Quan Freud escrivia El malestar en la cultura (1930), tenia una intuïció molt clara: el progrés de la civilització no ens porta una felicitat plena, sinó que augmenta la nostra insatisfacció. La cultura exigeix renúncies: no podem tenir-ho tot, i cada subjecte paga un preu inevitable. Tot i que Freud parlava d’una societat del segle XX marcada per guerres i transformacions, la seva intuïció continua vigent avui, i sembla encara més rellevant quan pensem en el futur.
El subjecte del futur, si n’hi ha un, no serà radicalment diferent de l’actual. La psicoanàlisi ens recorda que hi ha estructures que persisteixen: l’inconscient, el desig, la manca. Però les formes socials, tecnològiques i culturals a través de les quals es manifestarà aquest malestar canviaran. I aquests canvis emergeixen precisament a la intersecció entre la permanència del subjecte inconscient i les mutacions del món que l’envolta.
Per explorar aquest futur, podem posar en diàleg la psicoanàlisi amb pensadors contemporanis com Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman, Lipovetsky, Stiegler, Haraway o Preciado. Així obtenim un escenari hipotètic sobre la societat i el subjecte del demà, amb especial atenció als malestars contemporanis i a com es poden projectar en els anys vinents.
El malestar avui
Freud ja ens avisava: el malestar és inherent a la cultura. Però avui adopta formes noves, marcades per la velocitat, la hiperconnexió i el consum. Byung-Chul Han, a La societat del cansament (2010), descriu un temps on el subjecte ja no està reprimit per un poder extern, sinó per l’imperatiu d’autoexplotació: ja no és el “no pots”, sinó el “has de poder-ho tot”. D’aquí venen la depressió, l’ansietat o el burnout.
Lipovetsky, a L’era del buit (1983), ja apuntava al triomf del narcisisme i a la dissolució dels grans relats. Avui, el narcisisme s’amplifica amb les xarxes socials: ens mesurem en likes, ens exposem constantment, convertint la nostra vida en imatge per a l’altre. El malestar ja no és només repressió, sinó també excés de visibilitat.
Bernard Stiegler (La tècnica i el temps, 2004) alertava sobre la “pèrdua d’individuació” provocada per la tècnica. La digitalització genera dependència, erosiona la memòria col·lectiva i ens transforma en consumidors passius d’experiències prefabricades.
Des d’una mirada psicoanalítica, l’imperatiu de rendiment i visibilitat substitueix l’antic imperatiu del superjò. Però el resultat és similar: culpabilitat, impotència i insatisfacció. Els símptomes contemporanis reflecteixen un malestar de rendiment, autoexplotació i desencant que empeny a cosificar-se o a reinventar-se constantment, buscant un escenari on recuperar el pes de la paraula i del desig propi.
El subjecte descentrat
La psicoanàlisi ens recorda que el subjecte no és autosuficient: és un efecte del llenguatge. Lacan ho expressa clarament: “el subjecte és allò que un significant representa per a un altre significant”. Estem sempre descentrats, mancats, incomplets.
En la modernitat, aquest descentrament estava sostingut pel que Lacan anomena el Nom-del-Pare, una referència simbòlica que ordenava el desig i les lleis. Avui, aquest referent ha perdut força. Jacques-Alain Miller parla de la pluralització dels noms del pare: ja no hi ha un gran significant que organitza, sinó múltiples referents fragmentats.
El resultat? Un subjecte aparentment més lliure, però també més exposat a la deriva. Quan les coordenades simbòliques es fragmenten, quedem lliurats a l’imperatiu del gaudi immediat, combinació de plaer i sofriment. Això genera nous símptomes —addiccions, violència, buidor, recerca desesperada d’identitat— i planteja preguntes inquietants: quins subjectes s’estan formant en aquesta nova societat, i quina relació tindran amb un nou actor que cada cop té més presència, la intel·ligència artificial?
(Segueix part II)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada