El títol d'aquest escrit reflexa un dels
posicionaments, de les expressions que podem constatar en una persona que té un problema
important amb l’alimentació; una dona (majoritàriament), un home o un infant. Quan hom no vol menjar i deixa de menjar,
podem dir que no està influït pels mateixos motius.
L’anorèxia, per a la
psicoanàlisi no és una entitat nosològica aïllada, la considerem un símptoma,
una síndrome, si és vol, dins d’una estructura clínica concreta: neurosi,
psicosi o perversió. Un símptoma enigmàtic i complex, que cal desxifrar, fins
hi tot cal valorar una intervenció mèdica a nivell d’hospitalització per les
conseqüències que pot comportar per a cada pacient. Així de greu.
Des de la
insistència en mantenir el desig insatisfet: vull res!! o no més!!
i poder dur-lo fins a les últimes conseqüències, fins a no voler menjar per por
a ser enverinat o enverinada, a ofegar-se, deliris que podem trobar en algunes
malalties més greus com les psicosis. Dins de les estructures esmentades,
aquestes persones tenen una relació molt peculiar amb el menjar i tot el que hi
té a veure o pot estar-hi relacionat.
Cada subjecte ens
mostra el seu entramat, el trànsit i el tràmit que suposa haver d'ingerir, empassar el que no es vol, haver de viure amb una inquietud constant per estar
habitant un cos que és repudia i és viu i veu com un defecte continuat; alteracions
de la forma i la imatge corporal en aquest festeig progressiu amb la mort.
El cos juga un
paper important, un cos sempre imperfecte al que se li recrimina, des de la
malaltia, no estar a l’alçada dels desitjos de perfecció que té el subjecte anorèxic.
El volum i la morfologia d’aquest són percebuts sempre com un excedent. La
distorsió de la imatge corporal és un símptoma persistent i una raó simbòlica
que apunta a la posició sexuada de cada pacient.
L’anorèxia és el
brot d’un patiment antic i forjat en el temps, on en un primer moment restà
reprimit i pot tenir altres textures o diverses repeticions temporals. Després,
els avatars de la vida l’han fet retornar i manifestar-se, en un moment precís i amb certa virulència.
La xarxa imaginària
i determinades fantasies vinculades a la història de cadascú ens orienten per
tal de separar els senyals, (símptomes), del fenomen de l’anorèxia que
s’assemblen en el continent però que s’allunyen quan al contingut de les
motivacions inconscients que té cada subjecte anorèxic. Les particularitats dels
vincles familiars també tenen una rellevància notòria en el treball amb els
trastorns de l’alimentació en general.
La cultura del
nostre temps podríem dir que afavoreix la proliferació d’aquest fenomen. Un culte
obsessiu i imperatiu per la imatge, les dietes i “la línea que s'ha de mantenir”, promouen cànons de bellesa on destaca un cos sec, fins i tot informe,
sense corbes.
És fonamental
proposar un tractament cas per cas per tal d’esbrinar les necessitats més
immediates d’intervenció psicològica i mèdica. Un sofriment simptomàtic amb
dues cares, la que té veu i clam: No vull res! molt semblant per a tots els que
pateixen aquest trastorn i l’altra cara que cal anar esculpint per poder veure
que s’hi amaga dins la “pedra” subjectiva sempre deforme, sempre insatisfeta i
amb el perill d’esquerdar-se si hom no troba les vetes fermes que poden donar
certa consciència i consistència al JO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada