El dèspota no té en compte la justícia si no la seva
voluntat i la dels propers al seu ideari. Abusa del poder que té i ho fa
oprimint, deixant un rastre d'infertilitat, inhumanitat i desolació. Aristòtil
deia que la tirania és lo més allunyat a una Constitució.
Els homes no han nascut per sotmetre’s però viuen
sotmesos. Han nascut per la fraternitat però viuen relacions desequilibrants
que produeix la dialèctica dominador/dominat. Han rebut el llenguatge com a
eina de comunicació, apropament i comprensió, però l’utilitzen per donar ordres
i hipotecar la seva voluntat.
Sembla, diu La Boétie, que la naturalesa no ens hagi fet
per estar units si no per ser uns o dit d’un altra manera u+u+u+u. Diu que no
som lliures perquè ens fa por ser-ho, doncs no sabem administrar aquesta
llibertat, no sabem on limita i amb què, punt on entra en joc el diàleg
llibertat-inseguretat-temor-seguretat.
Quan La Boétie parla de l’absolutisme i, en particular de
l’home dèspota, ho fa referint-se a lo perillós que pot resultar que aquest governi
legitimat per l’elecció del poble, més enllà de les particularitats
psicològiques o de les creences amb que basa les seves accions. Diu que aquest
és el tirà més perillós, és el que fa ús d’un despotisme il·lustrat.
Aquest funcionament despòtic de: “tot per al poble però sense
el poble”, no creu en les capacitats que dones i homes tenen per dirigir i
potenciar les pròpies iniciatives, exercici de la veritable llibertat, segons
La Boétie. Cada cop més, davant les imposicions i impossibilitats de viure amb
dignitat i llibertat hem de lluitar pels nostres drets, hem de defensar-los,
hem de fer-nos sentir.
Els pobles necessiten, demanen i accepten tirans quan més
insegurs se senten. Són capaços de renunciar a les llibertats perquè la por a
la incertesa els paralitza. Ens lliguem a qualsevol fil, encara que sigui
imaginari, que ens doni un mínim de sentit al viure malgrat sigui a costa de
patir-ho.
La vida en mans de dèspotes, cínics, hipòcrites i amorals
resultarà molt sofrible. Quan es cau en el parany de la subjecció i de l'ofec entrem
en convulsió i desordre. És quan pot retornar el desig de cimentar nous pilars
que donin força i convenciment als subjectes per demanar més llibertat i tornar
a creure que una vida millor és possible i que hom hi té molt a fer, més que a
dir. És quan és pot intentar transformar aquells comportaments desviats i
nocius, sorgits del tipus d’educació i de cultura que vam rebre i mal
interpretar.
Montesquieu deia: "No existeix tirania pitjor que l’exercida
a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada