FERNANDO PESSOA I EL VERTÍGEN DE L'EXISTÈNCIA

La majoria d'escriptors escriuen des d'un JO unipersonal, més enllà que la temàtica de l'obra comporti posar-se en la pell dels personatges que intervenen. Ni ha d'altres que, mentre escriuen, adopten diferents personalitats i veus. Fernando Pessoa pertany a aquest segon grup. El seu no és un JO compacte, sinó un ventall d'identitats que es presenten de diferents formes, sovint contradictòries, però imprescindibles per possibilitar la paraula sentida.

La seva poesia i El llibre del desassossec són com dos territoris que es miren de reüll: comparteixen origen, però no acaben de reconèixer-se. Són dues maneres d’apropar-se a un mateix enigma.

La poesia de Pessoa funciona com un mecanisme plural. L’autor converteix l’escriptura en un espai d’experimentació: Caeiro, Campos, Reis, i molts més. Aquests heterònims no són simples disfresses, sinó veus completes, amb una manera pròpia d’entendre el món. Cada una porta al darrere una visió, una lògica, fins i tot una metafísica. Pessoa no escriu poemes: construeix experiències. Cada heterònim pensa diferent, i només des cada pensament, des de cada identitat, pot expresar llurs diferents formes d'entendre la vida.

La seva poesia sembla avançar-se al subjecte contemporani: fragmentat, inestable, canviant. Caeiro celebra la immediatesa del que és real; Campos representa el vertigen, la velocitat i l’excés; Reis defensa la contenció clàssica, la serenitat i la renúncia. Pessoa no escull cap d’aquestes formes de vida. Les necessita totes. Potser perquè, al centre, hi ha un buit que només es pot sostenir multiplicant-se. Si la poesia és, com ell deia, una “ficció suprema”, l’autor només pot existir mentre es dispersa i es multiplica alhora.

El llibre del desassossec, en canvi, no és ni diari ni novel·la. És més aviat un espai mental. Sota el nom de Bernardo Soares, Pessoa escriu fragments que no expliquen accions, sinó estats interiors. La prosa es converteix en una habitació tancada on l’autor s’escolta pensar, sense portes ni finestres, sense entrades ni sortides clares.

A diferència dels heterònims poètics, Soares no proposa cap sistema del món. El que ofereix és una experiència vital que es va desfent: la monotonia, el cansament, la sensació que el sentit mai no acaba de fixar-se. Si la poesia és expansiva, el desassossec és dens i feixuc; si els poemes obren horitzons, Soares abaixa les persianes i es queda mirant cap endins. Aquí, l’escissió no adopta la forma d’un altre personatge, sinó la d’un JO que es descompon.

Des d’una lectura psicoanalítica, els heterònims poden entendre’s com una operació alhora defensiva i creativa. Davant la manca d’un JO estable, el poeta inventa altres JOS, altres veus. Allà on hi hauria d’haver una identitat sòlida, hi ha un buit, i Pessoa el pobla d’autors. Cada heterònim funciona com una resposta simbòlica a aquesta absència, a aquest buit, com un intent de donar forma al que no en té, al que li manca.

En El llibre del desassossec, aquest mecanisme es mostra sense filtres. Soares és la prova escrita d’una distància radical entre qui parla i allò que parla a través d’ell. No es tracta de fingir, sinó de fer visible que el JO sempre és una construcció. Pessoa posa en escena la divisió del subjecte: l’escriptura no com a lloc d’afirmació, sinó com a espai on emergeix una veu que mai no acaba de coincidir amb ella mateixa.

Pessoa esdevé un autèntic laboratori on assaja sobre la subjectivitat moderna. La poesia desplega totes les formes amb les que intenta sentir i  etabilitzar el seu JO; el desassossec n’exposa el fons inaccessible. Mentre la primera és expansiva, l’altra és intimista. Dues vies per afrontar una mateixa experiència: sostenir-se en el llenguatge quan la identitat amenaça defallir.

Un Pessoa, en dos formats que explica un únic desig: trobar un lloc des d’on existir. La poesia crea mons per poder respirar; el desassossec descriu el moment en què respirar costa. I és, potser, en la tensió entre aquests dos espais —entre l’excés i les mancançes, entre la ficció i la confessió— on Pessoa es revela com un dels autors que millor ha sabut pensar i expresar, amb una originalitat radical, les grans dialèctiques del nostre temps. Allí on el JO trontolla apareix l'inconscient estructurat com un llenguatge per intentar aturar el vertígen i seguir existint.

LA METAMORFOSI DEL DESIG SEXUAL

Si hi ha un terreny on els canvis del subjecte contemporani s’han fet especialment evidents, aquest és el de la sexualitat. No només perquè s'hagin visivilitzat noves identitats, hi han aparegut noves formes de relació i noves paraules de referència, sinó perquè ha canviat la manera com les persones viuen el desig sexual, el cos i el vincle amb els altres. Per a molta gent, la sensació és clara: el que avui entenem per sexualitat té poc a veure amb el que vivien les generacions anteriors.

Durant molt de temps, la sexualitat va estar fortament regulada. Hi havia un camí més o menys clar: una parella heterosexual, estable, amb rols definits i una sexualitat orientada sobretot cap a la família. No era només una norma social, era una manera de dir què era correcte desitjar i el què no. Moltes experiències quedaven fora d’aquest marc de referència i, simplement, no es deien.

Aquesta situació comença a trontollar quan es fa evident una fet incòmode: la vida real no encaixa gaire bé amb el model ideal. Les persones desitgen de maneres molt diverses, tenen fantasies, pràctiques i conflictes que no apareixien en el relat oficial. Quan tot això comença a fer-se visible, la sexualitat deixa de ser només una qüestió privada i passa a ser també un tema social, cultural i polític.

Amb els moviments feministes, aquests canvis es fan més intensos. La sexualitat deixa de veure’s només com un deure o una funció i comença a pensar-se des del dret a decidir, quan al plaer i amb veu pròpia. Per a moltes dones, això suposa un canvi radical: ja no es tracta només de respondre al desig de l’altre, sinó de preguntar-se pel propi, pel que hom vol. Aquest desplaçament obre espais de llibertat, però també noves preguntes que no sempre tenen resposta fàcil.

Amb el temps, la sexualitat s’ha anat formulant cada cop més com una qüestió d’elecció i posició individual. Les relacions ja no es donen per fetes ni es pensen necessàriament per tota la vida. Es trien, es construeixen, es negocien, es revisen. Això pot ser viscut com una oportunitat, però també com una font d’inseguretat. Quan tot depèn de l’elecció, res no sembla prou estable.

En aquest context, les qüestions de gènere adquireixen una visibilitat nova. Cada vegada més persones posen paraules a experiències que abans quedaven amagades o no reconegudes. El gènere deixa de viure’s com un destí inevitable i passa a ser una qüestió que es construeix, que es prova, que es transforma. Per a moltes persones, això és alliberador. Per a d’altres, desconcertant. En qualsevol cas, introdueix una pregunta central: qui soc, més enllà del que s’esperava de mi?

A tot això s’hi afegeix un element clau: la sexualitat avui passa, en gran part, per la pantalla. Les aplicacions de cites, les xarxes socials i la presència constant de la imatge han canviat la manera de trobar-se. També, i de forma fonamental, per l'experiència vincular i relacional de cada subjecte, en la seva infantesa, amb els seus progenitors. Desprès, amb la metamorfosi adolescent, condicionada per la pròpia història personal i els avatars de la cultura, escriuran els interrogants sobre la posició singular de cadascú quan a la orientació sexual i la identitat de gènere.

El desig circula ràpid, hi ha moltes opcions disponibles, però també una sensació estranya de fragilitat. Com si en qualsevol moment hom pogués desaparèixer o ser substituït. Ja no n’hi ha prou amb desitjar: cal mostrar-se desitjable. El cos, la imatge i la manera de presentar-se esdevenen centrals. Això pot generar excitació, però també molta angoixa. La comparació és constant i la pregunta —sovint silenciosa— es repeteix: soc suficient? agrado prou?

Enmig d’aquest escenari, apareixen nous malestars. Persones que se senten lliures per triar, però alhora perdudes. Relacions que comencen amb intensitat i es trenquen amb facilitat. Desig que s’encén ràpid i s’apaga de pressa. Molta oferta, però també molta solitud.

Aquí la psicoanàlisi aporta una mirada que va a contracorrent d’alguns discursos actuals. Recorda una cosa simple, però difícil de ser acceptada: el desig no es pot satisfer del tot. Sempre hi queda una resta, un mancança, un buit, una part que no encaixa. No és un error del sistema, és la seva condició, la condició mateixa del desig. Cap identitat, cap relació, cap pràctica pot omplir-ho, satisfer-lo completament.

Potser per això les noves formes de vincle —relacions obertes, poliamor, acords no convencionals— poden entendre’s com intents diversos de gestionar aquest buit. Algunes persones hi troben espais reals de llibertat i honestedat. D’altres, més confusió o fragilitat emocional. Quan no hi ha una norma clara, la responsabilitat sobre el propi desig pesa més.

Vivim, doncs, en una època paradoxal. Hi ha més llibertat que mai per explorar la sexualitat, però també més pressió, més comparació i més por de no estar a l’alçada. Potser el repte no és tenir més opcions ni definir-se millor, sinó poder sostenir el desig sense convertir l’altre en un objecte, sense consumir-lo ràpidament.

Hem de reconèixer que el desig implica trobada, però també pèrdua. Que no tot es pot controlar ni explicar. I que, fins i tot en un món que ho mostra tot, hi ha una part de la sexualitat que continua sent opaca, incòmoda i profundament humana.

EL SUICIDI: UNA RESPOSTA A LA VIDA SENSE SENTIT

Parlar de suïcidi em resulta difícil. Sempre m'hi apropo amb molta cura, com si avancés per un terreny inestable on les paraules no acaben de definir bé tot el que voldria dir. És un àmbit on el pensament vacil·la, es dispersa, i les certeses (siguin morals, mèdiques, psicològiques o socials), deixen de servir de guia. El suïcidi resulta un fet complex perquè no és només una qüestió de salut pública ni un diagnòstic clínic: és un qüestionamentint a la vida, al moment precís on aquesta, sembla haver perdut tot sentit.

Quan Albert Camus escriu a El mite de Sísif (1942) que el suïcidi és “l’únic problema filosòfic veritablement seriós”, no l’està defensant ni elevant a categoria heroica. El que fa Camus és obrir una pregunta clau: ¿què passa quan viure ja no respon a cap desig, a cap “per què”? L’absurd, que aquest autor planteja,  no ho fa com si fos una patologia, sinó com una experiència humana profunda. Dins d’aquest marc, el suïcidi pot aparèixer com una possible sortida, però també com una ruptura definitiva: un gest que talla qualsevol pregunta futura i clausura tota possibilitat de diàleg.

A la nostra cultura, el suïcidi acostuma a quedar envoltat de silenci, es medicalitza i es jutja moralment. El propòsit d'aquest tipus de posicionaments té diferents respostes, i també pot servir per apaivagar vergonyes i culpes. Considero que el més inquietant és enfrenar-nos a la pregunta que ens incomoda especialment quan s'ens presenta: què passa quan una vida deixa de trobar motius per continuar sent viscuda? Què empeny algú a decidir posar fi a la seva existència?

Fent un cop d'ull a la filosofia de finals del segle XIX i començaments del XX, aquesta va mostrar-se ambivalent i  oscil·lava entre condemnar-lo o idealitzar-lo. Nietzsche va desplaçar el focus en suggerir que el problema central no és tant el desig de morir com la dificultat (o impossibilitat), de trobar raons per voler seguir vivint.

En l'obra del sociòleg Émile Durkheim trobem que el suïcidi no pot entendre’s només com un fet individual. Les seves formes varien segons el grau d’integració i de regulació social. Quan el marc simbòlic es debilita, quan les normes ja no orienten ni donen sentit, el subjecte queda exposat a una buidor difícil de suportar. Lluny de ser una lectura obsoleta, aquesta perspectiva sembla especialment pertinent avui dia. Ja no vivim tant sota la lògica de la repressió com sota la de l’exigència constant: un subjecte que s’autoimposa objectius sense descans i que es viu sempre en falta, en una insatisfacció permanent.

Byung-Chul Han ens descriu aquesta societat del rendiment en què cadascú es converteix en empresari de si mateix. No hi ha un poder clar contra el qual rebel·lar-se; el fracàs s’experimenta com una responsabilitat estrictament personal. En aquest context, el suïcidi no apareix com un acte de revolta, sinó com un col·lapse silenciós, sovint viscut en solitud.

Slavoj Žižek hi afegeix un altre element: no patim tant per manca de llibertat com per excés d’elecció. Ens costa donar forma simbòlica a la pèrdua, al límit, al que no funciona. Quan no hi ha relats col·lectius que ajudin a dir i parlar del sofriment, aquest queda sense paraules. El malestar no s’elabora: irromp, s’actua, es passa a l’acte, és pot transformar en una resposta al sense sentit: una entre altres possibles.

La psicoanàlisi, per la seva banda, no entén el suïcidi només com un fet a prevenir, sinó com un acte que té una lògica pròpia i una història singular darrere. Freud va assenyalar, especialment en la melancolia, com l’agressivitat pot girar-se contra el propi jo, però va deixar oberta la qüestió dels motius particulars que condueixen a aquest pas extrem.

Jacques Lacan va anar més enllà afirmant que no existeix “el” suïcidi en abstracte, sinó múltiples maneres d’inscriure’s en l’acte suïcida. No és el mateix un passatge a l’acte que una crida a l’Altre; no és igual voler trencar amb un vincle insuportable que sortir del discurs, allà on ja no hi ha paraules possibles. Reduir-ho tot a un diagnòstic és perdre de vista què és el que realment està en joc per a cada subjecte que té el suicidi en el pensament o en estat latent.

Des d’aquesta orientació, l’ètica psicoanalítica no consisteix a defensar la vida com un valor abstracte, sinó a evitar que les preguntes del subjecte quedin anul·lades per respostes automàtiques i estandarditzades. La psicoanàlisi no s’oposa a tot allò que es planteja com a preventiu, però sí que qüestiona una tipus de prevenció purament tècnica. Quan tot es redueix a protocols, escales de risc o mecanismes de control, es corre el risc de produir l’efecte contrari: silenciar encara més qui pateix.

Escoltar de debò no vol dir corregir immediatament el sofriment, sinó reconèixer-lo com una paraula possible, encara que sigui parcial, incompleta. Generalment, el que posa en perill la vida no és tant el desig de morir com la impossibilitat de dir allò que fa patir tant.

El suïcidi continua sent una pregunta oberta perquè toca el límit del que una societat és capaç fer i oferir davant situacions tant extremes. Hem vist i podem seguir llegint, que ni la filosofia, ni la psicoanàlisi i altres dictursos tenen respostes definitives sobre el sentit de la vida. El pensament contemporani mostra com el malestar s’ha tornat més solitari i més silenciós. I la psicoanàlisi insisteix que, darrere de cada suïcidi, hi ha sempre una història única que cal considerar: cas per cas.

En un temps on tot s'accelera, es classifica i optimitza sense parar, potser el posicionament més radical (i també el més necessari), és aturar-se, escoltar i parlar. No es tracta de solucions imminents (di de copsar), sinó que es tracta de erradicar la soledat, tot el que puguem, perquè ningu se senti sol davant la dificultat de dir allò que li fa tant de mal.

----------------------------------------------------------

Altres fonts de consulta

1-F. Nietzsche, F. (1882). La genealogia de la moral.

2-Durkheim, É. (1897). El suïcidi.

3-Han, B.-C. (2015). La societat del cansament.

4-Žižek, S. (2009). La plaer del text. Sobre la violència

5-Freud, S. (1917). Dol i melancolia.

6-Lacan, J. (1959-62). Seminari de la ètica i de l'angoixa.

EL PROCÉS DE DOL A LA VELLESA

A mesura que envellim, el dol pel que anem perdent, va tenint una connotació ben particular en cadascú. Ara bé, en general aquest dol ja no és un esdeveniment puntual sinó una condició existencial quasi constant. No només es tracta de dols per la mort de persones estimades, sinó també de dols, de pérdues per rols, funcions, capacitats, il·lusions i identitats que es deixen enrere i és molt important com les el.laborem.

Freud, en el text, Dol i melancolia (1917), descriu el dol com un treball necessari perquè el subjecte pugui acceptar una pèrdua i redistribuir la seva energia psíquica. A diferència de la melancolia, on el jo queda afectat i empetitit,  el dol normal d'allò o algú perdut es va deslligant progressivament del subjecte sense destruir-lo.

A la vellesa, aquest treball es complica per dos factors:

1.     La recurrència del dol: La persona gran sovint viu múltiples pèrdues en poc temps: amics, germans, parella, a més d'altres com la professió, el rol social, etc.

2.     La identificació amb l’objecte perdut: Quan mor un amic o una parella de tota la vida, sovint mor també una part de la pròpia identitat. Una part de nosaltres s'en va amb qui perdem.

Aquesta acumulació de petites i/o grans pérdues, pot fer que el dol es presenti més lent, més silenciós i, de vegades, més propens a derivar en formes depressives i devaluadores, si no hi posem mitjants per reconduir-ho.

Lacan, en el Seminari 11 (1964) i en les seves lliçons sobre el desig (Seminari 6, 1958-1959), recull la idea freudiana però la porta cap el lloc estructural que ocupava l’objecte perdut en el desig del subjecte.

Per Lacan, el que es perd en un dol no és només una persona o funció, sinó:

-un lloc simbòlic (algú que donava sentit a la nostra vida a la nostra història),

-un lloc imaginari (la imatge de qui érem amb aquella persona),

-un lloc real (la presència concreta, la seva veu, el seu cos).

A la vellesa, aquesta tríada simbòlic–imaginari–real es veu especialment afectada. Per exemple, la mort de la parella pot implicar:

-perdre la persona, el seu amor i atenció.

-perdre la identitat de cònjuge que s’ha tingut durant dècades,

-perdre una important rutina diària (esmorzar junts, converses, projectes...).

Aquests diferents plans de pèrdua compliquen i profunditzen el treball del dol a mesura que envellim. 

A diferència del dol per una mort, el dol per les capacitats perdudes —mobilitat, memòria, agilitat, autonomia— no té un ritual social que ajudi a processar-ho. És un dol silenciós, sovint no reconegut.

El subjecte ha d’elaborar internament:

-la pèrdua de rols (ser treballador, ser útil, ser “fort”),

-la pèrdua del cos jove, sexuat i facilitador,

-la pèrdua de projectes que ja no es podran realitzar.

Aquestes microperdues generen sentiments de frustració, vergonya o duresa amb un mateix. La pèrdua d’imatge narcisista, del nostre amor pròpi, és un dels punts més dolorosos, perquè toca el cor mateix del jo.

Com podem anar considerant, doncs, el dol a la vellesa és, sovint, acumulatiu. La persona viu un dol abans d’haver acabat d’elaborar l’anterior, i això pot portar a:

-una mena d’“apatia dolosa”,

-un estat de cansament vital,

-una retirada progressiva del desig.

Aquest estat pot confondre’s amb una depressió, però des de la psicoanàlisi cal distingir: en molts casos, no és depressió clínica sinó un excés de dols sense paraules, sense espai simbòlic, que resten a l'espera de trobar una ubicació simbólica, una (re)direcció

Quan no hi ha un lloc per parlar de la pèrdua, el dol queda atrapat en el cos: insomni, manca d’energia, dolor somàtic, irritabilitat. El cos parla on la paraula no troba lloc.

Tot dol és, en el fons, una operació de reorganització del desig. La pregunta és: què desitjar ara, després de pedre quelcom tant important?

A la tercera edat, aquesta pregunta pot resultar angoixant. Però precisament és aquí que des de la psicoanàlisi es proposa una nova mirada: no es tracta de “reemplaçar”, de substituir, algú o allò perdut, sinó de:

-trobar un nou lloc subjectiu,                       

-construir un nou sentit,

-permetre que el desig continuï d’una manera possible.

Són petites possibilitats amb molta càrrega reparadora:

-Reprendre una activitat antiga.

-Construir nous vincles simbòlics (no necessàriament nous amics, sinó nous espais de paraula).

-Trobar formes de “fer viure” la persona perduda a través de records, relats, objectes.

No es tracta de l'obligació de “deixar anar” completament: des de la nostra forma d'entendre, considerem que, per a algunes persones, mantenir un vincle simbòlic amb l’objecte perdut és el que permet seguir vivint.

Finalment, cal subratllar el paper fonamental de l’escolta, de ser escoltat. Com diu Lacan: “El dol és una paraula que espera ser dita”.

La vellesa sovint pateix d'una manca d’espai on parlar de pèrdues. La cultura tendeix a tapar-les amb consells (“has de ser fort”, “la vida continua”) i silencis. Però el dol necessita: temps, repeticions, narració i un espai simbòlic segur.

Quan el subjecte (cadascú de nosaltres), pot parlar del seu dol, no només recorda el que ha perdut: també es reconstrueix a si mateix.