Notes actuals sobre el subjecte de la societat futura (II)

  

  Com en temps present, la societat del futur i la tecnologia exposaran el cos a un nou maquetament, a noves dinàmiques. El transhumanisme promet superar les limitacions biològiques: vides més llargues, cossos millorats, fusió home-màquina. Donna Haraway, en el seu Cyborg Manifesto (1985), plantejava la figura del cíborg com a metàfora del subjecte hibrid entre cos i tecnologia. Paul B. Preciado, a Testo Yonqui (2008), amplia aquesta idea mostrant com el cos és ja una plataforma tecnopolítica, modulada per hormones, dispositius mèdics i indústria farmacèutica.

Ara bé, la psicoanàlisi ens proposa que el cos no és només carn i biologia, sinó també cos de gaudi. Lacan, al Seminari XXIII, defineix el parlêtre: un cos travessat pel llenguatge. Cap tècnica podrà eliminar la marca de la falta, de la mancança i de la pulsió. El transhumanisme promet un cos complet, però el desig fa impossible aquesta completud.

Hipòtesi: el futur intensificarà el control i la manipulació del cos, però alhora apareixeran nous símptomes corporals, noves formes d’angoixa davant la virtualització del desig.

Ara pensem com seran i expressaran l'amor, el sexe i el desig en el futur. Podem començar per subratllar aquelles referències de Zygmunt Bauman, a Amor líquid (2003), on descriu relacions cada cop més fràgils i volàtils. L’amor es converteix en consum, en experiència temporal. A moltes pàgines de cites, la trobada està organitzada per algoritmes que preseleccionen l’altre.

La psicoanàlisi insisteix: el desig no pot reduir-se a una oferta de mercat. Hi ha una asimetria estructural entre els sexes, una impossibilitat de complementarietat. Lacan (Seminari XX, Encore) afirma que “no hi ha relació sexual” en el sentit d’experimentar una harmonia plena.

Hipòtesi: en el futur, veurem la proliferació de noves formes de contractes amorosos (poliamor, relacions obertes, virtualitat), però també un augment del símptoma de soledat radical. El subjecte buscarà amor a les pantalles, però toparà amb la falta, la impossibilitat irreductible.

Si ens preguntem pel subjecte polític i col·lectiu, podríem referir-nos al que diu Giorgio Agamben, quan parla de l' homo sacer (1995). En aquest text, Agamben ens mostra com la política contemporània tendeix a reduir la vida a mera vida biològica, objecte de control. 

Žižek, per la seva banda, denuncia el capitalisme global com a sistema capaç d’integrar fins i tot la dissidència.(Violència,2008).

Des de la psicoanàlisi, es pot afirmar que el subjecte del futur estarà més vigilat i més regulat, però també, que sempre hi haurà restes de símptomes que escapin al control. El desig no és, ni de bon troç,  domesticable,malgrat la metonímia democràtica trastoqui el mateix subjecte que la va voler i aquest demani formes radicals de govern.

Hipòtesi: el futur polític serà d’identitats mòbils i fragmentades, però també d’una lluita constant entre control tecnopolític i l’acte singular del subjecte.

Harari (Homo deus 2016) i Kuezweil (The singularity is near 2005), plantegen que la tecnologia i la inteligencia artificial podrien dur al subjecte posthumà allí on la consciència humana i el desig estarien modulats per algoritmes, la biotecnologia i els sistemes digitals. 

Des de la psicoanàlisi proposem una lectura crítica: encara que la tecnologia transformi les experiències, la falta, les mancances constitutives del subjecte no desapareixeran. Lacan en els seus Escrits (1964), ens recorda que el subjecte està estructurat pel llenguatge i pel desig; això implica que cap avenç tecnològic podrà eliminar la tensió entre el que es desitja i el que es pot obtenir. 

Crec en un futur on persistirà el subjecte de l'inconscient. Es cert que, com avui, els símptomes canviaran d’expressió i aquesta estarà relacionada amb la sobrexposició, la hiperconexió i la pressió algorítmica. Haurem d'encarar les conseqüències quan a la forma de patir-los. La tecnologia intensificarà el control del cos i del desig, però també es produiran resistències, també hi haurà subjectes que voldràn saber sobre el seu desig i entendre per modificar, actuar, canviar...

L’amor i la paraula seran espais de subversió enfront del mercat i de la tècnica.  Els psicoanalistes tenim, avui i demà, un paper fonamental: mostrar-li al subjecte que no ho pot tot, que el desig és irredimible i que l’amor és sempre una aposta. 

Davant el somni d’un futur òptim, la psicoanàlisi seguirà oferint una ètica de la singularitat i del límit.