En un article del setmanari alemany Der Spiegel del dia 6 febrer de 2012, amb el suggerent títol de: Schwermut ohne Scham (Depressió sense vergonya), Jörg Von Blech, fa una anàlisi dels trastorns mentals que més sovintegen des d’una
lectura psiquiàtrica i que afecten a la vida i a la capacitat laboral dels
alemanys . Un article que inclou variants depressives i altres síndromes
comodins, a més d’ importants reflexions sobre la dubtosa veracitat de nombroses malalties psíquiques i dels recursos farmacològics per mitigar-les, que no
guarir-les.
L’autor també apunta
els ingents beneficis econòmics que comporten per la industria farmacèutica
determinats tipus de fàrmacs associats a un o determinats trastorns que han
ampliat el glossari de les malalties mentals (DSM I CIE), del que quasi ningú
escapa i les ofertes i demandes prescriptives de fàrmacs.
Un calaix de sastre
dins de la psiquiatria infantil, juvenil i fins i tot adulta actual, és el Trastorn per Dèficit
d’Atenció i Hiperactivitat conegut amb les sigles TDAH. Jörg
Von Blech, autor d’aquest article i de la entrevista al
“descobridor” d’aquest síndrome, fa una aportació rellevant: “...el
neuropsiquiatra Leon Eisenberg, conegut per haver protocol·litzat el TDAH, i
també com a director del departament de psiquiatria de l’hospital General de
Massatchusets a Boston , va declarar poc abans de morir que el TDAH era
l’exemple d’una malaltia inventada i que la seva causalitat genètica estava
sobrevalorada”. Eisenberg també va fer un comentari sobre que: “la psiquiatria
infantil es tindria que proposar determinar les raons psicosocials que poden
provocar problemes de conducta als infants, plantejar-se la relació dels pares,
l’ambient familiar, el tipus de relacions familiars generals...”
El que no va dir
Eisneberg, però si molts altres estudis posteriors, (alguns espanyols), és que
la prescripció farmacològica als infants i joves suposadament afectats per un
TDAH i tractats amb psicoestimulants i derivats amfetamínics (metilfenidato),
experimenten un efecte semblant a la cocaïna i que aquests fàrmacs són un
autèntic èxit de consum i de vendes a tot el món.
El més important però
és la facilitat diagnòstica d’aquest trastorn que l'ha convertit en una mena
d'epidèmia, i la manca de finesa clínica per valorar altres causalitats
possibles, altra etiologia dels símptomes, altres sentits i aprofundiments que
comportaria distints diagnòstics i terapèutiques, distints resultats i consequències per aquests nens, joves i adults.
Quants cops és fa
servir aquest trastorn com a comodí per què hi ha un codi (DSM o CIE)
que guia cap el fàrmac que el fa callar? Quantes angoixes i fenòmens depressius
han quedat fusionats en aquest diagnòstic quan ens alertaven d'altres causalitats ? Quants conflictes lligats als vincles afectius dels pares entre si i amb els seus
fills hi estan implicats? Quans professionals és troben amb aquests senyals i
en compte de voler escoltar-los, acollir-los i fer-los parlar i treballar,
opten per la ignorància, en treuen responsabilitats i adormen el malestar que
en un futur immediat tornarà aparèixer amb més contundència i amb altres expressions,
registres i efectes?
Cal considerar la lleugeresa, la
rapidesa i uniformitat valorativa que fan dir a un psiquiatra o a un psicòleg,
amb massa facilitat, que un nen, jove o adult té un TDAH, que té una alteració
al cervell. Considero fonamental l’anàlisi curós del cas per cas. Equivocar-se en el diagnòstic té conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada