INSUFICIÈNCIA

Avui per avui, un dels sentiments que els subjectes contemporanis manifesten amb més intensitat és el d’insuficiència. Insuficiències davant les exigències de la vida, davant un saber ser i fer que es torna angoixant i oprimeix.

Hi ha idealitzacions que desperten aquestes o altres insuficiències i depassen les expectatives. Ideals que en l’imaginari, suposadament, ens proveirien d’una satisfacció i completut. No arribar a aconseguir-ho es viu com una pèrdua, com una impossibilitat i ho podem experimentar com una caiguda, com un fracàs i retret cap a altres, cap a nosaltres mateixos...

Actualment, els ideals caiguts no són substituïts per altres i l'ètica se'n ressent.

La nostra època nodrida d’escepticisme, tacada per desaforaments proposa al subjecte un abocament al gaudi, sense límits, sense coerció ni mediació.

És la interioritat de l’home un valor a l’alçada del diner i el prestigi per la societat del nostre temps?

Crec que la nostra cultura, la nostra educació, no genera recursos que ajudin a contenir i orientar, limitar i protegir al subjecte. Manca aquesta llei que apel·la al pare i a la seva funció. Defalliment que empresona la paraula i coarta la relació amb l'Altre.

Tenim un model social on es viu a costa de perdre’s en una mena d'eufòria continuada, en un consum autoeròtic d'experiències i d'objectes, sense nutrients, sense un context que ens impressioni de veritat i ens inquieti, ens faci pensar, recordar i elaborar.

Estem abocats als universos del plaer i del gaudir, més que a les consideracions des de la llei. La felicitat del “flash” és el preu que paguem per aquest “tot, ara i ja”.

Estimar i treballar, que Freud considerava premisses per a la salut mental estan mediatitzades i és desdibuixen ràpidament. Són insuficiències del nostre temps.