Quan
Freud escrivia El malestar en la cultura (1930), ho feia amb
una intuïció clara: el progrés de la civilització, lluny de portar una
felicitat plena, anava acompanyat d’un increment de la insatisfacció. La
cultura exigeix renúncies pulsionals, i el subjecte paga un preu inevitable.
Aquesta hipòtesi freudiana, que podria semblar lligada a un temps de guerres i
de transformacions socials del segle XX, continua essent vàlida avui i, fins i
tot, es presenta amb més força si pensem en el futur.
El
subjecte del futur —si n’hi ha un— crec que no serà radicalment diferent de
l’actual, ja que la psicoanàlisi ens continua ensenyant que hi ha una
estructura que persisteix: la de l’inconscient, el desig i la falta, (no es pot
tot). Ara bé, les formes socials, tecnològiques i culturals a través de les
quals es manifestarà aquest malestar sí que canviaran i aquests canvis els
trobem i trobarem en la intersecció entre la persistència del subjecte de
l’inconscient i les mutacions dels discursos socials que l’acullen.
Per
avançar en aquesta reflexió, adoptarem una dinàmica que posi en diàleg la
psicoanàlisi amb alguns pensadors contemporanis: Han, Bauman, Žižek, Agamben,
Haraway, Preciado, Lipovetsky, Stiegler. El resultat serà un escenari hipotètic
sobre el futur de la societat i del subjecte, amb atenció especial als
malestars contemporanis i a la seva projecció en els anys vinents.
El primer
que ens interessa és fer una aproximació al malestar contemporani.
Freud va
ser clar: el malestar és inherent a la cultura. Però avui aquest malestar
adopta formes noves, marcades per la velocitat, la hiperconnexió i el consum.
Byung-Chul Han, a La societat del cansament (2010), descriu un
temps on el subjecte ja no és oprimit per un poder disciplinari, sinó per un
imperatiu d’autoexplotació. Ja no és el “no pots” sinó el “has de poder-ho
tot”. Això produeix depressió, burnout,
ansietat i el que hi vulguin posar quan a les particularitats de cadascú.
Lipovetsky,
a L’era del buit (1983), anticipava la dissolució dels grans
relats i el triomf del narcisisme. Avui, aquest narcisisme es troba amplificat
per les xarxes socials: el subjecte s’exhibeix, es mesura en likes, es fa
imatge per a l’altre. El malestar ja no és només repressió, sinó també excés de
visibilitat.
Bernard
Stiegler (La tècnica i el temps, 2004), parlava del risc d’una
“pèrdua d’individuació” a causa de la tècnica. La digitalització genera
dependència i erosiona la memòria col·lectiva, substituïda per algoritmes. L’ésser
humà es converteix en consumidor passiu d’experiències prefabricades.
Des d’una
òptica psicoanalítica, podem dir que l’imperatiu de rendiment i de visibilitat
substitueix el vell imperatiu del superjò. Però el resultat és semblant:
culpabilitat, impotència, insatisfacció. El símptoma contemporani és un
símptoma de rendiment i d’autoexplotació, de desencant i desorientació que
empeny a cosificar-se o a re inventar-se i trobar un nou escenari que ens
permeti recuperar el pes de la paraula i del desig propi.
La
psicoanàlisi subscriu que el subjecte no és un
individu autosuficient, sinó un efecte del llenguatge. Lacan (Seminari XI,
1964) ho formula clarament: "el subjecte és allò que un significant
representa per a un altre significant". Això implica que el subjecte està
sempre descentrat, mancat, incomplet.
En la
modernitat, el subjecte estava sostingut pel que Lacan anomena el Nom-del-Pare:
una referència simbòlica que ordenava el desig i les lleis. Avui, aquest
significant ha perdut força. Jaques-Alain Miller ha parlat de la
pluralització dels noms del pare: ja no hi ha un gran significant que
organitza, sinó multiplicitat de referents fragmentats (El
partenaire-síntoma. 2011),
El
resultat és un subjecte més lliure en aparença, però també més exposat a la deriva.
Quan les coordenades simbòliques es fragmenten, el subjecte queda lliurat a
l’imperatiu del gaudi (combinació de satisfacció i patiment) immediat. Això
produeix i produirà nous símptomes presents i futurs (addiccions, violència,
buidor, trastorns inespecífics, recerca desesperada d’identitat, etc.). El que
resulta enigmàtic, a dia d'avui, és el subjecte que esdevindrà d'aquest nou aparellament
que cada cop compta amb més adeptes, anomenat IA o intel·ligència artificial.
Quines conseqüències per al subjecte d'artifici?
(Segueix part II)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada