DIFERENTS ROSTRES DEL SENSE SENTIT

Hi ha moments en què tot sembla una mica massa. Massa ràpid, massa canviant, massa dificultats, massa de tot. Alhora vivim connectats gairebé sense interrupció, amb la sensació que sempre hi ha alguna cosa pendent, alguna cosa que hauríem d’estar fent millor o a més a més. A tot aquest desori i rapidesa s’hi afegeix una exigència, sovint invisible: funcionar, que tot marxi d'acord allò desitjat i esperat. Funcionar a la feina, amb la família, amb les amistats, amb el propi cos. Mostrar equilibri, serenitat, fins i tot felicitat. I, mentrestant, molts de nosaltres convivim amb un malestar difícil de definir. No sempre és tristesa ni tampoc un problema concret. És més aviat una sensació de desgast intern, una inquietud i neguit que ens acompanya, un cansament que no s'en va encara que la jornada s'acabi i es pugui descansar.

Des de la psicoanàlisi, aquest malestar no l'entenem com una anomalia. No és un error del sistema ni una feblesa personal. Pot aparèixer quan el que desitgem entra en conflicte amb el que se’ns demana, quan intentem encaixar i aconseguir certes expectatives que no sempre són nostres ni estan a l'abast.

Freud ja parlava d’això fa gairebé un segle a la seva obra:  El malestar en la cultura, on explicava que viure en societat implica, sempre, renúncies. No podem fer ni dir tot el que voldríem, i això és el preu de conviure amb els altres. El problema és que avui aquestes renúncies no han disminuït, sinó que s’han multiplicat. Assumim molts rols alhora i sovint ho fem sense qüestionar-los. El resultat és una sensació d’estar dividits (i multiplicats), entre el que som, el que voldríem ser i el que creiem que s’espera de nosaltres...

Lacan va anomenar d'un altra forma aquest malestar: tenim una veritable dificultat de dir el que ens passa. No sempre sabem explicar el que ens incomoda, ni tan sols a nosaltres mateixos. Quan el llenguatge no arriba, el malestar es manifesta de diverses maneres: irritació i neguit constant, apatia, una frustració que s’allarga, la sensació persistent que falta alguna cosa, malgrat que aparentment tot “vagi bé”.

A tot aquest paisatge s’hi suma el pes de la mirada dels altres. Avui, el reconeixement passa, en gran part, per la imatge i l'aparença. Les xarxes socials accentuen la comparació i fan créixer la pressió per mostrar una vida satisfactòria i exitosa. Però com més s’intenta sostenir aquesta imatge ideal, més fàcil és sentir-se desconnectat del que realment es vol. El desig queda tapat per l’obligació de semblar.

Els psicoanalistes no som del paré que el malestar sigui, només, una nosa a eliminar ràpidament. També pot ser un punt de partida que ens indica que alguns aspectes de la nostra vida no acaben d'encaixar. La nostra tasca terapèutica no consisteix en tapar aquest malestar, sinó escoltar-lo amb calma, donar-li espai per la paraula, explicar i entendre què diu sobre la història i els desitjos de cadascú.

Pensem en algú que arriba esgotat cada dia de la feina. No sempre és només excés de tasques. De vegades hi ha darrere una exigència interna molt forta: haver de complir, no fallar, agradar, estar sempre a l’alçada. Quan això es pot posar en paraules i pensar, amb l’acompanyament professional adequat, s’obre la possibilitat de viure amb menys retrets i més coherència interna. A l'altra banda hi trobem el seu complementari: fugir, fantasiejar, actuar impulsivament, per intentar apanyar-se amb les pròpies presions internes i externes. La sensació d'insatisfacció i de buidor prové de la saturació i de l'excés d'estímuls que relativitzen el sentit i ofeguen el desig.

Hem de considerar que el malestar en general, i el de l'adult en particular, no mostra tant un problema individual com una manera de viure que deixa poc espai per escoltar-se i saber cap on volem anar. Cal atendre i entendre aquestes senyals que ens indica el malestar que tenim. Són avisos que ens conviden a aturar-nos, a preguntar-nos que estem suportant i amb quina finalitat. Des d'aquest punt d'aturada, fins i tot podem fer que sigui possible plantejar-nos una vida una mica més fidel al propi desig, al que volem realment.

EL MALESTAR DELS ADOLESCENTS

A les companyes del seminari 

L’adolescència no és només una etapa de pas, és quelcom que ens deixarà petjada, ens definirà. Un temps inestable en què moltes coses es mouen alhora. El cos canvia, però també la relació amb un mateix, amb els altres i amb el món. És una edat feta de preguntes que no sempre tenen resposta, de pèrdues que sovint no es poden anomenar i de descobertes que arriben sense manual d’instruccions. El malestar hi és representat per cadascún dels joves en procés, però avui, aquest malestar, pren formes diferents perquè l’escenari també ha canviat: tot va més depressa, tot és visible, tot sembla demanar resultats immediats: no hi ha treva.

Des d’una lectura psicoanalítica, aquest malestar no s’entén com una cosa que cal corregir o eliminar. No és un error ni una desviació. És la manera (particular), que cada adolescent troba per sostenir-se davant del que el supera. Davant d’un cos que no reconeix del tot, davant de les expectatives dels altres, davant de la pregunta, sovint neguitosa, de qui és i què fer amb la seva vida.

Des de la pubertat, el cos irromp amb força. Es transforma sense demanar permís. Creix, es fa visible, es sexualitza. Aquest cos nou no sempre és fàcil d’habitar. Ja no respon a les coordenades de la infantesa, però encara no compta amb prou paraules ni referents per ser assumit amb tranquil·litat. D’aquí la vergonya, la incomoditat, la inseguretat; o, en alguns casos, la necessitat intensa de ser mirat, de destacar, de sentir que l’altre confirma que aquest cos (aquest jo), val la pena.

En tot aquest trànsit de la pubertat i adolescència poden aparèixer símptomes molt diversos: ansietat, trastorns alimentaris, consum de substàncies, conductes de risc, autolesions, fòbies, estats depressius, etc. No són simples “problemes” a esborrar del mapa. Sovint funcionen com intents de donar forma a un malestar que no troba paraules. Com maneres, encara que doloroses, de posar límits, de regular l’angoixa, de sentir que hi ha algun control possible quan tot sembla desbordar.

El context social tampoc ajuda gaire. La nostra cultura proposa més imatges que paraules i des de lo imaginàri, la inconsistència del JO està servida, més en aquesta etapa de la vida. Per mitjà de les xarxes, els influencers, el dir  dels altres, els joves es veuen exposats, dia rere dia, a pensar en cossos ideals, vides aparentment perfectes i èxits ràpids, entre altres missatges. Aquest mirall distorsionat pot alimentar la sensació de no arribar, d'allunyar-se del suposat l'ideal a conquerir, de no ser suficient, de quedar sempre lluny d’un objectiu que sembla obligatori però inassolible, sobretot en aquells aspectes que cada jove viu com a insuficients o defectuosos. L'amor propi queda tocat, mermat.

Des d'aquest estat pot emergir un malestar silenciós, persistent, que sovint no es diu en veu alta: “no puc”, “no soc prou”, “no sé qui hauria de ser”. Ni el concepte d'un mateix ni la identitat es construeixen d’un dia per l’altre. Són processos lents, plens d’anades i tornades i, malgrat la singularitat de cada trajectòria, de cada jove, aquesta construcció queda molt condicionada per la lògica del reconeixement immediat, del “like”, de l’aprovació efímera, més que no pas per una mirada consistent, que dona suport perquè reconeix la particularitat, la diferència i la  complexitat de cadascú.

Tot i estar connectats constantment, molts adolescents se senten profundament sols. Els vincles digitals poden ser intensos, però també superficials i canviants. Un missatge que no arriba, un silenci inesperat, una discrepància, un canvi de grup pot viure’s com una exclusió total; estar fora del món. En aquest context, apareix la por a decebre, a no estar a l’alçada, a mostrar la pròpia vulnerabilitat i que aquesta sigui jutjada  o  provoqui reaccions de menysteniment.

El malestar adolescent no sempre s'expressa es amb paraules. Sovint es mostra, es fa visible en el tancament relacional, en la irritabilitat, en la impulsivitat, en el mutisme, en l’ansietat social, en la dependència de les pantalles o en actes impulsius i conductes agressives. Són formes diverses d’un mateix desafiament: trobar un lloc propi en un món complex, contradictori, inestable i altament exigent.

La societat i la cultura forcen que la mirada de tot adolescent es dirigeixi cap al futur, per ser més precisos: una representació del futur. Es demanen eleccions i decisions ràpides, no sense cert grau de pressió; cal adaptar-se, quan abans, al que la societat proposa pel seu avenir. Aquest mandat social camuflat de “sigues tu mateix” pot convertir-se en una font d’angoixa quan encara hom no sap ben bé qui s’és i cap on vol anar, i tot plegat davant duna oferta infinita, d'un plegat de posibilitats on es demana, només, premer el  botó. D’aquí els canvis sobtats, les exploracions intenses per poseïr una identitat que els asseguri. Canvis amb moments de bloqueig, d'inhibició, de paràlisi, de no saber què triar ni cap on dirigir-se: què volen de mi? Què vull jo?

A tot això cal sumar-hi la percepció d’un món fràgil i poc esperançador: crisis ecològiques, conflictes armats, precarietat, manca d’horitzons clars. Aquest teló de fons travessa la subjectivitat adolescent i pot alimentar sentiments d'incertesa, d’apatia, tristesa, ràbia, desesperança...

Des de la psicoanàlisi, els símptomes no es veuen com errors a corregir amb urgència, sinó com solucions precàries però necessàries. Diuen alguna cosa del subjecte, de com intenta sostenir-se, mantenir l'equilibri de tot el què està en joc per cadascú. Treballar amb adolescents implica escoltar què expressen aquests símptomes, què protegeixen i quin lloc i sentit tenen en la seva història, en cada història.

El malestar dels joves d’avui no és, d’entrada, una patologia ni individual ni col·lectiva. És una resposta subjectiva a un entorn que exigeix molt i dona poc suport i poca contenció. El repte dels adults (famílies, educadors, professionals,etc), no és, ni tenir les respostes, ni creure saber que els hi convé. El més important és poder ser-hi presents per ajudar a que trobin les seves pròpies respostes. Escoltar, acompanyar, donar temps. Sovint, això ja és molt perquè els adolescents segueixin preguntant-se, transformant-se i avançar.