divendres, 12 de juliol de 2013

PSICOANÀLISI: UNA APOSTA PER ÉSSER

És molt necessari que hi hagi professionals del camp de la salut, de les humanitats, de les ciències socials i de l'educació, (psicologia, medicina, treball social, pedagogia, sociologia, antropologia, filosofia, etc), que estiguin interessats pel present i futur de les dones, homes, joves i nens des de les seves respectives disciplines.

Un pas més seria que alguns d’aquests professionals poguessin interessar-se per l'inconscient i esdevenir encara més sensibles a les determinacions humanes que s’imposen a la ignorància subjectiva i que condicionen la vida de tot individu. Determinacions aparentment sense sentit però claus quan a fets que guien, dolen i commocionen el tipus de vida de cada subjecte, el tipus de societat en la que vivim.



Professionals interessats en la vida, la relació, l'amor, l'alegria, el dolor i el sofriment humà, interessats per allò conflictiu del subjecte que increpa el malestar amb ell mateix i amb altres. Professionals que es preguntin sobre el sentit de la vida, per tal d’aprendre de la inquietud del desig i dels rastres que deixa.

Persones preocupades i honestes amb elles mateixes que més enllà de mirar i assenyalar cap a fora quan el neguit els atrapa, es pregunten si hi tenen quelcom a veure amb el que els hi passa, el que viuen i com ho viuen.

La formació psicoanalítica sol ser llarga i rigorosa. Des de l’anàlisi personal que dura uns anys, l’aprenentatge teòric, clínic i terapèutic que passa per un extensiu control del coneixement i saber fer amb els malestars i trastorns psíquics, i un procés progressiu d’habilitació, responsabilitat, reconeixement, garantia i possibilitat institucional. 

Per la psicoanàlisi un subjecte sempre és únic, perquè té una història i experiència de vida que res tenen a veure amb altres. Cada subjecte té una connotació única pel que fa al seu desig, la seva posició sexuada, el seu llenguatge i significació, la seva realitat psíquica interna, producte dels lligams, dels vincles amb l’Altre i amb altres.

La psicoanàlisi, a més d’una teoria i mètode de recerca de la ment humana, és una psicoteràpia que va més enllà de guarir el malestar i el patiment que causen els diferents trastorns psicològics. Intenta que el subjecte trobi el sentit del seu desig inconscient que l'interroga sobre qui és, que el fa patir i sobre la vida que porta. La psicoanàlisi puntúa al subjecte com a protagonista de la seva vida, responsable de la mateixa. Tot anàlisi demana un temps prudent per trobar respostes a aquest existir, al malestar subjectiu  i proposa  un plus: obrir-se al coneixement, a la pròpia veritat i autenticitat com a subjecte.

En una societat, i, -en el camp de la salut mental en particular -, on hi ha tants “amos” que s’esforcen en voler imposar que no hi tenim res a veure amb el que ens passa, que el patiment és, si o si, una malaltia del cervell, un determini genètic; amos que ens diuen el que hem de fer, com ho hem de fer i el que ens convé (psicofàrmacs inclosos), la psicoanàlisi continua vetllant per la veritat del subjecte humà, per la particularitat del desig, per les causes de les penúries humanes que tant ens esforcem en silenciar, reprimir i anestesiar en compte de conèixer, afrontar, manejar-les i reconduir-les d'altra manera.

L’ètica psicoanalítica es desmarca de l’ètica moralista que ens diu el que hem de viure i com, el que està bé o malament. La psicoanàlisi continua vetllant pels efectes que tenen els vincles entre subjectes en una cultura determinada, per tal que aquests subjectes i la societat en la que viuen puguin trobar sortides al malestar, de manera que és produeixin canvis en les formes de viure en relació i d'entendre la vida, tot recuperant la consciència del que va en contra d'un mateix, del que fa mal i danya.

La majoria de psicoanalistes som conscients de les nostres limitacions i la del nostre mètode de treball, com la resta de teories i praxis de la ment humana. Entre tots podem oferir molt, però costa deixar les pugnes de poder, hi ha molts interessos en joc i aquí és on es perden les aliances de construir un saber clínic i un saber fer per part dels professionals implicats, per tal de poder oferir a cada subjecte que pateix un malestar o trastorn, el millor guariment possible.
  
La salut mental no hauria de caure en el parany de les presses que la actual societat del malestar demana, i que es converteix en l'acció agressiva dels determinismes biològics. Cal donar respostes però no podem acceptar quedar-nos sense la possibilitat dels nostres espais de reflexió, coneixement plural de la ment humana, de les nostres maneres d'entendre i procedir en els diferents tipus de psicoteràpies, de la possibilitat d'intercanvi, respecte i propostes plurals creatives, tenint en compte cada subjecte. No podem deixar de banda la paraula del que pateix, l'escolta; hi ha massa en joc.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada