A mesura que envellim, el dol pel que anem
perdent, va tenint una connotació ben particular en cadascú. Ara bé, en general
aquest dol ja no és un esdeveniment puntual sinó una condició existencial quasi
constant. No només es tracta de dols per la mort de persones estimades, sinó
també de dols, de pérdues per rols, funcions, capacitats, il·lusions i
identitats que es deixen enrere i és molt important com les el.laborem.
Freud, en el text, Dol i melancolia (1917),
descriu el dol com un treball necessari perquè el subjecte pugui acceptar una
pèrdua i redistribuir la seva energia psíquica. A diferència de la melancolia,
on el jo queda afectat i empetitit, el dol normal d'allò o algú perdut es
va deslligant progressivament del subjecte sense destruir-lo.
A la tercera edat, aquest treball es complica
per dos factors:
1. La recurrència del dol: La persona gran sovint
viu múltiples pèrdues en poc temps: amics, germans, parella, a més d'altres com
la professió, el rol social, etc.
2. La identificació amb l’objecte perdut: Quan mor
un amic o una parella de tota la vida, sovint mor també una part de la pròpia
identitat. Una part de nosaltres s'en va amb qui perdem.
Aquesta acumulació de petites i/o grans pérdues,
pot fer que el dol es presenti més lent, més silenciós i, de vegades, més
propens a derivar en formes depressives i devaluadores, sinó hi posem mitjants
per reconduir-ho.
Lacan, en el Seminari 11 (1964)
i en les seves lliçons sobre el desig (Seminari 6, 1958-1959), recull la
idea freudiana però la porta cap el lloc estructural que ocupava l’objecte
perdut en el desig del subjecte.
Per Lacan, el que es perd en un dol no és només
una persona o funció, sinó:
-un lloc simbòlic (algú que donava sentit a
la nostra vida a la nostra història),
-un lloc imaginari (la imatge de qui érem
amb aquella persona),
-un lloc real (la presència concreta, la
seva veu, el seu cos).
A la vellesa, aquesta tríada
simbòlic–imaginari–real es veu especialment afectada. Per exemple, la mort de
la parella pot implicar:
-perdre la persona, el seu amor i atenció.
-perdre la identitat de cònjuge que s’ha tingut
durant dècades,
-perdre una rutina diària (esmorzar junts,
converses, projectes...).
Aquests diferents plans de pèrdua compliquen i
profunditzen el treball del dol en la vellesa.
A diferència del dol per una mort, el dol per
les capacitats perdudes —mobilitat, memòria, agilitat, autonomia— no té un
ritual social que ajudi a processar-lo. És un dol silenciós, sovint no
reconegut.
El subjecte ha d’elaborar internament:
-la pèrdua de rols (ser treballador, ser útil,
ser “fort”),
-la pèrdua del cos jove, sexuat i facilitador,
-la pèrdua de projectes que ja no es podran
realitzar.
Aquestes microperdues generen sentiments de
frustració, vergonya o duresa amb un mateix. La pèrdua d’imatge narcisista, el
nostre amor pròpi, és un dels punts més dolorosos, perquè toca el cor mateix
del jo.
Com podem anar considerant, doncs, el dol a la
vellesa és, sovint, acumulatiu. La persona viu un dol abans d’haver acabat
d’elaborar l’anterior, i això pot portar a:
-una mena d’“apatia dolosa”,
-un estat de cansament vital,
-una retirada progressiva del desig.
Aquest estat pot confondre’s amb una depressió,
però des de la psicoanàlisi cal distingir: en molts casos, no és depressió
clínica sinó un excés de dols sense paraules, sense espai simbòlic, que resten
a l'espera de trobar-los una ubicació simbólica, una (re)direcció
Quan no hi ha un lloc per parlar de la
pèrdua, el dol queda atrapat en el cos: insomni, manca d’energia, dolor somàtic,
irritabilitat. El cos parla on la paraula no troba lloc.
Tot dol és, en el fons, una operació de
reorganització del desig. La pregunta és: què desitjar ara?
A la tercera edat, aquesta pregunta pot resultar
angoixant. Però precisament aquí que els psicoanalistes proposem una mirada: no
es tracta de “reemplaçar” allò perdut, sinó de:
-trobar un nou lloc
subjectiu,
-construir un nou sentit,
-permetre que el desig continuï d’una manera
possible.
Això pot significar petites coses amb molta
càrrega reparadora:
-Reprendre una activitat antiga.
-Construir nous vincles simbòlics (no
necessàriament nous amics, sinó nous espais de paraula).
-Trobar formes de “fer viure” la persona perduda
a través de records, relats, objectes.
No es tracta de l'obligació de “deixar anar”
completament: des de la nostra forma d'entendre, reconeixem que, per a alguns
subjectes, mantenir un vincle simbòlic amb l’objecte perdut és el que
permet seguir vivint.
Finalment, cal subratllar el paper fonamental de
l’escolta, de ser escoltat. Com diu Lacan: “El dol és una paraula que
espera ser dita”.
La vellesa sovint pateix una manca d’espai on
parlar de pèrdues. La cultura tendeix a tapar-les amb consells (“has de ser
fort”, “la vida continua”) i silencis. Però el dol necessita: temps, repeticions, narració
i un espai simbòlic segur.
Quan el subjecte (cadascú de nosaltres), pot parlar del seu dol, no
només recorda el que ha perdut: també es reconstrueix a si mateix.
