Com avui, la societat del futur exposarà els nostres cossos i les nostres vides a noves dinàmiques. El transhumanisme promet vides més llargues, cossos millorats i la fusió entre home i màquina. Donna Haraway, al seu Cyborg Manifesto (1985), presentava el cíborg com una metàfora del subjecte híbrid, a mig camí entre cos i tecnologia. Paul B. Preciado (Testo Yonqui, 2008) mostra com el cos ja és una plataforma tecnopolítica, modulada per hormones, dispositius mèdics i indústria farmacèutica.
Però la psicoanàlisi ens recorda que el cos no és només biologia: és també cos de gaudi, travessat pel llenguatge i pel desig. Lacan parla del parlêtre: un cos marcat per la manca i la pulsió. Cap tecnologia podrà eliminar aquesta marca, cap avenç podrà fer que el desig desaparegui o que el cos sigui complet. El transhumanisme promet perfecció, però el desig fa que aquesta completud sigui impossible.
És probable que el futur intensifiqui el control sobre el cos, però també generarà nous símptomes i noves formes d’angoixa davant la virtualització del desig. Com estimarem, com desitjarem, com farem l’amor? Zygmunt Bauman, a Amor líquid (2003), ja descrivia relacions fràgils i volàtils. Avui, moltes trobades són organitzades per algoritmes que preseleccionen l’altre, i l’amor sembla més un consum que una experiència profunda.
La psicoanàlisi insisteix: el desig no es pot reduir a una oferta de mercat. Sempre hi ha una asimetria estructural, una impossibilitat de completud. Lacan afirmava: “no hi ha relació sexual” en el sentit d’harmonia plena. Així, tot i que el futur pot veure noves formes de relació —poliamor, relacions obertes, virtualitat—, també veurà un augment de la soledat radical. Buscarem amor en pantalles, però toparem amb la manca inevitable.
I què passarà amb el subjecte polític? Giorgio Agamben, amb la seva noció d’homo sacer (1995), ens recorda que la política sovint redueix la vida a mera vida biològica, objecte de control. Žižek denuncia que el capitalisme global pot assimilar fins i tot la dissidència (2008). El subjecte del futur serà més vigilat, més regulat, però sempre quedaran restes de desig i de símptomes que escapen al control.
Harari (Homo Deus, 2016) i Kurzweil (The Singularity is Near, 2005) plantegen un subjecte posthumà, modulant consciència i desig amb algoritmes i biotecnologia. Però la psicoanàlisi recorda que la manca constitutiva del subjecte no desapareixerà. Lacan ens ensenya que el subjecte està estructurat pel llenguatge i pel desig: sempre hi haurà tensió entre el que volem i el que podem obtenir.
Per molt que canviïn les formes de patiment i de símptoma —sobreesposició, hiperconnexió, pressió algorítmica—, el desig seguirà insistint amb les seves pròpies formes subversives. I també hi haurà resistències: subjectes que voldran comprendre el seu desig, actuar, modificar i crear el seu camí.
L’amor i la paraula es convertiran en espais de rebel·lia davant del mercat i de la tècnica. Els psicoanalistes tenim un paper fonamental: recordar al subjecte que no ho pot tot, que el desig és irredimible i que l’amor és sempre una aposta.
Davant el somni d’un futur òptim i totalment controlat, la psicoanàlisi segueix oferint cura pel patiment, ètica de la singularitat i reconeixement del límit, allà on la tecnologia no arriba.
(Inici article anterior part I)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada