SENTIMENT DE BUIDOR I DERIVES AMOROSES

Hi ha moltes persones que estan vivint situacions traumàtiques que incideixen en la fragilitat dels seus vincles, els desorienten en els projectes de vida i els provoquen una mena de buit interior, de desesperança. Avui, la manca d'orientació ètica i la superficialitat d'ésser, fa trontollar l'estabilitat psíquica d’aquests subjectes, la seva autoestima i desnivella els seus estats d’ànim. Aquests tipus d’experiències reflecteixen també, estats d’indefinició, apatia i colapse.

La vacuïtat interior és un señal de no tenir el control de la pròpia vida, de patir-la, de no trobar-li sentit i orientació, punt on les relacions amb altres tenen l’objectiu de la gratificació immediata, de desafecció. A aquestes persones els costa sentir perquè no tenen clar el que volen i els sentiments que experimenten. Viuen immerses en una sensació de vulnerabilitat que és vol anestesiar, insensibilitzar, per tal de no patir i angoixar-se pel fet de no saber que fer davant la manca de valor intrínsec de la vida.

El sentiment de buidor no implica que els subjectes no tinguin potencialitat emocional, si no que en determinats moments de la seva vida, apareix un desconcert quan a la seva identitat i valor propi que els desorienta emocionalment i els genera sentiments d’impotència per fer quelcom amb sentit, significatiu per a ells en les seves vides i en les seves relacions.

Hi ha una consulta persistent en el nostre àmbit d’atenció: persones que viuen decepcions i fracassos repetits en les seves relacions amoroses. Relacions amb vincles molt fràgils on, amb certa rapidesa, experimenten sensacions d’avorriment, temor a l’abandó i desapareixen les “bones sensacions inicials”, s'esvaeixen les fantasies ideals que vestien l’atracció, l’enamorament, la passió i les relacions sexuals.

Freqüentment el sentiment de buidor pot afavorir relacions de dependència que és disfressen d’amor. Distintes modalitats de “contracte amatori” per evitar la soledat. Vincles on les persones intercanvien un gaudi d'expectatives, fins i tot certes satisfaccions. Les relacions possessives, de domini, utilitaristes, parasitaries, simbiòtiques, sàdiques i masoquistes, en són una petita mostra.

Alguns trastorns sexuals apareixen com a resultat d’una experiència sentimental viscuda com a buida, mecànica i sense contingut. Certes alteracions singulars com una sexualitat desviada, addictiva, indiscriminada; impotència, incapacitat de manifestar sentiments intensos a la parella, així com la manca de desig sexual, responen, entre altres, a experiències de vacuïtat.

Són moltes les persones que parlen de les seves relacions de parella com a necessàries per “omplir un buit que senten” i el seu desencís, enuig i desesperança és fa evident quan aquesta parella no ha satisfet les carències. Novament s’instal·la la buidor, amb una pregunta que l’acompanya: el buit me’l deixa l’Altre?

Aquesta dificultat per reconèixer el que hom sent i desitja, té en el punt de mira la particular història subjectiva de cadascú, si, però també el fet de viure en una època on els discursos predominants allunyen al subjecte d’ ell mateix, l’alienen a l’objecte i a les aparences i deixen de banda valors i raons existencials. Una cultura on és recicla de forma inadequada les vivències que ens aboquen, un i altre cop, a la sensació d'incertesa, pànic i emotivitat zero.

Per a molts subjectes hi ha la percepció de viure segons el que els demés esperen d’ells. És pren patró dels altres per encaixar on calgui, fins el punt de que un subjecte pot quedar definit com un conjunt de miralls que reflecteixen lo que cadascú espera d’ell. Tota una difusió de la identitat, tota una deriva amenaçadora que gesta nivells importants d'angoixa, desesperació, impulsivitat, aflicció i soledat. 

FAMÍLIES: FUNCIONS, DISFUNCIONS I AVENIR

La família és una estructura social bàsica on interactuen subjectes que tenen les seves particularitats psicològiques,  i que estan vinculdes a una cultura i a determinades formes d’entendre la vida, la convivència.

 

La funció primordial de la família és la defensa de la vida i de la vida digna, intentant ensenyar als seus integrants totes aquelles accions que ho facin possible: ensenyança de relacions familiars, afectives, tenir cura d'un mateix, vetllar per la salut, valors, habilitats socials, laborals...

 

Hi ha famílies d’aparença ben “normal” i famílies que ho són veritablement, perquè estant ben estructurades. Famílies on els seus membres han viscut i integrat la seva funció i funcionalitat, i que seran capaços de transmetre-ho al seus successors.

 

Hi ha altres famílies on s'aprecia una decadència de la funció paterna i/o materna. També llars on s’hi viu l’abús sexual, l’incest, el maltractament i no són poques. Ningú ho diria, semblen famílies ben constituïdes però s’hi experimenten fenòmens extrems. Sabem que cada família té la seva novel·la, els seus secrets, uns mes escabrosos i rellevants que altres, ho sabem pel rastre de sofriment, dolor, malaltia i amoralitat que deixen en els seus membres.

 

Avui el repertori del que entenem per família i la interacció i funció dels seus components ha canviat tant que no ens podem atrevir a pronosticar quins seran els efectes sobre la subjectivitat dels seus infants i joves, (futurs adults i pares), aquesta variarà segons el tipus de constitució familiar, d’història i de vincles que visquin.

 

Famílies de tipus patriarcal, nuclear, monoparental, mixtes, reconstituïdes, heterosexuals, homosexuals, (amb adopció i/o amb gestació). Famílies que han contractat un ventre de lloguer,  famílies amb inseminacions de donants anònims, famílies adoptives, substitutes, acoblades, simbiòtiques, regressives i pseudofamílies (sense vincles), que es componen, descomponen i recomposen segons les particularitats subjectives i l'emergència de conflictes, crisis, precarietat, etc...

 

Famílies extenses i noves famílies es barregen i canvien de format en la nostra civilització amb una rapidesa sorprenent, amb unes textures i entramats que causen, com a mínim, cert sentiment de fragilitat i desorientació per als seus integrants, i amb un tipus de lligams que és volatilitzen i metamorfosegen amb prestesa quan a persones, personalitats, afectes, lligams, espais i temps. Cap on anem?

 

Una cosa crec fermament: quan millor funcioni una família per als seus membres, esdevenint suficientment bona, quan millor sàpiguen transmetre aquest respecte pel proïsme, aquesta defensa de la vida i de la vida digna, quan més aliança, complicitat i cohesió hi hagi entre família, escola i societat, menys protagonisme tindrà la psiquiatria i la psicologia clínica en la vida dels infants, joves i futurs adults.

"TOT PER AL POBLE PERÒ SENSE EL POBLE"

El dèspota no té en compte la justícia si no la seva voluntat i la dels propers al seu ideari. Abusa del poder que té i ho fa oprimint, deixant un rastre d'infertilitat, inhumanitat i desolació. Aristòtil deia que la tirania és lo més allunyat a una Constitució.

Els homes no han nascut per sotmetre’s però viuen sotmesos. Han nascut per la fraternitat però viuen relacions desequilibrants que produeix la dialèctica dominador/dominat. Han rebut el llenguatge com a eina de comunicació, apropament i comprensió, però l’utilitzen per donar ordres i hipotecar la seva voluntat.

  

Etienne de La Boétie en el seu text, “Contra un”, planteja la qüestió de la legitimitat de qualsevol autoritat sobre un poble i analitza les relacions de domini.

Sembla, diu La Boétie, que la naturalesa no ens hagi fet per estar units si no per ser uns o dit d’un altra manera u+u+u+u. Diu que no som lliures perquè ens fa por ser-ho, doncs no sabem administrar aquesta llibertat, no sabem on limita i amb què, punt on entra en joc el diàleg llibertat-inseguretat-temor-seguretat.

Quan La Boétie parla de l’absolutisme i, en particular de l’home dèspota, ho fa referint-se a lo perillós que pot resultar que aquest governi legitimat per l’elecció del poble, més enllà de les particularitats psicològiques o de les creences amb que basa les seves accions. Diu que aquest és el tirà més perillós, és el que fa ús d’un despotisme il·lustrat.

Aquest funcionament despòtic de: “tot per al poble però sense el poble”, no creu en les capacitats que dones i homes tenen per dirigir i potenciar les pròpies iniciatives, exercici de la veritable llibertat, segons La Boétie. Cada cop més, davant les imposicions i impossibilitats de viure amb dignitat i llibertat hem de lluitar pels nostres drets, hem de defensar-los, hem de fer-nos sentir.

Els pobles necessiten, demanen i accepten tirans quan més insegurs se senten. Són capaços de renunciar a les llibertats perquè la por a la incertesa els paralitza. Ens lliguem a qualsevol fil, encara que sigui imaginari, que ens doni un mínim de sentit al viure malgrat sigui a costa de patir-ho.

La vida en mans de dèspotes, cínics, hipòcrites i amorals resultarà molt sofrible. Quan es cau en el parany de la subjecció i de l'ofec entrem en convulsió i desordre. És quan pot retornar el desig de cimentar nous pilars que donin força i convenciment als subjectes per demanar més llibertat i tornar a creure que una vida millor és possible i que hom hi té molt a fer, més que a dir. És quan és pot intentar transformar aquells comportaments desviats i nocius, sorgits del tipus d’educació i de cultura que vam rebre i mal interpretar. 

Montesquieu deia: "No existeix tirania pitjor que l’exercida a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia"

VULL RES: EL DESIG EN L'ANORÈXIA

El títol d'aquest escrit reflexa un dels posicionaments, de les expressions que podem constatar en una persona que té un problema important amb l’alimentació; una dona (majoritàriament), un home o un infant.  Quan hom no vol menjar i deixa de menjar, podem dir que no està influït pels mateixos motius.

L’anorèxia, per a la psicoanàlisi no és una entitat nosològica aïllada, la considerem un símptoma, una síndrome, si és vol, dins d’una estructura clínica concreta: neurosi, psicosi o perversió. Un símptoma enigmàtic i complex, que cal desxifrar, fins hi tot cal valorar una intervenció mèdica a nivell d’hospitalització per les conseqüències que pot comportar per a cada pacient. Així de greu.

Des de la insistència en mantenir el desig insatisfet: vull res!! o no més!! i poder dur-lo fins a les últimes conseqüències, fins a no voler menjar per por a ser enverinat o enverinada, a ofegar-se, deliris que podem trobar en algunes malalties més greus com les psicosis. Dins de les estructures esmentades, aquestes persones tenen una relació molt peculiar amb el menjar i tot el que hi té a veure o pot estar-hi relacionat.

Cada subjecte ens mostra el seu entramat, el trànsit i el tràmit que suposa haver d'ingerir, empassar el que no es vol, haver de  viure amb una inquietud constant per estar habitant un cos que és repudia i és viu i veu com un defecte continuat; alteracions de la forma i la imatge corporal en aquest festeig progressiu amb la mort.

El cos juga un paper important, un cos sempre imperfecte al que se li recrimina, des de la malaltia, no estar a l’alçada dels desitjos de perfecció que té el subjecte anorèxic. El volum i la morfologia d’aquest són percebuts sempre com un excedent. La distorsió de la imatge corporal és un símptoma persistent i una raó simbòlica que apunta a la posició sexuada de cada pacient.

L’anorèxia és el brot d’un patiment antic i forjat en el temps, on en un primer moment restà reprimit i pot tenir altres textures o diverses repeticions temporals. Després, els avatars de la vida l’han fet retornar i manifestar-se, en un moment precís i amb certa virulència.

La xarxa imaginària i determinades fantasies vinculades a la història de cadascú ens orienten per tal de separar els senyals, (símptomes), del fenomen de l’anorèxia que s’assemblen en el continent però que s’allunyen quan al contingut de les motivacions inconscients que té cada subjecte anorèxic. Les particularitats dels vincles familiars també tenen una rellevància notòria en el treball amb els trastorns de l’alimentació en general.  

La cultura del nostre temps podríem dir que afavoreix la proliferació d’aquest fenomen. Un culte obsessiu i imperatiu per la imatge, les dietes i “la línea que s'ha de mantenir”, promouen cànons de bellesa on destaca un cos sec, fins i tot informe, sense corbes.

És fonamental proposar un tractament cas per cas per tal d’esbrinar les necessitats més immediates d’intervenció psicològica i mèdica. Un sofriment simptomàtic amb dues cares, la que té veu i clam: No vull res! molt semblant per a tots els que pateixen aquest trastorn i l’altra cara que cal anar esculpint per poder veure que s’hi amaga dins la “pedra” subjectiva sempre deforme, sempre insatisfeta i amb el perill d’esquerdar-se si hom no troba les vetes fermes que poden donar certa consciència i consistència al JO.

IMPULSOS AUTODESTRUTIUS, i (II)

En la meva pràctica clínica, no recordo que ningú que tingués tendències autodestructives és negués a parlar d’elles. Ara bé, cal tenir en compte, cal intentar cercar allò intern que pot empènyer a actuar en silenci (idees i pensaments recurrents, malalties greus, pérdues...).

Parlar i elaborar, en la mida de lo possible, és un primer pas terapèutic, un més aquí de l’acte i que pot donar plenitud a la paraula, a la lectura del fantasma particular que embolcalla el pensament lesiu. Un acostament al sentit del patiment, a les raons sordes que actuen més enllà de la consciència. Treball de recerca per tal de donar-li a l’impuls, al "pas a l'acte", un nou escenari, incruent, un nou estatut.

Hi ha també patologies severes a les que és molt difícil accedir-hi des d’un treball psicoanalític i psicoterapèutic només, i que cal saber diagnosticar amb precisió per tal d’intentar reduir riscos. Em refereixo a les psicosis maniacodepressives o bipolars, on hi ha un risc important de conductes autolesives, també altres malalties com l’esquizofrènia, la paranoia, etc.

Què fa que hom perdi les ganes de seguir vivint? Què fa que una persona pugui negar-se la vida, restar mort malgrat seguir viu? Dedicar-li la mort a algú?

Pors, temors, decepcions, pèrdues, fracassos, desamor, malentesos, ofuscacions, desenganys, determinades malalties..., associats a una estructura de personalitat determinada fruit d’una història de vida, de relacions, d’expectatives, i experiències quotidianes concretes i singulars.

Persones amb un important grau de desesperança acompanyada d’un sentiment viu de desemparament. Símptomes que trobem, entre altres malestars possibles, als estats depressius greus o estats efòrics intensos.

Hi ha persones que per les seves característiques personals és consideren poc estimades, se senten com una càrrega per els altres. També hi ha qui pot patir un impuls incontenible de venjança i còlera cap algú i la seva tendència o acte suïcida pot arribar a ser un missatge pòstum. 

La impulsivitat anul·la la paraula, la reflexió, la raó, per la qual cosa el subjecte que pensa i pot parlar sobre les seves idees i la seva manera de procedir, té menys risc de fer-se mal, de suïcidar-se.

La concepció i expectatives vitals que tingui cada persona, sens dubte que pot influir en l’elaboració i contenció dels impulsos autodestructius. Per exemple, hi ha factors espirituals i de fe que tenen la particularitat de contenir l’acte impulsiu, així com altres poden promoure’l. El més significatiu per ambdues possibilitats és el grau de consistència de la fe del subjecte pel que fa a lo transcendent, amb el proïsme i el nivell d’esperança en que està basada la seva creença.

IMPULSOS AUTODESTRUCTIUS (I)

Sentir-nos contrariats per una pèrdua d’esperança, per un dany viscut com irreparable, per quelcom que ens produeix ràbia, còlera, agressivitat, són situacions que poden cridar a la desesperació del subjecte i a respostes reactives desmesurades.

L’impuls autodestructiu més extrem que és pot posar de relleu en moments crítics, i segons la singularitat psíquica de cadascú, és el suïcidi.

Quines persones presenten aquest risc?

Bàsicament aquelles que ho anuncien, que avisen que es volen suïcidar. De fet moltes de les persones que han fet un intent de suïcidi ho han avisat, sigui a la família, a amics. Tot suïcidi o tot intent, porten el seu propi missatge dirigit a algú altre. Compte amb pensar i creure que, qui parla de suïcidi no el vol dur a terme, que només és un crit d'atenció, un "farol".

Són persones que solen presentar senyals evidents de menyspreu cap a si mateixes, importants sentiments d’indignitat i culpa. Són subjectes que creuen haver comés alguna mena de transgressió imperdonable, Tenen un to anímic trist i inhibit o, contràriament poden mostrar-se excessivament eufòrics.

Tenen poca esperança en l’avenir i solen fer una interpretació de la realitat en negatiu. Molts és queixen de que la seva vida no té sentit i experimenten un intens sentiment de dolor i buidor. També hi ha persones que mostren un estat d'excitació, hiperactivitat i exaltació que poden abocar a comportaments de risc, per la dificultat de control que tenen.

Bona part de les reaccions impulsives i conductes autodestructives poden anar relacionades amb la ingesta de drogues i alcohol, fet que comporta un factor de risc important quan es prenen decisions sota els seus efectes, (conduir begut i/o drogat).

La influència de les drogues i l’alcohol gesten un comportament poc reflexiu, no fa falta ser-hi addicte, n’hi ha prou amb consums esporàdics. Si el consum de tòxics esdevé constant o crònic la persona pot patir serioses alteracions del judici, costar-li discernir amb claredat i pot augmentar el nivell de risc pel que fa a la seva integritat física i psíquica. El més important però és que la addicció continuada és, potencialment, un suïcidi lent, una autodestrucció gradual.

Generalment l’addicció comporta força tensions en les relacions que el subjecte té amb els altres, fonamentalment amb la família, amb la parella, a la feina, amb els amics, etc., arribant a situacions límit susceptibles de desencadenar una temptativa de suïcidi, per l’augment de conflicte, tensió i negativitat cap a si mateix.

És important pensar en aquests “accidents” que succeeixen arreu (feina, trànsit, dopatge en l’esport, esports de risc, etc.) i que molts cops són el resultat d’un suïcidi indirecte, doncs, més enllà de considerar-los fortuïts hi podem trobar elements i factors personals o conductes que ens poden donar pistes d’un malestar i/o sentiment  d’impotència i desesperació, molts cops desconegut o menystingut per les persones de l’entorn, però viscut amb intensitat per la persona que ho pateix.

Altre punt a tenir en compte com a risc d’impulsos autodestructius és la sensibilitat, la fragilitat del subjecte quan pateix una pèrdua significativa: una persona estimada, situacions viscudes com un fracàs o decepció (amor, feina, projectes, estudis, fortuna, disfunció, incapacitació, malalties incurables, etc).

No hi ha pèrdua, fracàs o limitació sense importància. No ho vivim tots de la mateixa manera. Forma part de la singularitat de cadascú la intensitat amb que es visqui un sentiment de pèrdua, també el grau d'inestabilitat que pot produir.

El que si sabem és que hi ha un risc a suïcidar-se quan hom ho pensa amb certa insistència, quan té pocs elements estabilitzadors internament i al seu voltant, quan té un cert rastre de pèrdues i/o fracassos significatius, quan els ideals i il·lusions estan fora del seu abast, se li fan impossibles, per limitacions pròpies o per ser massa exigents i desmesurats.  Tot plegat altera la seva capacitat de discerniment, de control, d'esperança.  Quans accidents encoberts!! Quantes persones que és van sentint poc valuoses, desvitalitzades, dia rere dia, any era any, en silenci, sense dir-ne gran cosa, sense massa soroll, fins que un dia...

Resulta difícil reconèixer el potencial autodestructiu d’una persona, tingui la edat que tingui. No és una escomesa fàcil, ni per les persones que diuen conèixer-la, ni per molta pràctica que tingui un especialista en tractar amb subjectes que presenten aquest risc o han intentat el suïcidi.

Cal precaució, alerta i una fina escolta i sensibilitat en l’anàlisi cas per cas. No hi ha generalitzacions que valguin, hi ha un passat i un present per a cadascú que són els que donen senyals.

(Segueix)

NOTES SOBRE LA IMPULSIVITAT

És un rastre multi causal i subtil dins dels malestars actuals. Sorgeix de sobte, escapa al control del subjecte  i l’anomenem impuls. Pot ser una tendència repetida, formar part d’una conducta, on hi manquen les paraules, la contenció i la capacitat per inhibir l’acció. Queda clar que no hi ha previsió de conseqüències, doncs no obeeix a la reflexió.

Els actes impulsius és produeixen per eliminació de les restriccions conscients; i és que la reacció primària de tot humà és egoista ens remet a la recerca de satisfacció immediata, a l’alliberament de la tensió.

La impulsivitat o impulsió comporta actuar de cop, amb escassa consciència del que succeeix, sense poder imposar el domini voluntari, amb una determinació inconscient, i que, en el pitjor dels casos pot suposar un perjudici contra un mateix i/o contra altres.

Fer-se mal d’alguna manera, autolesionar-se, emprar trets autodestructius, el suïcidi, etc., poden ser algunes variables del perjudici que comporta la impulsió que reverteix cap un mateix.

Altrament, quan l’impuls s’exterioritza també ho fa amb l’agressió, la violència, les fuites, les excentricitats, les transgressions de tota mena, l’assetjament, l’abús, el turment, etc., cap a altres.

Un pas a l’acte condicionat per un desajust, per un conflicte o conflictes que és col·loquen en un aparent sense sentit i generen la seva pròpia energètica. Trastorns de la conducta i del comportament, desestabilitzacions d’estructures clíniques determinades (neurosi, psicosi i perversió). Sigui una o altra l’estructura del subjecte, la particularitat de l’impuls pot obeir a diferents motivacions o fonts i per tant, cercar finalitats diferents.

Hi ha una manifestació impulsiva molt arrelada en la nostra cultura: són aquells actes o conductes dels subjectes, que tenen com a fet primordial la satisfacció immediata mitjançant objectes determinats, i l’impuls és proposa com a mitjà per aquesta suposició.

Alliberar tensió, sumar-hi un anhel o il·lusió i quedar determinat per una insatisfacció pot comportar una sobtada reacció sense control i que respon a certes particularitats i peculiaritats psíquiques del subjecte. Tenim exemples en tota mena d’excessos i/o dependències, addiccions (alcohol, drogues, etc.), les alteracions sexuals, la ludopatia, el consumisme compulsiu, la bulímia, robatoris compulsius, etc.

Actes,que, fins i tot poden ser reprovats per nosaltres i que van des de lo criminal a la caricatura. Aquets impulsos prenen la forma d’obsessions que no es poden controlar, amb idees que empenyen a fer. Una lluita ansiosa contra l'impuls incontenible de passar a l’acte, molts cops acompanyada per l’obligació de tenir que fer tal o qual i amb certa immediatesa, una exigència irresistible, turmentosa i implacable que té pressa per arribar a una meta.

Hi ha sensació de manca de control quan hom veu que és repeteix l'impuls, la conducta no prevista. És repeteix allò que empeny per alliberar tensió, tensió generada per un malestar, per quelcom que fa patir però que alhora s’alleugereix momentàniament, per tornar-se  a carregar i a demanar nous alleugeriments, descàrregues de tensió, ansies reiterades...Una forma de gaudir que pot dur a lo pitxor.

L’impuls és fa irresistible perquè no podem tolerar la tensió, l’angoixa que ens genera contenir-lo. Hem de cedir a la pressió perquè si no, esdevenim més angoixats, trastornats i desbordats o això creiem.

Quant d’art i manya ens proposa la nostra ment per tal de caure en el parany i seguir repetint!!  Perplexes i amb aquest automatisme que ens supera, reiterem aquesta expressió d’un desig primari no resolt que segueix queixant-se. Una expressió que té com aliats a la ment i el cos.