dimarts, 7 de maig de 2013

VULL RES: EL DESIG EN L'ANORÈXIA


El títol d'aquest escrit reflexa un dels posicionaments, de les expressions que podem constatar en una persona que té un problema important amb l’alimentació; una dona (majoritàriament), un home o un infant.  Quan hom no vol menjar i deixa de menjar, podem dir que no està influït pels mateixos motius.

L’anorèxia, per a la psicoanàlisi no és una entitat nosològica aïllada, la considerem un símptoma, una síndrome, si és vol, dins d’una estructura clínica concreta: neurosi, psicosi o perversió. Un símptoma enigmàtic i complex, que cal desxifrar, fins hi tot cal valorar una intervenció mèdica a nivell d’hospitalització per les conseqüències que pot comportar per a cada pacient. Així de greu.

Des de la insistència en mantenir el desig insatisfet: vull res!! o no més!! i poder dur-lo fins a les últimes conseqüències, fins a no voler menjar per por a ser enverinat o enverinada, a ofegar-se, deliris que podem trobar en algunes malalties més greus com les psicosis. Dins de les estructures esmentades, aquestes persones tenen una relació molt peculiar amb el menjar i tot el que hi té a veure o pot estar-hi relacionat.

Cada subjecte ens mostra el seu entramat, el trànsit i el tràmit que suposa haver d'ingerir, empassar el que no es vol, haver de  viure amb una inquietud constant per estar habitant un cos que és repudia i és viu i veu com un defecte continuat; alteracions de la forma i la imatge corporal en aquest festeig progressiu amb la mort.

El cos juga un paper important, un cos sempre imperfecte al que se li recrimina, des de la malaltia, no estar a l’alçada dels desitjos de perfecció que té el subjecte anorèxic. El volum i la morfologia d’aquest són percebuts sempre com un excedent. La distorsió de la imatge corporal és un símptoma persistent i una raó simbòlica que apunta a la posició sexuada de cada pacient.

L’anorèxia és el brot d’un patiment antic i forjat en el temps, on en un primer moment restà reprimit i pot tenir altres textures o diverses repeticions temporals. Després, els avatars de la vida l’han fet retornar i manifestar-se, en un moment precís i amb certa virulència.

La xarxa imaginària i determinades fantasies vinculades a la història de cadascú ens orienten per tal de separar els senyals, (símptomes), del fenomen de l’anorèxia que s’assemblen en el continent però que s’allunyen quan al contingut de les motivacions inconscients que té cada subjecte anorèxic. Les particularitats dels vincles familiars també tenen una rellevància notòria en el treball amb els trastorns de l’alimentació en general.  

La cultura del nostre temps podríem dir que afavoreix la proliferació d’aquest fenomen. Un culte obsessiu i imperatiu per la imatge, les dietes i “la línea que s'ha de mantenir”, promouen cànons de bellesa on destaca un cos sec, fins i tot informe, sense corbes.

És fonamental proposar un tractament cas per cas per tal d’esbrinar les necessitats més immediates d’intervenció psicològica i mèdica. Un sofriment simptomàtic amb dues cares, la que té veu i clam: No vull res! molt semblant per a tots els que pateixen aquest trastorn i l’altra cara que cal anar esculpint per poder veure que s’hi amaga dins la “pedra” subjectiva sempre deforme, sempre insatisfeta i amb el perill d’esquerdar-se si hom no troba les vetes fermes que poden donar certa consciència i consistència al JO.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada