EL PROCÉS DE DOL A LA VELLESA

A mesura que envellim, el dol pel que anem perdent, va tenint una connotació ben particular en cadascú. Ara bé, en general aquest dol ja no és un esdeveniment puntual sinó una condició existencial quasi constant. No només es tracta de dols per la mort de persones estimades, sinó també de dols, de pérdues per rols, funcions, capacitats, il·lusions i identitats que es deixen enrere i és molt important com les el.laborem.

Freud, en el text, Dol i melancolia (1917), descriu el dol com un treball necessari perquè el subjecte pugui acceptar una pèrdua i redistribuir la seva energia psíquica. A diferència de la melancolia, on el jo queda afectat i empetitit,  el dol normal d'allò o algú perdut es va deslligant progressivament del subjecte sense destruir-lo.

A la vellesa, aquest treball es complica per dos factors:

1.     La recurrència del dol: La persona gran sovint viu múltiples pèrdues en poc temps: amics, germans, parella, a més d'altres com la professió, el rol social, etc.

2.     La identificació amb l’objecte perdut: Quan mor un amic o una parella de tota la vida, sovint mor també una part de la pròpia identitat. Una part de nosaltres s'en va amb qui perdem.

Aquesta acumulació de petites i/o grans pérdues, pot fer que el dol es presenti més lent, més silenciós i, de vegades, més propens a derivar en formes depressives i devaluadores, si no hi posem mitjants per reconduir-ho.

Lacan, en el Seminari 11 (1964) i en les seves lliçons sobre el desig (Seminari 6, 1958-1959), recull la idea freudiana però la porta cap el lloc estructural que ocupava l’objecte perdut en el desig del subjecte.

Per Lacan, el que es perd en un dol no és només una persona o funció, sinó:

-un lloc simbòlic (algú que donava sentit a la nostra vida a la nostra història),

-un lloc imaginari (la imatge de qui érem amb aquella persona),

-un lloc real (la presència concreta, la seva veu, el seu cos).

A la vellesa, aquesta tríada simbòlic–imaginari–real es veu especialment afectada. Per exemple, la mort de la parella pot implicar:

-perdre la persona, el seu amor i atenció.

-perdre la identitat de cònjuge que s’ha tingut durant dècades,

-perdre una important rutina diària (esmorzar junts, converses, projectes...).

Aquests diferents plans de pèrdua compliquen i profunditzen el treball del dol a mesura que envellim. 

A diferència del dol per una mort, el dol per les capacitats perdudes —mobilitat, memòria, agilitat, autonomia— no té un ritual social que ajudi a processar-ho. És un dol silenciós, sovint no reconegut.

El subjecte ha d’elaborar internament:

-la pèrdua de rols (ser treballador, ser útil, ser “fort”),

-la pèrdua del cos jove, sexuat i facilitador,

-la pèrdua de projectes que ja no es podran realitzar.

Aquestes microperdues generen sentiments de frustració, vergonya o duresa amb un mateix. La pèrdua d’imatge narcisista, del nostre amor pròpi, és un dels punts més dolorosos, perquè toca el cor mateix del jo.

Com podem anar considerant, doncs, el dol a la vellesa és, sovint, acumulatiu. La persona viu un dol abans d’haver acabat d’elaborar l’anterior, i això pot portar a:

-una mena d’“apatia dolosa”,

-un estat de cansament vital,

-una retirada progressiva del desig.

Aquest estat pot confondre’s amb una depressió, però des de la psicoanàlisi cal distingir: en molts casos, no és depressió clínica sinó un excés de dols sense paraules, sense espai simbòlic, que resten a l'espera de trobar una ubicació simbólica, una (re)direcció

Quan no hi ha un lloc per parlar de la pèrdua, el dol queda atrapat en el cos: insomni, manca d’energia, dolor somàtic, irritabilitat. El cos parla on la paraula no troba lloc.

Tot dol és, en el fons, una operació de reorganització del desig. La pregunta és: què desitjar ara, després de pedre quelcom tant important?

A la tercera edat, aquesta pregunta pot resultar angoixant. Però precisament és aquí que des de la psicoanàlisi es proposa una nova mirada: no es tracta de “reemplaçar”, de substituir, algú o allò perdut, sinó de:

-trobar un nou lloc subjectiu,                       

-construir un nou sentit,

-permetre que el desig continuï d’una manera possible.

Són petites possibilitats amb molta càrrega reparadora:

-Reprendre una activitat antiga.

-Construir nous vincles simbòlics (no necessàriament nous amics, sinó nous espais de paraula).

-Trobar formes de “fer viure” la persona perduda a través de records, relats, objectes.

No es tracta de l'obligació de “deixar anar” completament: des de la nostra forma d'entendre, considerem que, per a algunes persones, mantenir un vincle simbòlic amb l’objecte perdut és el que permet seguir vivint.

Finalment, cal subratllar el paper fonamental de l’escolta, de ser escoltat. Com diu Lacan: “El dol és una paraula que espera ser dita”.

La vellesa sovint pateix d'una manca d’espai on parlar de pèrdues. La cultura tendeix a tapar-les amb consells (“has de ser fort”, “la vida continua”) i silencis. Però el dol necessita: temps, repeticions, narració i un espai simbòlic segur.

Quan el subjecte (cadascú de nosaltres), pot parlar del seu dol, no només recorda el que ha perdut: també es reconstrueix a si mateix.

LA BANALITAT DEL MAL

Sota aquest títol hi trobem un concepte fonamental que Hannah Arendt va desenvolupar després del judici d’Adolf Eichmann, un funcionari nazi responsable de la logística de la deportació de milions de jueus cap als camps d’extermini.

Aquest concepte apareix per primera vegada al seu llibre Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal (1963), i és una de les reflexions més profundes sobre la naturalesa del mal en la modernitat..

l'any 1961, Hannah Arendt —filòsofa jueva exiliada als Estats Units— va assistir com a periodista al judici d’Eichmann a Jerusalem, organitzat després que fos capturat per agents israelians a l’Argentina. Ella esperava trobar-se amb un monstre, un home demoníac, ple d’odi i crueltat. Però el que va veure la va desconcertar: Eichmann no semblava un sàdic, sinó un funcionari gris, mediocre, incapaç de pensar per si mateix.

Quan se’l va interrogar, Eichmann repetia frases buides com “jo només obeïa ordres”, “complia amb el meu deure”, o “respectava la llei”. No mostrava remordiment ni passió pel mal —només una obediència burocràtica i una incapacitat radical de pensar èticament. 

Arendt va concloure que el mal pot ser comès per persones completament normals, no necessàriament malvades ni psicopàtiques, sinó incapaçes de pensar críticament sobre el que fan. 

Per això parla de “banalitat”: No perquè el mal sigui trivial o poc greu, sinó perquè pot aparèixer en la quotidianitat, com una acció rutinària, sense reflexió, sense odi, sense una motivació profunda.

“El problema d’Eichmann era que molts com ell no eren perversos ni sàdics, sinó que eren, i segueixen sent, terriblement normals. Aquesta normalitat és més terrorífica que totes les atrocitats.”

— Hannah Arendt, Eichmann a Jerusalem (1963). 

Per Arendt, el mal no s’origina tant en la malícia, sinó en la manca de pensament —una mena de buidor interior. Pensar, per a ella (influïda per Sòcrates i Kant), significa dialogar amb un mateix, examinar les conseqüències de les pròpies accions, preguntar-se “què estic fent?”, tota una equivalència del que succeeix en una psicoanàlisi.

Quan el subjecte renuncia a pensar i es limita a obeir ordres, abdica de la seva responsabilitat moral. Això és el que ella anomena “l’absència de pensament” (thoughtlessness), el nucli de la banalitat del mal.

La modernitat ha creat estructures de poder impersonals —estats, burocràcies, sistemes tècnics— on les responsabilitats es dilueixen. En aquests sistemes, cada persona “només fa la seva feina”, sense veure el conjunt ni les conseqüències. Així, el mal pot institucionalitzar-se sense necessitat d’individus cruels: un sistema pot funcionar amb eficàcia diabòlica gràcies a persones obedients i “correctes”.

Per això Arendt diu que el mal modern és “sense arrels”, ja que no neix d’una passió o ideologia personal, sinó del buit del pensament i de consciència.

El concepte de banalitat del mal és una crida a la responsabilitat individual:   Cadascú ha d’exercir la seva capacitat de pensar i jutjar.  No n’hi ha prou amb “obeir la llei” o “fer el que toca”.  L’ètica comença quan un subjecte diu “no” davant d’una ordre injusta.

Arendt proposa que la llibertat veritable és la capacitat de pensar i de jutjar per un mateix, fins i tot quan el sistema o la majoria indiquen el contrari. La idea d’Arendt continua essent actual. En un món tecnològic i globalitzat: 

·    Les decisions que ens causen sofriment (econòmic, ecològic, militar, etc.,) sovint són preses per funcionaris, tècnics o algoritmes, sense una reflexió ètica personal. Molts col·laboren amb sistemes injustos “només fent la seva feina”, sense pensar-hi massa. Això genera una nova banalitat del mal digital o tecnocràtic, que ja no necessita fanatisme, sinó indiferència.

   "La majoria dels mals al món són comesos per persones que mai decideixen ser bones o dolentes.” -Hannah Arendt-

PSICOANALITZAR-SE: UN ALTRA DIMENSIÓ DEL QUE ENTENEM PER SALUT MENTAL

A propòsit de "l'amendement 159" al senat francés, que vol abolir la llibertat d'élecció terapèutica dels pacients i condicionar la terapia psicoanalítica que ofereixen psiquiatres i psicòlegs a la xarxa pública.

                          ------------------------------------------------

En una època dominada per la urgència, la tècnica i la medicalització del sofriment, la noció de “salut mental” tendeix a reduir-se a la gestió eficient de les emocions o a la correcció de disfuncions cerebrals. No obstant això, des de la seva fundació amb Sigmund Freud, la psicoanàlisi ha sostingut una altra perspectiva: la de l’ésser parlant, travessat pel llenguatge, pel desig i per la falta, límit o mancança (castració en Freud).

Des d’aquest punt de vista, la salut mental no pot entendre’s com l’absència de símptomes, sinó com la capacitat d’un subjecte per donar sentit al seu sofriment, simbolitzar-lo i responsabilitzar-se’n. Així, la psicoanàlisi contribueix a la salut mental no per mitjà de protocols, ni d’intervencions tècniques, sinó mitjançant una ètica de la paraula i de la subjectivitat.

La primera contribució essencial de la psicoanàlisi és restituir el lloc del subjecte dins la cura. Freud (1917) ja va assenyalar que el símptoma és una formació de l’inconscient, una solució de compromís entre el desig i la defensa. Això implica que el malestar no és un error, sinó un missatge que només pot comprendre’s des del context vital i simbòlic del subjecte.

Lacan reprèn aquesta idea en afirmar que “el subjecte és representat per un significant per a un altre significant” (Escrits, 1966): és a dir, que cada persona és producte del llenguatge i de la seva pròpia història simbòlica en relació amb Altres que han estat fonamentals en la vida de cadaascú.

La cura analítica consisteix en donar lloc a aquesta parla, a restaurar el fil del sentit allà on el sofriment l’ha trencat.

En contraposició al model biomèdic, que tracta el pacient com un objecte d’intervenció, la psicoanàlisi el reconeix com a subjecte del seu procés. Això genera un efecte clínic fonamental: l’augment de la responsabilitat, de l’autonomia i de la capacitat d’elaboració simbòlica i de sentit de veritat.

Freud (1916) deia que el treball analític consisteix a “fer conscient allò inconscient”, i que aquest procés només pot dur-se a terme a través de la paraula. Lacan radicalitza aquesta idea afirmant que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge” (Seminari XI, 1964). D’aquesta manera, la psicoanàlisi situa l’escolta com a instrument fonamental de la cura: és en l’acte de parlar i ser escoltat on el subjecte pot reconfigurar la seva relació amb el desig i amb el gaudi, és a dir, amb el que vol i amb el tipus de satisfacció i patiment que això implica.

En una cultura saturada de discursos tècnics, la psicoanàlisi restableix el valor transformador de la paraula, on el símptoma pot traduir-se en una història, i el sofriment, en una forma de veritat. L’escolta analítica, a diferència d’altres intervencions, no jutja ni interpreta segons manuals, sinó que respecta la singularitat de cada parla, de cada subjecte.

Allà on altres disciplines busquen eliminar el símptoma, la psicoanàlisi proposa llegir-lo. El símptoma és un llenguatge xifrat del desig reprimit, i la seva descodificació permet transformar el malestar en coneixement de si mateix. Aquesta operació té un efecte terapèutic de fons: el subjecte deixa de ser esclau del seu símptoma i passa a tenir-ne un saber, encara que sigui parcial. "El símptoma és el que substitueix el que no ha estat dit” (Lacan, Seminari XXIII, 1975). Allò que no es pot dir, retorna com a patiment.

Aquesta lectura simbòlica del símptoma és una aportació fonamental a la salut mental contemporània, ja que ofereix una alternativa a la medicalització massiva del sofriment.

Una altra contribució essencial de la psicoanàlisi és la seva ètica de la la falta, d'allò que ens manca i que és un límit. En un context social que exalta la felicitat en forma de satisfaccions immediates, la rendibilitat i l’autoestima, la psicoanàlisi recorda que el desig només existeix per la falta, les mancançes pròpies. El subjecte no pot ser plenament feliç ni complet, i reconèixer-ho és una forma de saviesa i d’alliberament.

Lacan (1959-60), al Seminari VII. L’ètica de la psicoanàlisi, sosté que la veritable ètica no consisteix en buscar el bé ni l’adaptació, sinó en sostenir el propi desig sense renunciar-hi. Aquesta posició ètica genera una forma de salut mental que no depèn de la conformitat, sinó de la coherència entre desig i acció.

El discurs capitalista, segons Lacan i Jacques-Alain Miller (2000), produeix un nou tipus de malestar: la pèrdua del vincle simbòlic i la substitució del desig per l’imperatiu de gaudir (“Gaudeix!”, “Sigues feliç!”, “Tu pots!”). Aquesta exigència d’autoexplotació, descrita també per Byung-Chul Han (La societat del cansament, 2010), i Zygmunt Bauman (Modernitat líquida, 2000), genera formes de depressió, ansietat i buit existencial.

En aquest context, la psicoanàlisi actua com a contrapès simbòlic i ètic: reintroduint la paraula, el temps i la reflexió allà on impera la velocitat i la imatge. L’analista, en lloc de proposar solucions, obre espais de llibertat, on el subjecte pot pensar, dubtar i inventar el seu propi camí.

La contribució de la psicoanàlisi a la salut mental no es limita a la consulta. A través de la seva presència en institucions, escoles i hospitals, la psicoanàlisi ofereix una altra lògica de la cura: la que posa el subjecte per davant del protocol. A més, en el pla cultural, permet llegir els fenòmens socials —violència, addiccions, narcisisme, transgressió— com a expressions del malestar en la civilització (Freud, 1930).

Així, la seva tasca és doble: clínica i política. D’una banda, cura; de l’altra, resisteix a la deshumanització de la salut mental i a la tendència a normalitzar el sofriment.

La psicoanàlisi contribueix a la millora de la salut mental precisament perquè no s’hi ajusta del tot. En lloc de proposar tècniques de benestar, ofereix un espai ètic de paraula on el subjecte pot elaborar el seu sofriment, descobrir el seu desig i inventar una manera pròpia de viure amb les seves particularitats i mancances.

A diferència del discurs de la salut com a rendiment, la psicoanàlisi defensa una salut entesa com a capacitat de simbolitzar, de donar sentit i de sostenir la pròpia veritat.

Des d'aquesta perspectiva, la seva funció és insubstituïble:

Humanitzar el malestar, restituir la paraula i fer lloc al subjecte, únic camí possible cap a una salut mental autènticament humana.

                               

                   

SALUT MENTAL 2025

Article publicat al diari Segre el 10 d'octubre de 2025, dia de la Salut Mental

La salut mental és avui una de les principals preocupacions de salut pública al món. L’Organització Mundial de la Salut estima, que una de cada tres persones patirà algun trastorn mental al llarg de la vida. Malgrat la sensibilització, persisteixen desigualtats d’accés a recursos i tractaments entre països i cultures. En països occidentals domina una mirada biomèdica que tendeix a reduir el sofriment a diagnòstics i tractaments farmacològics, sovint amb protocols estandarditzats i poc enfocament cas per cas.  Malgrat  les diferències culturals entre Orient i Occident, es detecta un factor comú: la creixent desconnexió social i la fragilitat dels vincles humans, que augmenten el sofriment  psíquic.

Aquest sofriment oscil·la des de alteracions que són lleus, a ruptures greus del vincle subjectiu i social. Entre els trastorns lleus hi ha conflictes al voltant del que hom desitja i obté, pèrdues i dificultats en les relacions. A la infància s’observa un augment de l’angoixa davant la separació, fòbies,  somatitzacions (encopresi, enuresi, dolors recurrents), depressió reactiva i dificultats escolars. A l’adolescència són freqüents l’ansietat social, la depressió per dubtes sobre la pròpia vàlua, expectatives frustrades, abús de substàncies, la impulsivitat, bullying, abusos o contextos familiars violents; hi ha dificultat per subjectivar el desig i per articular el conflicte entre el cos, la imatge i la sexualitat. A l’adultesa destaquen l’angoixa generalitzada, la depressió associada al desencís vital, situacions de pèrdua i estrès. Molts conflictes provenen d’un ideal no assolit i de desorientació en la pròpia vida. A la vellesa apareixen depressions reactives a pèrdues passades i presents, apareix la qüestió de la finitud, vinculada al sentiment i relectura del passat.  

Els trastorns greus impliquen una alteració psíquica més profunda i cronificada. A la infantesa hi trobem: trastorns de l’espectre autista, psicosi infantil, inhibicions i carències afectives, abandó. A  l’adolescència, aparició brots psicòtics, estats d’ànim cíclic i trastorn límit amb crisis identitàries i relacions caòtiques; a l’adultesa, depressió persistent, esquizofrènia crònica, psicopatia, trastorns de personalitat i addiccions que deterioren els llaços socials. A la vellesa: demències, depressió profunda i reactivacions psicòtiques.

Un fenomen silenciós i silenciat en augment és: el suïcidi i l’autolesió com expressió manifesta del sense sentit, del buit de significació i de la manca d’un lloc per al subjecte en l’àmbit de les relacions significatives. Ja en la infància poden aparèixer intents en un context traumàtic. En l’adolescència la incidència de pensament, autolesions i acte suïcida és molt elevada. Sovint apareix com a conflicte radical del vincle amb l’Altre. A l’adultesa i la vellesa, factors com: fracassos de l’ideal,  pèrdues, soledat, dolor crònic i/o dependència poden  precipitar, també, el pas a l’acte suïcida.

Voldria posar de relleu que la salut mental depèn dels vincles humans i de la cultura, a més d’altres factors. La desintegració del sentit de comunitat, la precarietat, l’excés d’individualisme, la solitud tecnològica, el consum exacerbat, etc., afebleixen la xarxa simbòlica que sosté la subjectivitat. La manca de valors clars i la inseguretat existencial intensifiquen l’angoixa.

Cal, per tant, una nova cultura de la salut mental: no n’hi ha prou amb tractar símptomes; cal interrogar i transformar les condicions de vida que generen sofriment i afavorir polítiques que enforteixin els vincles.  La psicoanàlisi remarca que escoltar és un acte polític i ètic: tenir en compte la paraula de l’altre  és obrir un espai perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc. Imaginar un món on la salut mental millori, és imaginar una societat capaç d’acollir la singularitat sense pretendre globalitzar-la, capaç de donar lloc al desig i de reconèixer i assumir la fragilitat com a part de la nostra condició humana. Millorar la salut mental global, passa per fer possible reinventar els nostres vincles culturals i humans, i això exigeix una nova ètica de la convivència, on tenir cura de l’altre sigui inseparable de la cura d’un mateix. 

¿QUINA ÈTICA EN UN TEMPS DE POSTVERITAT I INTELIGÈNCIA ARTIFICIAL?

Vivim en una època travessada per dos fenòmens que redefineixen el vincle entre l’ésser humà, la veritat i el saber: la postveritat i la intel·ligència artificial (IA). Tots dos posen a prova la nostra manera de concebre la responsabilitat, el discurs i la relació amb l’altre. És per això que l’ètica, més que mai, esdevé imprescindible: no com a codi moral fix, sinó com a brúixola capaç de guiar-nos enmig d’un paisatge dominat pel simulacre i l’automatització.

El temps de la postveritat

El concepte de postveritat es va popularitzar a partir de la dècada de 2010 per descriure un fenomen en què “els fets objectius tenen menys influència en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i a la creença personal”. En aquest sentit, com observa Byung-Chui Han a Infocracia (2022), les xarxes socials converteixen la informació en un flux incessant de dades sense jerarquia, on “el soroll substitueix el sentit”.

Això té conseqüències polítiques i ètiques: si els discursos ja no s’avaluen pel seu vincle amb la veritat, sinó pel seu efecte immediat, el vincle social esdevé fràgil. Habermas, a Teoria de l’acció comunicativa (1981), ja advertia que la democràcia només pot sostenir-se en la confiança en un espai de diàleg racional i no manipulat. En l’era de la postveritat, aquest fonament es veu erosionat.

La intel·ligència artificial (IA): potència i risc

La IA obre oportunitats inèdites en medicina, economia, educació, etc. Però també planteja dilemes ètics i polítics de gran magnitud. Nick Bostrom a Superintelligence (2014) adverteix dels riscos d’una tecnologia que pot escapar al nostre control. D’altra banda, Shoshana Zuboff, a The Age of Surveillance Capitalism (2019), mostra com els algoritmes no només processen dades sinó que configuren comportaments i anticipen decisions, posant en qüestió la llibertat individual i la conflictivitat per la degradació i manca de regulació de normes socials (anòmia).

Els problemes ètics de la IA es poden resumir en tres:

a)  Responsabilitat: ¿qui respon quan un algoritme discrimina o pren una decisió errònia? 

b) Transparència: ¿cóm podem garantir que els processos de decisió automatitzats siguin, justos, comprensibles i verificables?

c)  Justícia: ¿cóm evitar que la IA amplifiqui desigualtats ja existents?

Davant aquest escenari, l’ètica no pot limitar-se a regular la tecnologia a posteriori. Cal una ètica proactiva, capaç d’acompanyar la invenció i l’ús de les eines.

Això implica:

a) Responsabilitat en el discurs: sostenir la paraula com a acte i no com a simple transmissió de dades. Lacan recordava que “el subjecte és responsable del que diu”(Écrits, 1966). En temps de postveritat, això és més vigent que mai.

b) Escolta de l’altre: en un món saturat d’informació, l’acte d’escoltar esdevé un gest ètic i polític. Emmanuel Levinas, a Totalitat i infinit (1961), situava l’ètica en el rostre de l’altre: reconèixer-lo és resistir a la seva reducció a dada o perfil.

c)  Centralitat de la dignitat humana: com recorda Martha Nussbaum (Creating Capabilities, 2011), tota tecnologia ha de posar en el centre la capacitat humana de viure amb dignitat i llibertat.

L’era de la postveritat i la IA ens desafia a replantejar el lloc del subjecte en relació amb el saber, el discurs i la tècnica. El repte no és només tecnològic, sinó profundament ètic: fer que la tecnologia no substitueixi la responsabilitat humana, sinó que la reforci.

Es tracta de recuperar la veritat no com a certesa absoluta, sinó com a compromís amb la paraula i amb l’altre. Estar a l’aguait per tal de controlar que la nostra societat no es converteixi en un desert de simulacres, d'aparences, on la tècnica governi sense criteri.

                         

LA CREACIÓ POÈTICA COM A RESPOSTA AL MALESTAR. NOTES SOBRE LA SOLEDAT D'UN POETA LÍRIC: MÀRIUS TORRES (II)

 UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI

L'isolament produït per la malaltia donarà una empenta decisiva a la seva obra poética. La recerca espiritual, els problemes fonamentals de la condició de l'home, dins una dimensió que ben bé podríem qualificar de dubte tràgic ("Ser o no ser"); dubte que dins de l'anacronisme de la seva poesia ens fa pensar en alló que és afí a l'inconscient: la transformació subjectiva, i on la poesia serà ressort de somnis i fantasmes des del més pur enginy freudià en qué es revela la consistencia i la trama d'alló psíquic i on, l'estructura de l'inconscient es desdobla en l'interval que va des del mateix poeta a la comunicació amb el lector. Un efecte de plaer i extrapolació que poetes com Màrius Torres poden produir en aquesta transposició i al·legoria de l'Altre. 

Les "Estances a la soledat" resten anusades a un moment d'angoixa manifesta del poeta, un moment en qué es retroba amb Lleida i es precipita, es desencadena,  alló reprimit que hom volia que quedés aïllat i silenciós i que reverbera en l'inconscient, en la ploma del poeta que escriu:   

                                 Com l'escultor que entre la pedra dura

                                     retroba els límits d'aquella figura

                                     que dormia en el caos sense forma,

                                     jo trobaré en la meva soledat

                                     aquelles coses que mai no he trobat 

                                     fora de mi, en tot l'univers enorme.         

                                     Per cada dubte trobaré una norma. 

                                     Trobaré una ànima vívent  pura

                                     i un ordre, i una llibertat.

Màrius Torres poetitza i escriu alló de que parla i compromet al subjecte, el que mortifica, com deia Lacan, al "parletre" (al parlant-ésser). Freud, en el text "El poeta i els somnis diürns", comenta com aquest explora el món des de les seves fantasies poétiques per possibilitar la transformació de les experiéncies quotidianes que li permeten transformar-se, canviant la realitat insatisfactoria i forjant un cert sentiment confiat. 

Dins Màrius Torres, pero, respon el dol pel passat que no tornarà. Respon el retorn de les pérdues que, en un apres-coup, el fan reviure la solitud d'aquells moments, en qué la mort de la mare crea un cercle concéntric, on l'angoixa ja no postposa l'acte. Un acte que es fa somni, fantasma, poesia.     

                                       Dolça soledat, dolça companyia. 

                                       Màgic ressort que crees en l'ànima mia

                                       un altre univers pera mi tot sol. 

                                       La teva cabellera de records

                                       il·lumina el meu dol de cada dia

                                       amb la presència confortant dels morts.

Quan Freud diu que el somni és una realització de desitjos, aixó suposa la prohibició, és a dir, que no hi ha realització de desitjos si no hi ha en joc una prohibició amb un caracter d'interdicció: la prohibició paterna, la llei del pare. Aquesta interdicció estructura el desig en el somni i, en el fantasma poétic, aquesta interdicció del pare queda lligada a la llei i és quan el desig té connotacions edípiques.

I el poeta tanca els ulls i somia la "presencia" de la mare que, com diu en el penúltim vers, és el "somni de cada dia".

                                     Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara 

                                     poguessin, com antany, aturar-se amb amor, 

                                     em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor, 

                                     el teu record es mou en la penombra clara ...

                                         

                                      Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum. 

                                      En mesuro, amb el to i el ritme, la distancia. 

                                      Ara, t'atures, prop. Aspiro rosa rancia, 

                                       una rafega ardent del teu antic perfum! 

                                           

                                       Els records, els sentits, tota la meva vida, 

                                       callen, davant l'angoíxa vigilant de l'oïda 

                                        que et persegueix en silenci on et reculls. 

                                        Sí ara estengués els braços en la fosca, podría 

                                        agombolar-te encara, somni de cada dia. 

                                        Pero ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

La inclusió d'aquest poema, escrit en el sanatori l'any 1938, és una referencia al que Màrius apuntava en les "Estances a la soledat". Un punt més de repetició on el poeta situa el seu somni. Un interval en la cadena significant on el dol es posa a treballar en la creació poética. Un dol per aquesta mare, punt ideal del poeta. Un treball de dol, lent i penós. En el seguiment de la poesia d'en Màrius podem veure com aquest voreja l'objecte, com s'atura en cada punt d'enllac que el lliga a ell, en cada record, en cada esperança. 

¿És pel poeta, la poesia, una sublimació de la seva inhibició intensa, de la seva solitud i isolament?

Per Lacan, estem en dol d'algú o d'alguna cosa que, sense saber-ho, és el suport de la nostra falta, de la nostra mancança. Objecte desitjat on hi ha un reconeixement de les nostres insuficiències més enllà de les estratégies neurótiques que tenen relació amb la castració, amb els límits, amb el no poder-ho tot. 

Com podem comprovar, el dol d'en Màrius, per la pérdua d'alló real mobilitza el conjunt de significants i els fa poesia. Un treball de dol que troba resposta en l'acte poétic on el subjecte es fa representar pel desig que estava destinat a ser inhibit. Com diu Lacan, en el Seminari de "l'angoixa": "la sublimació i l'actíng out ens posicionen en la lógica del fantasma on el pivot és el lloc de la repetició, equivalent a l'acte", a l'acte poétic, a l'acte del poeta on, cinc mesos abans de morir. escrivia: "Si volgués resumir qué m'han portat aquests darrers anys us diria que, d'una banda, l'afermament de la meva vocació, la consciencia que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric. I per altra banda, la convicció que com a poeta líric no em sentiré mai satisfet de mi mateix" (carta adreçada a Carles Riba, el 14-VII-1942). Un segon moment on Màrius Torres deixa de ser el metge que escrivia versos, per assumir-se com un poeta líric.

(Inici article anterior, part I)

LA CREACIÓ POÈTICA COM A RESPOSTA AL MALESTAR. NOTES SOBRE LA SOLEDAT D'UNPOETA LÍRIC: MÀRIUS TORRES.(I)

 UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI 

Màrius Torres neix a Lleida el 30 d'agost de 1910. Nét i fill de metges per part de pare, i de gent de lletres per part de mare (hem de ressaltar que l'avi matern era advocat i catedràtic de literatura a Lleida). L'avi patern era metge i persona molt interessada en les idees religioses i filosófiques de caire metapsíquic. L'avi Marià elaborà un cos doctrinal, amb un sistema religiós propi recollit en un text intitulat "La religió futura. Assaig d'espiritualisme científic i racional", del qual en parla Margarida Prats en el seu estudi sobre la vida i l'obra del poeta. 

El pare, a més de metge, es dedicà a la política, fou alcalde de Lleida i diputat tant al Parlament espanyol com al de Catalunya. La mare era mestra i tenia estudis de música. 

En Màrius va ser el més gran de tres germans (dos nois i una noia). El segon, en Víctor, va lluitar a la Guerra Civil en el bàndol republicà i va ser diputat al Parlament català per Esquerra Republicana. La germana, Núria, és mestra.

Quan Màrius tenia 16-17 anys va morir la seva mare. La tia Xita (germana del pare) passà a tenir cura d'ells. La mort de la mare serà un succés important, una de les empremtes més sensibles en la seva obra i en el tema de la solitud que puntualitzem avui. Aquest fet coincideix amb el seu trasllat cap a Barcelona i el començament dels estudis de Medicina. S'especialitzarà en l'aparell digestiu. 

Cap als anys 1933-1935 comença a exercir de metge intern amb el seu pare a la consulta de Lleida. Comença també a escriure poesies. Les "Estances a la soledat", tema d'estudi en aquest treball, són d'aquesta época. Un moment precís de la seva vida, abans de l'enfermetat, un moment on el retorn a Lleida comporta recordar, rememorar la infantesa, els temps passats en família. Cal assenyalar que en aquesta epoca, en Màrius es defineix, en aquest primer moment, com un metge que escriu poesies. 

La primavera de l'any 1935, mentre passava unes vacances al Pirineu, pateix una forta grip que el manté allunyat de Lleida. Pel desembre del mateix any té una recaiguda i fa aparició la tuberculosi. És traslladat al sanatori antituberculós de Puig d'Olena (Sant Quirze de Safaja), on romandrà aillat fins a la seva mort, el 29 de desembre de 1942, als 32 anys. 

Els set anys de sanatori varen ser els més prolífics del poeta. Prolífics en l'obra, la lectura, la música, les amistats; tristos pels esdeveniments de la guerra i l'exili de la seva família a Montpeller. Temps de correspondencia amb altres poetes, temps de testimoni d'un diàleg amb l'Altre (camp del llenguatge i dels significants, registre d'allò simbólic), i una mort anunciada. 

 CONSIDERAClÓ DE L'OBRA DE MAR1US TORRES 

Tal com diu Pere Gimferrer en el próleg del llibre de poesies d'en Torres, l'obra d'aquest és "singular i excentrica", tant dins del marc català com de la literatura europea del seu moment. Podem constatar la influencia de Caries Riba, pero el sentit líric, el sentit de la poesia simbolista, dels recursos estilístics, l'empremta identificativa, la comunicació inconscient "a deux", deriva de Baudelaire. Deriva del B(au)o-de-l'aire. Un aire que és el talant fresc, transcendent i cromàtic del llenguatge, del paisatge de l'Altre, on l'estética i el rastre líric i simbólic de les "flors" interiors no es marceix mai. 

ESTANCES A LA SOLEDAT, EL DOL I LA MARE 

La tria d'aquestes "estances" no és fortuïta. Respon a un moment precís de la vida del poeta, on, com veurem, s'hi reflecteix l'enyoranc;a de la mare, dels temps d'infant, alhora que són el pont que uneix, per mitjà de la poesia, aquest passat i el futur on poetitzar podria trobar una equivalencia a elaborar aquest encontre amb l'Altre i amb el subjecte. Un temps zero (après coup) del sentit, amb un cert desig que apareix com a simple efecte de la divisió que promou el llenguatge.

Les "Estances a la soledat" són com un moment incipient de l'obra poética d'en Màrius, on l'Altre pren la falta i la figura d'un fracassat gaudi parental. Un temps on només existeix apres-coup, ja que el poeta, amb la seva obra, crea, com el neurótic, un testimoni (imaginari) de com la castració ha donat cos a l'Altre, i ha determinat el ser del subjecte, de tal manera que en cada poeta, com en cada neurótic, hi podem trobar les modalitats particulars del fracàs d'aquest gaudi parental. 

En la primera "estança" llegim:  

                                            Visc solitari. En la meva vida

                                            ni desencís ni fe. 

                                            La meva llei us fóra mal compresa

                                            -ni jo mateix la sé! Només sé 

                                            que en el meu cos es cova l'embranzida 

                                             amb que algun dia m 'alliberaré 

                                             de la vostra joiosa mesquinesa.    

                                           

 Abans féiem esment a la poesia simbolista, de quin simbolisme parlem en poesia? Dels somnis, és clar, dels records que, com diu Gimferrer, són vistos pel poeta com a intuicions d'un enllà inefable. Parlem d'aquest món fràgil, vaporós, nostàlgic, verge; parlem de l'inconscient. I en aquest marc diu el poeta:

                                            Tenim set d'existir més enllà de les formes 

                                            on ens han clos el temps i la realitat ...

 Aquest és l'inici del poema 56 del "Llibre quart" de poesies d'en Màrius. Un preàmbul que ens serveix per esmentar l'enyorança pel passat feliç que no tornara. Tot en un moment d'ïllament en el sanatori antituberculós de Puig d'Olena. Tot en la soledat forçada per condicionaments de la malaltia i la guerra que motivà l'exili de la seva família. Tot en la solitud més contundent on el refugi de les experiéncies passades i presents ve a provocar una anàlisi gràvida del desig, del dolor i l'esperança, marcs de la seva solitud subjectiva, estructural, que fogeja sempre el desig de l'Altre, mantenint un idil·li d'apropament i allunyament, on el nexe és la poesia.                                          

 Una altra "estança" s'anticipava a aquesta solitud enyoradissa del sanatori:

                                                    Soledat creadora 

                                                    fermenta dins de mi 

                                           tot aquest somni múltiple que arbora 

                                           la meva nit amb claror de matí!

                                           ............................................................

                                           ............................................................

                                           L 'ocell, el xaragall, el núvol, l'erm, 

                                                        la flaire densa 

                                            són en la meva soledat clement, 

                                            clares imatges d'una vida immensa 

                                            que mai és tan meva com el moment

                                            en que el meu cor, que no les veu, les pensa. 

(Segueix II)

NOTES ACTUALS SOBRE EL SUBJECTE DE LA SOCIETAT FUTURA (II)

Com en temps present, la societat del futur i la tecnologia exposaran el cos a un nou maquetament, a noves dinàmiques. El transhumanisme promet superar les limitacions biològiques: vides més llargues, cossos millorats, fusió home-màquina. Donna Haraway, en el seu Cyborg Manifesto (1985), plantejava la figura del cíborg com a metàfora del subjecte hibrid entre cos i tecnologia. Paul B. Preciado, a Testo Yonqui (2008), amplia aquesta idea mostrant com el cos és ja una plataforma tecnopolítica, modulada per hormones, dispositius mèdics i indústria farmacèutica.

Ara bé, la psicoanàlisi proposa que el cos no és només carn i biologia, sinó també cos de gaudi. Lacan, al Seminari XXIII, defineix el parlêtre: un cos travessat pel llenguatge. Cap tècnica podrà eliminar la marca de la falta, de la mancança i de la pulsió. El transhumanisme promet un cos complet, però el desig fa impossible aquesta completud.

Hipòtesi: el futur intensificarà el control i la manipulació del cos, però alhora apareixeran nous símptomes corporals, noves formes d’angoixa davant la virtualització del desig.

Cóm seran i expressaran l'amor, el sexe i el desig en el futur? Podem començar per subratllar aquelles referències de Zygmunt Bauman a Amor líquid (2003), on descriu relacions cada cop més fràgils i volàtils. L’amor es converteix en consum, en experiència temporal. A moltes pàgines de cites, la trobada està organitzada per algoritmes que preseleccionen l’altre.

La psicoanàlisi insisteix: el desig no pot reduir-se a una oferta de mercat. Hi ha una asimetria estructural entre els sexes, una impossibilitat de complementarietat. Lacan (Seminari XX, Encore) afirma que “no hi ha relació sexual” en el sentit d’experimentar una harmonia plena.

Hipòtesi: en el futur, veurem la proliferació de noves formes de contractes amorosos (poliamor, relacions obertes, virtualitat), però també un augment del símptoma de soledat radical. El subjecte buscarà amor a les pantalles, però toparà amb la falta, la impossibilitat irreductible.

Si ens preguntem pel subjecte polític i col·lectiu, podríem referir-nos al que diu Giorgio Agamben, quan parla de l' homo sacer (1995). En aquest text, Agamben ens mostra com la política contemporània tendeix a reduir la vida a mera vida biològica, objecte de control. 

Žižek, per la seva banda, denuncia el capitalisme global com a sistema capaç d’integrar fins i tot la dissidència.(Violència,2008). Quina política estem construint, ja avui, per demà? Quins polítics volem que tinguin cura de la nostra vida?

Des de la psicoanàlisi, es pot afirmar que el subjecte del futur estarà més vigilat i més regulat, però també, que sempre hi haurà restes de símptomes que escapin al control. El desig no és, ni de bon troç,  domesticable,malgrat la metonímia democràtica trastoqui el mateix subjecte que la va voler i aquest demani formes radicals de govern.

Hipòtesi: el futur polític serà d’identitats mòbils i fragmentades, però també d’una lluita constant entre control tecnopolític i l’acte singular del subjecte.

Harari (Homo deus, 2016) i Kuezweil (The singularity is near 2005), plantegen que la tecnologia i la inteligencia artificial podrien dur al subjecte posthumà allí on la consciència humana i el desig estarien modulats per algoritmes, la biotecnologia i els sistemes digitals. 

Des de la psicoanàlisi proposem una lectura crítica: encara que la tecnologia transformi les experiències, les mancances constitutives del subjecte no desapareixeran. Lacan en els seus Escrits (1964), ens recorda que el subjecte està estructurat pel llenguatge i pel desig; això implica que cap avenç tecnològic podrà eliminar la tensió entre el que es desitja i el que es pot obtenir. 

Més enllà de les formes emprades per silenciar el subjecte de l'inconscient, aquest seguirà insistint amb les seves pròpies formes subversives. Es cert que, com avui, els símptomes canviaran d’expressió i aquesta estarà relacionada amb la sobrexposició, la hiperconexió i la pressió algorítmica. Haurem d'encarar les conseqüències quan a la forma de patir-los i guarir-los. La tecnologia intensificarà el control del cos i del desig, però també es produiran resistències, també hi haurà subjectes que voldràn saber sobre el seu desig i entendre per modificar, actuar, canviar...

L’amor i la paraula seran espais de rebelió enfront del mercat i de la tècnica.  Els psicoanalistes tenim, avui i demà, un paper fonamental: mostrar-li al subjecte que no ho pot tot, que el desig és irredimible i que l’amor és sempre una aposta. 

Davant el somni d’un futur òptim, la psicoanàlisi seguirà oferint una cura pel patiment i una ètica de la singularitat i del límit.

(Inici article anterior part I)