amb altres possibilitats terapèutiques. L’interessa fer emmudir al subjecte. Posa molts entrebancs a la clínica del cas per cas. Nega tota intervenció que reivindiqui la vida en relació, la subjectivitat, la particularitat de cadascú.
A tot això, Shorter planteja: ”La història de la psiquiatria, passa avui per considerar, sols, la història de les companyies farmacèutiques”?. Es vol, com diu, passar dràsticament, de Freud a la Fluoxetina?
Quin panorama si la medicina renuncia al pacient que és queixa més enllà del símptoma i es deixa rellevar per aquest cientifisme enganyós que condueix a: “pastilles per a tots”!!
Quin futur per al subjecte, si no tenim la valentia i el seny de pluralitzar l’atenció, de treballar i qüestionar-nos sobre el millor que podem oferir en aquest cas per cas, en aquesta particularitat del malestar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada