dijous, 8 de març del 2012

CONDICIONS PER A LA VIOLÈNCIA

Que la violència és una vella indignada que acompanya la vida d'homes i dones, ho sabem.

Que és manifesta en el punt on es perd el respecte per l’altre ho patim.

Que la violència sorgeix incontrolada quan manquen les paraules per resoldre allò que ens dol i ens fa sentir indignes, ho constatem.

La nostra vida rumbeja entre amors i odis, entre Eros i Thànatos.
Que succeeix en el nostre temps perquè aquesta manifestació violenta formi part del cafè amb llet de cada matí?

En un suposat estat de benestar la violència produeix malestar, és una patologia del vincle.

La violència s’allibera coaccionant a l’altre, forçant-lo a fer allò que lliurement no vol fer i si no cedeix és fa ús de la força o de la paraula per tal de ferir, lesionar, destruir al frustrador o frustradora. La violència és una força mortal.

Quines experiències particulars i socials són necessàries per esdevenir violent en el nostre temps?

Fa falta sentir-se maltractat, mancat d’afecte, oprimit, menystingut, abandonat, buit, sense expectatives, desorientat, gelós, sense lligams ni alternatives simbòliques. Fa falta haver sentit l'odi i la violència de l'Altre en la pròpia pell. Fa falta que la privació social vagi augmentant. Al violent li manquen les paraules per a dir i parlar del que li dol, d'allò que no pot suportar, de la seva manca de ser.

Avui, el sentiment de por i desprotecció augmenta. La forma de governar, la forma d’informar, es converteixen en missatges amenaçadors, opressius, quasi catastròfics. Amb quina finalitat?

El missatge de la por és la forma més emprada per tal de controlar el subjecte i la societat, en nom d'una regulació i benestar interessats. Així doncs, la por vesteix a bona part de la subjectivitat contemporània.

Aquesta forma social de coacció deixa rastres de mal viure en les persones, com ens ho ensenyen les crisis d’angoixa, els temors generalitzats, i els trastorns de l’ànim. Una societat espaordida, desconfiada, amb una por a l'hostilitat de l'Altre i que és prepara per reaccionar agressivament, violentament o fent fugida.

El sentiment de desprotecció és generalitza. Hom sembla no tenir massa perspectives per aconseguir conquestes socials sòlides en un futur immediat. Li manca fermesa al braç de la llei per actuar amb els que abusen del poder i les persones? Manquen ideals i persones creïbles amb els que poder identificar-se i desconfiar menys ? S'ha desdibuixat la nostra fe en l'altre, en nosaltres?

Qualsevol situació que amenaci la supervivència desencadena violència. Qualsevol situació que ens faci sentir "esclaus", sota abús de poder i tracte, genera violència. Des del mateix moment que hi ha violència individual hem de parlar de violència social.

Una certa dosi d'alienació, de distancia, és necessària per la coexistència pacífica. L'altre ja ens va bé sempre i quan la seva presència no la vivim com a molesta.

dimecres, 15 de febrer del 2012

LA DESESPERACIÓ

En el seu "Tractat de la desesperació", Kierkegaard diu que desesperar és simplement patir i que aquesta desesperació té a veure amb el JO, condueix al JO".

El que ens desespera és quelcom que no està en consonància amb el que esperem de nosaltres i dels altres. Si les nostres aspiracions no es realitzen ens neguitegem, ens podem desesperar.

La insatisfacció ens sumeix en una recerca impulsiva de propòsits, fórmules, càlculs i conductes per tal d'abastar un JO il·lusionant que vol allunyar carències. Així doncs, " Fa falta trencar el Jo, anar més enllà d'ell, per arribar a ser un mateix " per tal de desesperar menys.

Realment ens adonem d'allò que diem que ens adonem? Un Jo desesperat va a la deriva i reconstrueix una realitat adulterada amb actes que responen inadequadament qui és cadascú. Què sabem de nosaltres? Què en sabem d'aquest JO i dels desitjos que li donen formes?

Passar del propòsit a la comprensió activa és un dels punts més difícils per a tots, donada la nostra tendència a l'abandó plaent, a l'evasió,  veritables narcòtics contemporanis.

Les opcions continuen sent dues: desesperar-se en la recerca del "conèixer-se a un mateix" o desesperar-se per no voler saber-ne res. Les diferències ? triar entre: originalitat, singularitat, subjectivitat, veritat i lucidesa, o... 








diumenge, 12 de febrer del 2012

INSUFICIÈNCIA



Avui per avui, un dels sentiments que els subjectes contemporanis manifesten amb més intensitat és el d’insuficiència. Insuficiències davant les exigències de la vida, davant un saber ser i fer que es torna angoixant i oprimeix.

Hi ha idealitzacions que desperten aquestes o altres insuficiències i depassen les expectatives. Ideals que en l’imaginari, suposadament, ens proveirien d’una satisfacció i completut. No arribar a aconseguir-ho es viu com una pèrdua, com una impossibilitat i ho podem experimentar com una caiguda, com un fracàs i retret cap a altres, cap a nosaltres mateixos...

Actualment, els ideals caiguts no són substituïts per altres i l'ètica se'n ressent.

La nostra època nodrida d’escepticisme, tacada per desaforaments proposa al subjecte un abocament al gaudi, sense límits, sense coerció ni mediació.
És la interioritat de l’home un valor a l’alçada del diner i el prestigi per la societat del nostre temps?

Crec que la nostra cultura, la nostra educació, no genera recursos que ajudin a contenir i orientar, limitar i protegir al subjecte. Manca aquesta llei que apel·la al pare i a la seva funció. Defalliment que empresona la paraula i coarta la relació amb l'Altre.

Tenim un model social on es viu a costa de perdre’s en una mena d'eufòria continuada, en un consum autoeròtic d'experiències i d'objectes, sense nutrients, sense un context que ens impressioni de veritat i ens inquieti, ens faci pensar, recordar i elaborar.

Estem abocats als universos del plaer i del gaudir, més que a les consideracions des de la llei. La felicitat del “flash” és el preu que paguem per aquest “tot, ara i ja”.
Estimar i treballar, que Freud considerava premisses per a la salut mental estan mediatitzades i és desdibuixen ràpidament. Són insuficiències del nostre temps.

dimarts, 24 de gener del 2012

A QUI ESCOLTA LA PSIQUIATRIA ?


Llegint el llibre “La invención de los trastornos mentales” de Gonzàlez i Pérez, hom hi troba elements de reflexió força interessants que es correlacionen amb el que observem en la nostra praxi quotidiana.
 
L’augment de persones que pateixen psíquicament avui dia, és notable. Això ha comportat i comporta massives propostes mèdiques, paramèdiques i psicològiques, deixant massa de banda aquest necessari debat sobre la naturalesa i els factors desencadenants dels trastorns mentals i el seu tractament.
Els autors d'aquest estudi esmenten que el model psicofarmacològic de malaltia mental se suporta ens tres pilars pseudocientífics: diagnòstic sobre un llistat superficial de símptomes, suposats desequilibris bioquímics i un pretès determinisme genètic.
El corrent tradicionalista de la psiquiatria, necessita que el trastorn mental sigui de base biològica per tal de poder-lo tractar com una malaltia, necessita, també, d'un òrgan sobre el que operar per tal de reivindicar una una posició mèdica de la malaltia mental, quan no està gens clar que això sigui i funcioni així.
La globalització de la malaltia mental ofereix psicofàrmacs per a tots i responsabilitat zero. Les malalties mentals s'han transformat amb malalties  del cervell. No interessen les consideracions psicosocials, qüestionen massa coses i a la sanitat i a les industries farmacèutiques els interessen els números i la rendibilitat. Als metges i als pacients també? Amb quin cost?
La globalització del malestar, pel que fa a la salut mental, ha despertat l’afany de recerca de les industries del medicament, però desgraciadament també, algunes farmacèutiques sense ètica ni rigor, han incrementat i segueixen fen-t’ho, diferents categories de trastorns mentals. “No només fabriquen psicofàrmacs, si no també, previsions de malalties”. Ara bé, el més greu, és que comptin amb el vist i plau, amb la complaença dels professionals i dels pacients.
Des d'aquesta perspectiva: què és abans, el trastorn o el psicofàrmac? O és el psicofàrmac el que defineix el trastorn? No seria el primer cop, diuen els autors, que les solucions generin els propis problemes que diuen solucionar.
A qui escolta el psiquiatra, el metge, al fàrmac, a les farmacèutiques o al pacient?
En el camp de la salut mental hi ha elements molt clars per considerar què és una malaltia mental i que no. Avui, en la pràctica mèdica, s’han perdut dimensions flexibles com la de conflicte, malestar, etc., que obren el dir del subjecte en aquesta implicació pel que pateix, per aquests conflictes que hom experimenta en la seva vida quotidiana.
Aquesta globalització, carregada d’interessos professionals i     econòmics, batejada per les presses assistencials i condicionada per la rendibilitat, deixa poc espai per al rigor científic i es mostra poc disposada qüestionar-se i a treballar amb altres possibilitats terapèutiques. L’interessa fer emmudir al subjecte. Posa molts entrebancs a la clínica del cas per cas. Nega tota intervenció que reivindiqui la vida en relació, la subjectivitat, la particularitat de cadascú.
A tot això, Shorter planteja: ”La història de la psiquiatria, passa avui per considerar, sols, la història de les companyies farmacèutiques”?. Es vol, com diu, passar dràsticament, de Freud a la Fluoxetina?
Quin panorama si la medicina renuncia al pacient que és queixa més enllà del símptoma i es deixa rellevar per aquest cientifisme enganyós que condueix a: “pastilles per a tots”!!
Quin futur per al subjecte, si no tenim la valentia i el seny de pluralitzar l’atenció, de treballar i qüestionar-nos sobre el millor que podem oferir en aquest cas per cas, en aquesta particularitat del malestar?

divendres, 20 de gener del 2012

MALESTARS CONTEMPORANIS


Els malestars propis del començament del segle XX, no són  idèntics, quan a la forma, als que trobem al començament d’aquest segle. La vida de les persones ha canviat notablement i de forma paral·lela, els conflictes que pateixen i la seva forma d’expressió, ara bé, el substrat és el mateix.

Vivim en un món orientat pel discurs científic i tecnològic, que ha introduït grans canvis en la subjectivitat, en la interioritat i intimitat humanes. Els objectes tecnològics, a l’abast de tothom, procuren una satisfacció immediata, el que determina una temporalitat pròpia d’aquesta època: la immediatesa, i un cost: la desorientació de l'experiència humana.

Tanmateix, els valors que regeixen la vida de les persones també han canviat i estem en el desconcert de la recerca: Què pot donar sentit a les nostres vides ? Què pot servir de guia ? I per als nostres fills ?

La nostra cultura fa una aposta malaltissa cap a l’autosatisfacció. Malaltissa en el sentit que ens proposa creure que la satisfacció té a veure amb la metamorfosi de l’objecte a consumir pel nostre gaudi particular i desplaça la necessitat que tenim de l’Altre.

Aquests circuits de satisfacció ens allunyen cada cop més de la dimensió de la relació amb semblants. Encara que algunes activitats de la nostra vida quotidiana o de lleure es realitzin amb altres persones, l’accent es desplaça a la relació que cadascú té amb un mateix i les satisfaccions que és pot donar.

Els malestars contemporanis, els símptomes de la nostra època donen testimoni d'aquesta etapa on l'Altre no existeix.

Quins són aquests símptomes, aquests malestars d’avui? L’angoixa desbocada, la depressió, l’anorèxia i la bulímia, les addicions, la fragilitat i dispersió dels vincles humans amb tot el que pot comportar en les relacions de parella, de família o a nivell social. També la perversitat, les grisors ètiques i morals, on el bé i el mal fumegen, on els límits són imprecisos i al·lucinants.

La manipulació dels missatges socials, les dificultats en l'assumpció del pròpiament masculí i femení pel que fa a la identitat. Les transposicions de la experiència sexual quan al desig, la representació, elecció i resposta sexual.

Malestars que tenen a veure amb totes les variants de la impulsivitat: conductes violentes i agressives que comporten la mort, el maltractament i l’assetjament de l’altre o d’un mateix. La creença de què “tot és possible”, paradigma del descontrol, de l'omnipotència i fugida davant lo impossible de suportar.











dimecres, 18 de gener del 2012

EMPREMTES DE LA CULTURA



Visc la nostra època desassossegada, (a l’ús de com ho expressa Pessoa), imprecisa i variable. La nostra civilització és caracteritza per la incertesa amb que és viu, pel desconcert, la insatisfacció, la inestabilitat i la desesperança.

El demà es presenta amb poca expectativa, i la vida personal i social esdevé, per a moltes persones, com poc estructurada i mancada de sentit.

El subjecte contemporani que viu sense referents, canvia d’opinió amb facilitat i cerca la realització immediata dels seus desitjos per tal d’apaivagar la seva angoixa pel buit.

Alguns autors com Lipotvetsky i Bauman ens fan saber les seves interpretacions sobre la societat actual. Opinen que "vivim en un moment que resulta poc interessant humanament", doncs la cultura i societat actual produeixen un tipus de subjecte "diluït en la massa i irresponsable", ja que cada cop té que decidir menys, ja n’hi ha d’altres que ho fan per ell.

La nostra societat actual s'esforça de manera malaltissa a (des)responsabilitzar al subjecte. Com si hom no hi tinguéssim res a veure amb el que vivim, amb el que som, el que fem i el que ens passa.

El subjecte responsable és aquell que pren consciència de la seva implicació en la vida que viu i fa intents per intentar canviar el que no va bé. Això demana, sovint, claredat, reflexió, cert esforç i perseverança.

Encara no hi ha pastilles per generar responsabilitat subjectiva, però si altres mitjans. Cal esperar molt més del subjecte i menys de l’objecte. Cal que el subjecte es torni subversiu i planti cara a la seva opressió particular, si és que la sent.

Freud assenyalava que la psicoanàlisi és una “pràctica social”, es a dir, que és suficient una relació entre dues persones per tal de tenir el nucli de la societat. D’altra banda la psicoanàlisi, com a discurs de la nostra època, interpreta el “fet social”, allò que Freud va situar en el malestar en la cultura, i que des de l'aportació de Lacan situem com a malestar del desig humà. Un desig aprés des de el que vol l’Altre.
La nostra societat ens invita contínuament a la complexitat, ens estimula a la pluralitat de relacions, funcions, raons i objectes; ens demana pragmatisme, esperit aperturista, tolerància, paciència i a investir-nos amb cert grau d’estupidesa.

Entrem sovint en conflicte quan els nostres desitjos troben obstacles per la seva realització, també quan la cultura considera que amenacen al “bé comú”. Ah, el bé comú!! Quin bé comú? Quin és aquest bé que se suposa fet a mida de tothom?

Les renuncies que el subjecte fa per aquest “bé”, poden comportar cert malestar particular primer i social després, a causa del retorn d’allò que es reprimeix, d’allò que queda a l'espera i fa senyal quan el compartiment d'aquest espai i relació amb altri, no funciona.