ESCAPAR DE LA SORDIDESA DE LA VIDA

És una de les reaccions humanes més instintives, automatitzades, temeroses del compromís i la confrontació: escapar, escapolir-se, fugir, evitar, despistar, oblidar, renunciar, inhibir-se, dimitir, migrar, dubtar, culpar a altres, negar l'evidència, evadir-se, somiar, imaginar, fantasiar, anestesiar-se, drogar-se...

Totes aquestes i altres variables passen per diferents graus d’intensitat, depenent de cada subjecte i per tant condicionen de diferent manera l’experiència relacional, convivencial i vital. Hom pot donar-se mil i un arguments per escapar de la sordidesa de la vida, el problema és que l'equipatge subjectiu no es queda en el lloc del que hom s'escapa.   

Hi ha escapades i fugides creatives, que incrementen la força per canviar quelcom, transformar, reeixir, però malauradament no són les més abundoses. Hi ha moltes més persones que han fugit i fugeixen dels enemics, de les preocupacions, contrarietats, contratemps i situacions de conflicte, que les que s’hi enfronten o han enfrontat.

Algú deia que l’escapisme és un art no reconegut perquè les moltes formes que adopta no s’han vist mai com una resposta que autentifica la vida. Més aviat com una supervivència ranquejant. Una societat amb poca fraternitat, amb poca igualtat i generositat entre els subjectes, provoca inhibicions, escapismes. Els recels i els ressentiments fracturen els lligams i distancien les persones i els països.

Escapar-nos per evitar el desplaer, l’objectiu que costa esforç, el compromís, la responsabilitat, etc., és un dels esports predilectes dels subjectes amb estat de fallida, malalts d'amor, amb una visió descolorida del futur, insegurs i opacs.

L’escapisme arriba a ser per a molts un sistema de vida. Subjectes esgarrifats per tot allò que temen i dolen, encara que sigui un pessic. Subjectes que no suporten cap mena de malestar perquè no s’han exercitat en el noble art de l'enfrontament als reptes que la vida els presenta, des de els més comuns i qüotidians, fins els que resulten dolorosos i punyents.

Subjectes que en la mesura que perden el costum de posar en pràctica el seu potencial, les seves capacitats i limitacions, anticipen el fracàs amb les seves renuncies. Dubten tant d’ells mateixos que accepten abans qualsevol trampa acomodatícia per tal de no viure les veritables limitacions o suportar el sacrifici de l'esforç, ambdós dificulten l'acceptació del que som i del que fem.  

Els límits, les impossibilitats que s’experimenten quan ens enfrontem a quelcom, marquen un llindar que ens assenyala que no és pot tot, però tampoc fugir de tot, sense conseqüències.

El problema d’aquest “art” és que quan més ens escapem de tot allò que ens implica i incumbeix, quan més intentem disfressar la realitat, menys creiem en la possibilitat d'afrontar i resoldre la fragilitat i vulnerabilitat que anem sentint, assolint i acumulant.