Quan Freud escrivia El malestar
en la cultura (1930), ho feia amb una intuïció clara: el progrés de la
civilització, lluny de portar una felicitat plena, anava acompanyat d’un
increment de la insatisfacció. La cultura exigeix renúncies pulsionals, i el
subjecte paga un preu inevitable. Aquesta hipòtesi freudiana, que podria
semblar lligada a un temps de guerres i de transformacions socials del segle
XX, continua essent vàlida avui i, fins i tot, es presenta amb més força si
pensem en el futur.
El subjecte del futur —si n’hi ha
un— crec que no serà radicalment diferent de l’actual, ja que la psicoanàlisi ens continua ensenyant que hi ha una estructura que persisteix: la de l’inconscient, el desig
i la falta, (no es pot tot). Ara bé, les formes socials, tecnològiques i culturals a través de
les quals es manifestarà aquest malestar sí que canviaran i aquests canvis els trobem i trobarem en la intersecció entre la persistència del
subjecte de l’inconscient i les mutacions dels discursos socials que l’acullen.
Per avançar en aquesta reflexió,
adoptarem una dinàmica que posi en diàleg la psicoanàlisi amb alguns pensadors
contemporanis: Han, Bauman, Žižek, Agamben, Haraway, Preciado, Lipovetsky,
Stiegler. El resultat serà un escenari hipotètic sobre el futur de la societat
i del subjecte, amb atenció especial als malestars contemporanis i a la seva
projecció en els anys vinents.
El primer que ens interesa és fer una aproximació al malestar contemporani.
Freud va ser clar: el malestar és
inherent a la cultura. Però avui aquest malestar adopta formes noves, marcades
per la velocitat, la hiperconnexió i el consum. Byung-Chul Han, a La
societat del cansament (2010), descriu un temps on el subjecte ja no és
oprimit per un poder disciplinari, sinó per un imperatiu d’autoexplotació. Ja
no és el “no pots” sinó el “has de poder-ho tot”. Això produeix depressió,
burnout, ansietat i el que hi vulguin posar quan a les particularitats de cadascú.
Lipovetsky, a L’era del buit
(1983), anticipava la dissolució dels grans relats i el triomf del narcisisme.
Avui, aquest narcisisme es troba amplificat per les xarxes socials: el subjecte
s’exhibeix, es mesura en likes, es fa imatge per a l’altre. El malestar ja no
és només repressió, sinó també excés de visibilitat.
Bernard Stiegler parlava del risc
d’una “pèrdua d’individuació” a causa de la tècnica. La digitalització genera
dependència i erosiona la memòria col·lectiva, substituïda per algoritmes. L’ésser
humà es converteix en consumidor passiu d’experiències prefabricades.
Des d’una òptica psicoanalítica,
podem dir que l’imperatiu de rendiment i de visibilitat substitueix el vell
imperatiu del superjò. Però el resultat és semblant: culpabilitat, impotència,
insatisfacció. El símptoma contemporani és un símptoma de rendiment i
d’autoexplotació, de desencant i desorientació que empeny a cosificar-se o a reiventar-se i trobar un nou escenari que ens permeti recuperar el pes de la paraula i del desig propis.
La psicoanàlisi subscriu que el subjecte no és un individu autosuficient, sinó un efecte del llenguatge. Lacan (Seminari XI, 1964) ho formula clarament: "el subjecte és allò que un significant representa per a un altre significant". Això implica que el subjecte està sempre descentrat, mancat, incomplet.
En la modernitat, el subjecte estava
sostingut pel que Lacan anomena el Nom-del-Pare: una referència simbòlica que
ordenava el desig i les lleis. Avui, aquest significant ha perdut força. Jaques-Alain Miller ha parlat de la pluralització dels noms del pare: ja no hi ha un gran
significant que organitza, sinó múltiplicitat de referents fragmentats.
El resultat és un subjecte més
lliure en aparença, però també més exposat a la deriva. Quan les coordenades
simbòliques es fragmenten, el subjecte queda lliurat a l’imperatiu del gaudi (combinació de satisfacció i patiment) immediat. Això produeix i produirà nous símptomes presents i futurs (addiccions, violència, trastorns inespecífics, recerca desesperada d’identitat, etc.). El que resulta enigmàtic, a dia d'avui, és el subjecte que esdevindrà d'aquest nou emparellament que cada cop compta amb més adeptes, anomenat IA o inteligència artificial. Quines conseqüències per al subjecte d'artifici?
(Segueix part II)
