ENS ESPERA UN FUTUR SUBVERSIU ?

En el tractat Sobre la llibertat, John Stuart Mill diu: "l'autèntica avantatge que té la veritat és que quan una opinió és vertadera, pot ser extingida una, dues o moltes vegades, però en el decurs del temps hi haurà persones que la redescobriran, fins que algun dels retorns d'aquesta veritat caigui en un temps, en una època que, amb circumstàncies favorables, escapi a la persecució i penetri a fons fins el punt de suportar tots els intents posteriors de suprimir-la"

La història de les idees i dels canvis socials, ens mostren contínuament debats i trifurques d'individus que en les seves relacions i vincles exerceixen i experimenten posicions de dominadors i dominats, on els més “forts” intenten el domini dels més "dèbils" de moltes maneres i, si cal, amb violència.

Els subjectes oprimits han de fer ús de l'enginy per subsistir i perseverar en l'ideal de vida, emprant la subversió subtil o declarada per tal d'esquivar la coerció i la imposició invalidant. Tot plegat amb un cert regust a utopia, que com apuntava Tomàs Moro evoca intents de construir una societat més oberta on les llibertats i la justícia siguin patrimoni de tots.

La subversió és l'intent de desestabilització, un desafiament cap allò establert que sectoritza, perverteix i discrimina. Expressa la recerca d'un canvi. Implica revolta i reformes d'un determinat disseny normatiu i taxatiu del sistema social, de la cultura i de la política. Protestes, sublevacions, mètodes de desgast contra el sistema opressor, negatives a obeir, moviments d'alliberament, nacionalismes, ocupes, indignats...

El tema de la subversió hauria d'estar associat a la veritat, a la llibertat, a la justícia del propi sistema social quan aquest sistema el pateixen gran part del subjectes que hi participen. Quan aquest sistema es torna intolerable el subjecte pot esdevenir passiu i conformat o pot tornar-se subversiu per tal de canviar-lo, canviar un tot però per parts. La subversió pretén trastornar i transformar. Quin sistema? El que condiciona una vida que no dignifica ni a l'individu ni al poble. Aquests aspiren al desig de transformació amb un fantasma privat de bé propi, però la mira ha d'apuntar al bé comú. Així es poden entendre certes respostes desafiants i provocadores, amb intents de desgast, amb objectius de reforma i discerniment per tal que els resultats redueixin el malestar, l’angoixa i alliberin. 

La pràctica subversiva és també una rèplica que neix de sentir el menyspreu, la indignació, la ràbia d'un sistema psico-socio-polític i econòmic que li treu dignitat al poble, li resta drets, benestar, condiciona, homogeneïtza i universalitza, per tal d’eradicar identitats i singularitats internes dins del mateix entramat social. La subversió es posa en marxa quan la paraula ja no serveix per creure els uns amb els altres, quan aquesta ja no val per segellar acords, quan el discurs es torna mentider i la mentida es confon amb la veritat, quan la diferència resta, separa, en compte sumar, d'unir. 

Esdevenir subjectes subversius es fa possible si ens despertem de certs encantaments d'alguns models de vida proposats i imposats que ens fan perdre el criteri, la paraula alliberadora, els drets i els deures. Una subversió pot ser útil des d'aquell ordre que ens permeti seguir desitjant i pensant des de l'absència. Aquesta subversió no vol dir, només, revolta i revolució, vol dir oposició a la expansió del dogmatisme i a la deriva totalitària. Vol dir reclam d'aquells que segueixen creient amb una societat més justa i per tant que pot actuar amb més justesa, fet que ens demana un estat d'alerta subversiu permanent, per tal que els dominis, els poders i les seves institucions no esdevinguin una plaga que arrasi tota aquesta capacitat de canvi idealista, no sé si estructuradora però sí creativa, sublim, optimista i digna de totes les persones que creuen i esperen fer-se amb una vida millor.

I a més, el que fa que un sistema sigui insofrible, desafiant pels subjectes i clami als actes i posicions subversives no és l’aplicació estricta de la Llei, si no que aquesta no sigui igual per a tots, i per tant no ens garanteixi imparcialitat. És molt provocador que els dominants pensin i facin lleis per altres perquè ells hi estan per damunt. 

ESTATS D'ÀNIM

Homes i dones estem afectats per la complexitat de tot allò que influeix en el nostre ànim. Ens oprimeixen els reduccionismes i fem reculls per una amanida d’opcions possibles que donin forma a aquest subjecte camaleònic que som i que cerca tota mena d’alternances a determinades condicions vitals, com si es tractés de tenir a mà un inventari d'opcions, opinions, actituds i conductes per donar-se possibilitats i, alhora, evitar defalliments, insuficiències, limitacions, bloquejos, sensacions de dubte i desorientació.

Volem tenir el control i seguim un entrenament rigorós per assolir l’automatisme i la robotització, tot convertint amb metall i silici, la nostra vida afectiva i la il·lustració del pensament.

D'altra banda, manifestem que ens agrada la simplicitat, però per trobar-la i practicar-la ens podem complicar molt la vida. Potser perquè lo simple és confon amb lo superficial i aquest és un qualificatiu maleït en una societat que exclou a qui no és creatiu i exclusiu. Una societat meritocràtica i que reclama notorietat perquè està suportada en estructures inconsistents i somnis sense interpretar. Una societat on el desamor, els temors, les angoixes, la fragilitat, el desconsol, la solitud, la deixadesa, la manca d'educació i la pobresa d'esperit segueixen debilitant l'ànim del subjecte del nostre temps.

Volem sentir la joia de viure i hom sap que això implica el compliment d'alguns desitjos i ideals. La lluita pel nostre benestar i salut mental ens demana que, vinculats a la nostra realitat interna i als condicionants de la realitat externa, intentem canviar-les i/o transformar-les si les patim.

La versió optimista del subjecte el fa perseverar de pensament, paraula i obra per un avenir favorable per a ell i els seus propers. Ara bé, també podem quedar aturats en la metafísica del pessimisme on el subjecte no disposa de masses expectatives, de massa fe amb ell mateix i amb altres. Certa covardia moral el paralitza. S'han extraviat els valors que conforten el nostre sentit vital? De qué estan fetes les expectatives per les que seguir lluitant la vida?

Hi ha formes actuals de malestar que és mostren insistents i preeminents en tot aquest escenari i que són paradigma de molta de la incertesa que vivim. Tenen diferents rostres, causalitats i conseqüències, però les seves arrels segueixen apuntant a les excessives pèrdues i frustracions en el propi projecte i expectativa de vida, en les dificultats que tenim per copsar i reforçar els nostres vincles, les nostres identitats. Mancances per guarir les nostres decepcions perquè som poc donats a considerar, acceptar i reorientar les nostres limitacions. 

Som encara, poc eficients i creatius amb nosaltres mateixos, i sovint amb poc esme per participar i col·laborar amb projectes col·lectius que nodreixin la nostra confiança amb altres, la nostra fortalesa, autonomia i suficiència; claus imprescindibles per sentir el valor del nostre JO, casa de la nostra autoestima, veritable filtre i projector que dificulta i facilita les relacions i dona forma al nostre optimisme i/o pessimisme, dona forma al nostre estat d'ànim.

SOM LA NOSTRA MEMÒRIA?

Llegia dies enrere un estudi de la universitat de Toronto on, uns neurocientífics, han plantejat que la manca de records propis dels primers anys d’infantesa és deguda a la producció massiva de neurones en aquest temps.

Aquesta neurogènesi, ubicada en la zona del record i l’aprenentatge que els especialistes situen al voltant de l’hipocamp, va ser experimentada amb ratolins. Les proves van mostrar que la reducció en el creixement de neurones augmenta els records i també al contrari, que la facultat de recordar disminueix quan la formació de neurones noves augmenta, tal i com succeeix en els primers cinc anys de vida, on aquests científics diuen hi ha molt dinamisme neuronal que afavoreix certa amnèsia infantil i on es fa evident aquella paradoxa de, “més és menys”.

La memòria és una aptitut particular de la intel·ligència que sempre intervé en la imaginació. Està implicada en l’àmbit de les relacions amb altres que han tingut cura nostra i ens han (re)conegut de minyons.  La nostra memòria històrica, en aquests primers anys, és un relat fet de petjades mnèmiques, d’històries contades, de vivències emotives, forrades i marcades pel llenguatge, decorades d’interpretacions, i que van donar forma a la nostra realitat subjectiva que podríem reflectir amb la proposta: “Soc una versió de l’Altre i una evocació de mi”.

Psicobiologia, enregistraments, impressions subjectives, relats i composició psíquica única. Un conjunt que segueix els meandres d'una novel·la amb els seus personatges i la seva trama plena de sentits, que dona formes a un JO i expectatives a l’Altre. Jocs pulsionals que empenyen el desig i els actes inconscients amb resultats imprevisibles, fruit dels records, repeticions i elaboracions singulars que és donen en cada subjecte. 

Tota operació psíquica, i per tant els records, així com els trastorns de la memòria, poden tenir diferents fonamentacions i fonts etiològiques. Per exemple, podem descriure la memòria evocativa com aquella que ens serveix per recuperar, recordar situacions i fets passats que han quedat fixats, impresos, i fem us d'aquesta evocació amb la memòria retrògrada que li pregunta al passat, això si, sempre dins d'una realitat psíquica que ens és pròpia.

Quan als trastorns de la memòria hem de parlar de les amnèsies, que són la dificultat que tenim per recordar, evocar i recuperar informació i que pot derivar-se d'una causa orgànica o emocional. Un exemple és l'amnèsia d’identitat que apareix després d’un xoc accidental i que cura sense deixar rastre, fins aquelles amnèsies psicogèniques fruit de la repressió o refús emocional, dels records viscuts com traumàtics i que tenen com a finalitat preservar-nos del dolor inacceptable, passant per aquells subjectes amb personalitats múltiples on hom no recorda res de qui és quan ocupa diferents identitats que viuen diferents vides, fins a malalties neurodegeneratives causades per la mort progressiva de neurones que deterioren determinades zones del cervell, esborrant aquests records imminents del present i poc a poc els del passat.

L’amnèsia no és només una manca de records, si no un desordre d’aquests on podem fer tota mena de barreges entre lo vertader i lo  fals, fet que també alterarà el sentit de la percepció i de l’orientació i per tant de qui som realment.

Ara bé, més enllà del que recordem conscientment, també i bàsicament, ens veiem representats pel que fem sense tenir-ne massa consciència de perquè ho fem. Aquesta dimensió inconscient, que no és amnèsica, en el sentit estricte de la paraula, està governada per una memòria impregnada d’experiències anteriors, impregnada de significants que escapen al control de la consciència i resten reprimits però veladament actius, en una mena de memòria encriptada que funciona amb altres codis. 

Som biologia, neurones...? Som el que ens diuen que som? Som motllos de l’Altre que amb el llenguatge ha donat forma als records de les nostres relacions, vivències i fets? Som el que vivim mediatitzat pel desig, pel record conscient i l'acció inconscient? Som mentre altres ens duguin en la seva vida, en la seva memòria? Som el que hem fet i aconseguit? Som...?

Avui vivim en una cultura molt atribolada, mancada d’espais on sedimentar les vivències i els records que alimenten la memòria. Hi ha poca serenor per poder donar consistència a les experiències de vida, pot ser perquè pensem i vivim sense aturar-nos i recrear-nos en el que hem viscut i en la seva anàlisi. Pot ser només mirem endevant, o estem més pendents de novetats, de sensacions, de reconeixement, del que hem d’aconseguir, de tot el que queda per fer, del que manca, de pensar en demà, oblidant el que hi ha en les nostres vides: el passat, l’ara, és a dir, el que ens ha fet fins aquest moment, el que respon qui i que som.  

Amb aquests paràmetres és complicat consolidar una memòria històrica, tant social com subjectiva. Sembla que estem amarats de relativismes, de trets d’identitat sempre a punt de fondre’s perquè no és poden enfrontar amb fermesa a les proves que ens posa la vida, moments on quedem espaordits, angoixats i bloquejats, perquè sentim el dolor del no res molt a la vora.

Podríem dir que vivim en un cert estat de paramnèsia que és un tipus de disfunció de la memòria on hi ha falsos reconeixements de situacions y persones, falses informacions que la memòria ens remet. Impressions on ens creiem que el que vivim per primer cop ya ho hem viscut abans ("Dejà vu"). On el que hem viscut altres vegades, creiem que és el primer cop que ho experimentem, ("jamais vu"). Tot plegat embolcallat amb una mena de sensació d'enterboliment entre el passat i el present, entre el que ens és proper i el que ens és estrany.  

Jorge Luis Borges deia: “Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats”.               

EL MALESTAR DELS NENS i (II)

L'arribada d'un infant canvia la dinàmica de la família i la funció i disposició emocional dels seus membres. És cabdal tenir en compte el marc de referència que anirà configurant l'estructura psíquica de cada nen/a: des dels entrellats i tripijocs que generaran els diferents models de família i el seu acoblament, fins les particularitats dels seus membres que, amb els seus ideals, expectatives i pors marcaran les diferents direccions, tant en la concepció del fill com en l’assumpció i el desenvolupament de la paternitat, de l'educació. Variables totes que poden resultar determinants per l’equilibri psíquic i físic de cada nen i nena.

Quan un pare i una mare eduquen als seus fills, els transmeten el seu modelatge: l’experiència que van tenir com a subjectes fills  i com a éssers sexuats. Els transmeten els seus desitjos, la seva interpretació del que vol dir ser home o dona, el com entenen la relació amb altres i la seva versió de l'amor. Transmeten tot allò de més que van entendre i interpretar com a resultant de la relació amb els seus propis pares (padrins), educadors i adults influents en aquell moment i dins de la cultura del seu temps.

L’Altre familiar sempre està implicat en el sofriment del nen, per tant, també en el seu benestar.  Lacan deia que el malestar, el símptoma dels nens, és una forma de respondre a lo que hi ha de conflictiu, de simptomàtic en la estructura familiar. Des d'aquesta puntuació podem entendre, que una de les senyals actuals que genera més desordre comportamental en el desenvolupament dels infants sigui la caiguda de la autoritat paterna.

Les conductes desconsiderades, impulsives, capritxoses i agressives dels infants tenen el segell del "tot és possible",  del "no als límits". Si aquests manquen, és molt difícil deixar espais, llocs per altres, deixar-se afectar per ells i considerar  la diversitat i la pluralitat com un bé possible, com un enriquiment. És com si el nen, amb el seu comportament desajustat, volgués interpelar, provocar la intervenció d'aquest adult absent, (en totes les seves variables), que està en fallida o ha dimitit de la seva funció.

El patiment dels nens està fet de malentesos, desorientació, de manca d'amor, d’abusos, de separacions i dols, d’agressivitat, de creure no ser prou per l'altre, de no trobar sentit a determinades formes de vida, sigui pel fet de tenir-la excessivament programada, solitària, avorrida, caòtica, dispersa. Un infant, doncs, projecta el seu patiment com a resposta al malestar que li transmeten la mare, el pare o tots dos, entre altres. 

L’infant, a més, també pot recelar i neguitejar-se amb aquesta cultura globalitzada que aliena i anestesia l'Altre amb la proposta de tota mena d'objectes que li asseguraran la felicitat eterna sempre que accepti entrar dins del paradís laberíntic del consum i el que això implica. El canvi de subjecte per l'objecte que la nostra civilització ens proposa, ens deshumanitza i cosifica, ens dona peu a interpretar que les persones no es comuniquen ni s'estimen, si no que és consumeixen i s'utilitzen. Els lligams i vincles es tornen ligths i fràgils.

El nens també pateixen de sobredosi d'objectes, que és confon amb sobredosi d'amor. Pateixen de manca de temps, on les trobades familiars queden cada cop mes mediatitzades per les feines respectives, les "moltes" necessitats, les autoobligacions, els complements, enrenous, pressions, tecnologia, virtualitat i altres derives, que converteixen el càlcul de "tot el temps del mon" en instants i les famílies reals en virtuals.

Un infant no és pot recolzar en un Altre de palla, de qui aprèn a demanar-li més i més objectes i sensacions, no trobant mai allò que sacií. Un Altre (pare,mare, etc.), que desorientat, té dificultats per ser, intercedir, contenir, consolar i orientar. 

Què pensar quan veiem als nostres fills, totalment tancats, adherits i dependents d'aquests instruments que els duen a mons virtuals, on, la tecnologia i la fantasia han suplantat la interioritat, la convivència, la companyia i el intercanvi d’experiències de vida i qüotidianitat?  

Què pensar quan els nostres infants és comporten només estant pendents d’ells i de les seves necessitats, perquè han entès que el culte al JO és lo primordial i per tant, el tenen que alimentar sense parar amb tota mena d'atencions, i sense importar els mitjans emprats o a qui afectin?

Què suposa per cada nen tenir experiències on viuen paternitats desconectades, ideals devaluats i adults poc ferms i amb valors itinerants per poder emmirallar-s’hi, per poder edificar una relació el més afectuosa, consistent i confiada possible?

Què passa...? Cap on...?

EL MALESTAR DELS NENS (I)

Als alumnes del grau d'Educació Infantil del Centre d'Estudis Joan  XXIII  i al seu tutor Ramon, perquè  segueixin vetllant i desenvolupant la seva sensibilitat cap els infants.  

----------------------------------

Cada època genera el seu propi discurs sobre  el concepte d' infantesa. Respondre: què és un infant? queda lligat al discurs de la cultura del moment. Una cultura que és redefineix segons les experiències i influencies humanes i  el temps en que les vivim. 

És molt important, per la dimensió subjectiva dels nens, estar amatens al tipus de missatges i continguts que conformen el camí a seguir per la seva educació. És a dir, estar alerta de quin tipus d’influencies belluguen els poders socials i polítics per pensar els infants del present i del futur, i com tot plegat pot condicionar el mode de relació de llurs famílies i de la societat amb ells. De fet, la nostra estructura mental depèn d'aquesta relació amb l'Altre.

Si d'alguna cosa patim els humans és del llenguatge, del que ens diem amb paraules carregades de sentit i que ens deixen marques en la ment i en el cos (significants), a més del to i de les expressions gestuals emprades. 

Un infant neix necessitat i depenent per la seva indefensió. Demana d’algú que tingui cura d' ell per seguir vivint, algú que tingui disposició en sostenir un desig d'amor més o menys consistent per tal que pugui desenvolupar-se com a subjecte,  amb un sentit sobre el que ell representa per l'Altre, fet que l'ajudarà a orientar i conduir, el millor possible, el seu desig i sentit de viure.

La infantesa és una etapa en construcció on no hi manquen crisis i enrenous, amb les consideracions i reorganitzacions conseqüents. Ara bé, aquesta època també és susceptible de situacions conflictives i problemàtiques que els nens poden patir, quedant també afectades altres etapes de la seva vida.

De fet, un dels primers nuclis de malestar de tot nen/a és que no tingui clar que és vol d'ell/a, que se’n espera. Quan nens i nenes experimenten la impossibilitat de poder satisfer l'altre, sorgeix aquella mena de defecció del desig que els deixa sense massa ganes de voler i de fer, entre altres particularitats. 

Tant les nostres satisfaccions com els nostres conflictes s’inscriuen en el psiquisme quan ens trobem amb el llenguatge. Un desencadenant que marca moments importants de la vida orientada per la nostra relació amb qui ens atent i cuida. Un aprenentatge que ens du a passar d'un "només Jo" a "altres i jo", passar de l'egocentrisme i  la interioritat de les relacions familiars, a intentar construir alguna mena de xarxa social, una sortida cap a fora amb altres semblants.

Tot infant passa per una educació que no és possible del tot, passa, si, per un aprenentatge, que no és el mateix que un ensinistrament. Que transcendent resulta quan educació i aprenentatge desperten el desig de ser, donen el dret a dir i limiten el "tot s'hi val"!! Aquests poden esdevenir punts de referència que mediatitzin el malestar en aquesta important relació amb tota la família i entorn social. Espais on és generen satisfaccions i frustracions de tota mena que aniran emmotllant la personalitat de cada infant i condicionaran la seva existència.     

                   

Pares i educadors han d’estar alerta quan un nen pateix en la seva vida quotidiana. Quan la seva conducta i el seu comportament afecten les seves relacions amb altres, el seu aprenentatge. Quan en molts moments en surt perjudicat pels comentaris que fa, per les seves accions i reaccions. Quan no troba la manera d'estar bé amb altres.

La nostra societat s'ha tornat hipervigilant. Hi ha una infancia sota control que el discurs de la ciencia s'afanya en posar-hi noms i dominis quan als seus malestars. També medicaments com a "camises de força", per conflictes que és podrien resoldre educativament; cal justificar d'alguna manera la fàcil prescripció farmacològica. D'altra banda és convida a la genética perque determini qui o que serà aquest infant en el futur. És tracta de vetllar per la seva qualitat de vida? o , es tracta de tenir el control social, de reivindicar la subjectivitat humana com una competència de la biologia ? 

Aquest tipus de cientifisme no enten de subjectivitats, no escolta al nen que parla, tampoc el compren. És un cientifisme que, en la seva fugida endevant és carrega d'atribucions i d'accions que acaben alterant alló mateix que preten controlar. L'infant pot esdevenir víctima d'aquest saber que no interroga, que no demana, si no que executa i determina.

No vull negar els avenços de la ciencia i la seva utilització curosa (cas per cas) i contrastada en benefici de tots, sino que vull ser crític amb l'abús mercantilista i pervers d'un determinat sector científista. Un sector influenciat pel discurs capitalista que mercadeja amb els subjectes i els manipula mentre n'espera el rendiment, l'uniformitat, la globalització i el control.

Vetllar per la millor salut psíquica possible dels infants passa per donar-los la paraula, per voler escoltar alló que els altera en la relació amb l'Altre. De pas, estarem atents i previsors a les particularitats que embolcallaran la societat del futur, l'esdeveniment humà.
                                                                                 
                                                                                                                                         (Segueix)

QUI DECIDEIX PER MI?

En el llibre: Assaig sobre la lucidesa, José Saramago ens proposa una reflexió sociopolítica força interessant: què passa quan hom coincideix en la seva opció de vot no partidista i fractura el continuisme? Què passa quan un poble perd la confiança en els seus polítics i vota en blanc? Implica repensar i canviar profundament el sistema polític emprat? Cal condicionar i reformar la gent que vota?

Saramago deia: “pot passar que un dia ens preguntem: qui ha firmat, (qui ha decidit), això per mi?. Aquest dia pot ser avui”. L’autor ens guia cap una ficció que pot esdevenir real. Una mena de profecia que assenyala quan un poble i els seus politics no és troben, no s’escolten, no creuen els uns en els altres, ni cedeixen en els seus clams i interessos. El desgovern apareix.

En la trama veiem com un vot en blanc, massiu i lúcid, provoca un daltabaix del sistema partidista i continuista. Un vot en blanc que, a més d’assenyalar l'oposició i la manca de confiança del poble, posa en qüestió el propi marc de referència política, rebutjant la reiterada i falsa promesa d’esmena i canvi; refusant els protagonismes i obrint el dret a decidir amb esperança i neguit. Ara arriba el moment: com ser lúcids per discernir?

En el text, les reaccions per part del govern tenen el component de la desorientació i de la reacció repressiva i de control autoritari, per tal d'aplacar la insurrecció d’aquests ciutadans que alteren l’ordre establert, les expectatives de perpetuïtat. Amb el semblant de normalització s'interroga, és coacciona per saber què passa, hi ha neguit, el poble assetja. Una mena de malson, creuen els polítics, del que cal despertar perquè desaparegui l’angoixa del no res.

El poder és addictiu. Qui l’experimenta i l’exercita en vol més o, com a mínim, conservar el que té, mentre intenta trobar solucions per no perdre’l. Què és el que hom pot arribar a dir i fer per conservar aquest poder?

El politiqueig ja no troba més recanvis per continuar amb la mascarada i seguir menyspreant al poble. Ja no queda alè per seguir suportant aquesta forma d’entendre i viure la democràcia, aquest desgavell. El sistema i els protagonistes ensenyen els seus veritables rostres i forcen el canvi.

 
El vot en blanc que ens proposa l’assaig de Saramago, resulta una alternativa al dret dels pobles a decidir, un revulsiu per les pèrdues de benestar, de llibertat, per les formes de vida decadents, per la cronicitat malaltissa del sistema. Cal pensar si aquest assaig ens dona una mica de llum, per tal de que pobles desautoritzats, confinats, oprimits i deprimits trobin, en la seva particularitat, la valentia moral necessària i és donin permís per a nous intents de reparació, reconstrucció i ordenament dels problemes que comporta viure en societats cada cop més afermades en la seva identitat, en el “narcisisme de les petites diferencies”, que deia Freud. És donin permís per aspirar al millor bé comú possible, que és l’objectiu pel que hauria de vetllar el bon exercici polític, l’objectiu preeminent de tot poble que vulgui intentar conviure constructivament, en pau i llibertat, mentre aquestes durin.

SENTIMENT DE BUIDOR I DERIVES AMOROSES

Hi ha moltes persones que estan vivint situacions traumàtiques que incideixen en la fragilitat dels seus vincles, els desorienten en els projectes de vida i els provoquen una mena de buit interior, de desesperança. Avui, la manca d'orientació ètica i la superficialitat d'ésser, fa trontollar l'estabilitat psíquica d’aquests subjectes, la seva autoestima i desnivella els seus estats d’ànim. Aquests tipus d’experiències reflecteixen també, estats d’indefinició, apatia i colapse.

La vacuïtat interior és un señal de no tenir el control de la pròpia vida, de patir-la, de no trobar-li sentit i orientació, punt on les relacions amb altres tenen l’objectiu de la gratificació immediata, de desafecció. A aquestes persones els costa sentir perquè no tenen clar el que volen i els sentiments que experimenten. Viuen immerses en una sensació de vulnerabilitat que és vol anestesiar, insensibilitzar, per tal de no patir i angoixar-se pel fet de no saber que fer davant la manca de valor intrínsec de la vida.

El sentiment de buidor no implica que els subjectes no tinguin potencialitat emocional, si no que en determinats moments de la seva vida, apareix un desconcert quan a la seva identitat i valor propi que els desorienta emocionalment i els genera sentiments d’impotència per fer quelcom amb sentit, significatiu per a ells en les seves vides i en les seves relacions.

Hi ha una consulta persistent en el nostre àmbit d’atenció: persones que viuen decepcions i fracassos repetits en les seves relacions amoroses. Relacions amb vincles molt fràgils on, amb certa rapidesa, experimenten sensacions d’avorriment, temor a l’abandó i desapareixen les “bones sensacions inicials”, s'esvaeixen les fantasies ideals que vestien l’atracció, l’enamorament, la passió i les relacions sexuals.

Freqüentment el sentiment de buidor pot afavorir relacions de dependència que és disfressen d’amor. Distintes modalitats de “contracte amatori” per evitar la soledat. Vincles on les persones intercanvien un gaudi d'expectatives, fins i tot certes satisfaccions. Les relacions possessives, de domini, utilitaristes, parasitaries, simbiòtiques, sàdiques i masoquistes, en són una petita mostra.

Alguns trastorns sexuals apareixen com a resultat d’una experiència sentimental viscuda com a buida, mecànica i sense contingut. Certes alteracions singulars com una sexualitat desviada, addictiva, indiscriminada; impotència, incapacitat de manifestar sentiments intensos a la parella, així com la manca de desig sexual, responen, entre altres, a experiències de vacuïtat.

Són moltes les persones que parlen de les seves relacions de parella com a necessàries per “omplir un buit que senten” i el seu desencís, enuig i desesperança és fa evident quan aquesta parella no ha satisfet les carències. Novament s’instal·la la buidor, amb una pregunta que l’acompanya: el buit me’l deixa l’Altre?

Aquesta dificultat per reconèixer el que hom sent i desitja, té en el punt de mira la particular història subjectiva de cadascú, si, però també el fet de viure en una època on els discursos predominants allunyen al subjecte d’ ell mateix, l’alienen a l’objecte i a les aparences i deixen de banda valors i raons existencials. Una cultura on és recicla de forma inadequada les vivències que ens aboquen, un i altre cop, a la sensació d'incertesa, pànic i emotivitat zero.

Per a molts subjectes hi ha la percepció de viure segons el que els demés esperen d’ells. És pren patró dels altres per encaixar on calgui, fins el punt de que un subjecte pot quedar definit com un conjunt de miralls que reflecteixen lo que cadascú espera d’ell. Tota una difusió de la identitat, tota una deriva amenaçadora que gesta nivells importants d'angoixa, desesperació, impulsivitat, aflicció i soledat. 

PERVERSITATS POLÍTIQUES

Els polítics ens ensenyen contínuament que els seus actes van més enllà del servei al ciutadà. La seva imaginació té una composició particular, una ideologia amb somnis, una construcció mental i funcional amb expectatives sobre els subjectes, el poder, l'economia, la cultura, la societat, el país i el futur. Una forma especial de servei públic i privat.

Coneixem als polítics pels seus actes, sovint diferents del que han dit i han promès. La sensatesa d'homes i dones és desdibuixa, és dilueix, quan juguen a fer política, quan gaudeixen fent càlculs sobre les dosis i l'abast de poder a conquerir respecte a altres que tenen a la vora i en l'oposició.

Hi ha un perfil de polític que vull reflexar: aquell que es capaç de deixar a moltes persones, famílies i a la societat per la que suposadament vetlla, en situació precària, en perill, en un estat d’abandó, d'empobriment, de caos, d’enfrontament, deixadesa, misèria i diferenciació. Són homes i dones que no tenen escrúpols, ni empatia, especialistes en el camuflatge i en fingir, que ens demostren un i altre cop que són capaços d'entendre com penses però mai entendran com te sents.  Homes i dones que treballen per als seus interessos i els d'un partit i que tenen una visió cosificada de les persones, sempre a punt per manipular i usar-les quan convingui, sense sentir cap mena de mirament, culpa i responsabilitat pels danys que causen les seves decisions, accions i conductes.

El polític amb aquests trets té minvada la consciencia moral. Sap quin és el bé però fa el mal, no té por, ni remordiments, que són característiques ideals per a ser un bon mentider i trampós. L'engany i la mentida semblen ser indispensables en la seva forma de fer política per manipular a persones, interessos i països. El seu codi emocional no entén d'alegries i felicitat, les poques emocions que experimenten tenen a veure amb la ràbia, per les frustracions que senten quan no poden sortir-se amb la seva, l'ambició, la cobdícia...

El polítics transgressors i asocials no troben a faltar cap mena d'emoció, son buits per dins. Miren sense veure-hi i sospiren des de les altures, on només hi tenen estada els elegits que esdevindran propers a deïtats. Ells van ser els escollits, els cridats a la gloria. Ells aconseguiran plaer i satisfacció exercint el seu poder sobre altres. Utilitarisme i embaucament per un món a la seva mesura i amb la il·lusió d'un totalitarisme on s'imposi la tirania de les seves veritats.

Aquest tipus de polític intenta detectar les necessitats de la gent, és camaleònic i hàbil per a dir i fer el que altres volen sentir o necessitar. Intenta seduir amb les seves grans dots de convenciment. Tergiversa la moral i poc a poc genera tensions al seu voltant per la seva forma de procedir i de comportar-se; poc a poc mortificarà amb el seu decidir.  Humiliarà de maneres subtils i desqualificarà de forma descarnada a tot opositor que es creui entre ell/a i els seus objectius.

Mai és donen per satisfets, el seu gaudi és insaciable i porta a lo pitjor. Mai se senten desgraciats, al contrari: es creuen essers superiors i es tenen en molt alta estima. No hi ha teràpia per curar-los perquè, per a ells, no hi ha res a curar. Tot bé, el que faci falta, tot pel país, lo millor per a poble, tot normal, no passa res... Mai descuiden el seu JO.

No és pot discutir amb un/a expert/a en desafiaments que és dedica a fer política; li dona la volta a tot i interpreta l'opinió com li convé, intentant sortir-ne sempre ben parat, arriscant, sense por perquè no hi ha res per penedir-se i molt a guanyar. Sempre són el altres els que tenen la culpa, els que no ho entenen. De portes enfora és seductor/a, mentider/a, amable, afectuós/a...De portes endins és ell/a sense mascarada: un/a depredador/a, un/a transgressor/a amb vestits a mida i guants blancs.

Aquesta és una versió del mal que ens trobem en la nostra societat, una versió que, segons Freud, ens transporta més enllà de la moral per convertir-se en un problema ontològic. Freud no va ser dogmàtic quan aquestes i altres propostes subjectives, doncs sempre va creure en la capacitat de la humanitat per ressorgir de les cendres i les desgràcies, això si amb una alerta: la compulsió a la repetició, que ens avisa que bé i mal oscil·len i intercanvien protagonismes en la ment i en els actes humans, política inclosa.

FAMÍLIES: FUNCIONS, DISFUNCIONS I FUTUR

La família és una estructura social bàsica on interactuen subjectes que tenen la seva particularitat psicològica,  i que estan vinculats a una cultura i a determinades formes d’entendre la vida, la convivència i la relació amb altres famílies i subjectes.

 

La funció primordial de la família és la defensa de la vida i de la vida digna, intentant ensenyar als seus integrants totes aquelles accions que ho facin possible: ensenyança de relacions familiars, afectives, de tenir cura d'un mateix, vetllar per la salut, valors, habilitats socials, laborals...

 

Hi ha famílies d’aparença ben “normal” i famílies que ho són veritablement, perquè estant ben estructurades. Famílies on els seus membres han viscut i integrat la seva funció i funcionalitat, i que seran capaços de transmetre-ho al seus successors.

 

Hi ha altres famílies on s'aprecia una decadència de la funció paterna i/o materna. També llars on s’hi viu l’abús sexual, l’incest, el maltractament i no són poques. Ningú ho diria, semblen famílies ben constituïdes però s’hi experimenten fenòmens extrems. Sabem que cada família té la seva novel·la, els seus secrets, uns mes escabrosos i rellevants que altres, ho sabem pel rastre de sofriment, dolor, malaltia i amoralitat que deixen en els seus membres.

 

Avui el repertori del que entenem per família i la interacció i funció dels seus components ha canviat tant que no ens podem atrevir a pronosticar quins seran els efectes sobre la subjectivitat dels seus infants i joves, (futurs adults i pares), aquesta variarà segons el tipus de constitució familiar, d’història i de vincles que visquin.

 

Famílies de tipus patriarcal, nuclear, monoparental, mixtes, reconstituïdes, heterosexuals, homosexuals, (amb adopció i/o amb gestació). Famílies que han contractat un ventre de lloguer,  famílies amb inseminacions de donants anònims, famílies adoptives, substitutes, acoblades, simbiòtiques, regressives i pseudofamílies (sense vincles), que es componen, descomponen i recomponen segons les particularitats subjectives i l'emergència de conflictes, crisis, precarietat, etc...

 

Famílies extenses i noves famílies es barregen i canvien de format en la nostra civilització amb una rapidesa sorprenent, amb unes textures i entramats que causen, com a mínim, cert sentiment de fragilitat i desorientació per als seus integrants, i amb un tipus de lligams que és volatilitzen i metamorfosegen amb prestesa quan a persones, personalitats, afectes, lligams, espais i temps. Cap on anem?

 

Una cosa crec fermament: quan millor funcioni una família per als seus membres, esdevenint suficientment bona, quan millor sàpiguen transmetre aquest respecte pel proïsme, aquesta defensa de la vida i de la vida digna, quan més aliança, complicitat i cohesió hi hagi entre família, escola i societat, menys protagonisme tindrà la psiquiatria i la psicologia clínica en la vida dels infants, joves i futurs adults.

CONSIDERACIONS AL TRASTORN PER DÈFICIT D’ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT (TDAH)

En un article del setmanari alemany Der Spiegel del dia 6 febrer de 2012, amb el suggerent títol de: Schwermut ohne Scham (Depressió sense vergonya), Jörg Von Blech, fa una anàlisi dels trastorns mentals que més sovintegen des d’una lectura psiquiàtrica i que afecten a la vida i a la capacitat laboral dels alemanys . Un article que inclou variants depressives i altres síndromes comodins, a més d’ importants reflexions sobre la dubtosa veracitat de nombroses malalties psíquiques i dels recursos farmacològics per mitigar-les, que no guarir-les.

L’autor també apunta els ingents beneficis econòmics que comporten per la industria farmacèutica determinats tipus de fàrmacs associats a un o determinats trastorns que han ampliat el glossari de les malalties mentals (DSM I CIE), del que quasi ningú escapa i les ofertes i demandes prescriptives de fàrmacs.

Un calaix de sastre dins de la psiquiatria infantil, juvenil i fins i tot adulta actual, és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat conegut amb les sigles TDAH. Jörg Von Blech, autor d’aquest article i de la entrevista al “descobridor” d’aquest síndrome, fa una aportació rellevant: “...el neuropsiquiatra Leon Eisenberg, conegut per haver protocol·litzat el TDAH, i també com a director del departament de psiquiatria de l’hospital General de Massatchusets a Boston , va declarar poc abans de morir que el TDAH era l’exemple d’una malaltia inventada i que la seva causalitat genètica estava sobrevalorada”. Eisenberg també va fer un comentari sobre que: “la psiquiatria infantil es tindria que proposar determinar les raons psicosocials que poden provocar problemes de conducta als infants, plantejar-se la relació dels pares, l’ambient familiar, el tipus de relacions familiars generals...”

El que no va dir Eisneberg, però si molts altres estudis posteriors, (alguns espanyols), és que la prescripció farmacològica als infants i joves suposadament afectats per un TDAH i tractats amb psicoestimulants i derivats amfetamínics (metilfenidato), experimenten un efecte semblant a la cocaïna i que aquests fàrmacs són un autèntic èxit de consum i de vendes a tot el món.  

El més important però és la facilitat diagnòstica d’aquest trastorn que l'ha convertit en una mena d'epidèmia, i la manca de finesa clínica per valorar altres causalitats possibles, altra etiologia dels símptomes, altres sentits i aprofundiments que comportaria distints diagnòstics i terapèutiques, distints resultats i consequències per aquests nens, joves i adults. 

Quants cops és fa servir aquest trastorn com a comodí per què hi ha un codi (DSM o CIE) que guia cap el fàrmac que el fa callar? Quantes angoixes i fenòmens depressius han quedat fusionats en aquest diagnòstic quan ens alertaven d'altres causalitats ? Quants conflictes lligats als vincles afectius dels pares entre si i amb els seus fills hi estan implicats? Quans professionals és troben amb aquests senyals i en compte de voler escoltar-los, acollir-los i fer-los parlar i treballar, opten per la ignorància, en treuen responsabilitats i adormen el malestar que en un futur immediat tornarà aparèixer amb més contundència i amb altres expressions, registres i efectes?  

Cal considerar la lleugeresa, la rapidesa i uniformitat valorativa que fan dir a un psiquiatra o a un psicòleg, amb massa facilitat, que un nen, jove o adult té un TDAH, que té una alteració al cervell. Considero fonamental l’anàlisi curós del cas per cas. Equivocar-se en el diagnòstic té conseqüències.

RELACIONS DE PARELLA : ÚS I ABÚS

Eros ha estat sempre la font de les més grans aspiracions d'homes i dones,  almenys la filosofia clàssica ja ho plantejava així. Però avui no m'atreveixo a dir-ho amb convicció, doncs observo, dia a dia, l'augment de tot tipus d'abús en les conductes humanes. I es que quan l'amor es barreja amb la desmesura, entrem en un tipus d’eròtica on hi regnen els imperatius del poder, una eròtica que alguna cosa tindrà per resultar tant atractiva, donat el nombre de seguidors que s'hi van sumant a costa dels qui ho pateixen.

Ahir, l'amor i la sexualitat se'ns mostraven com un oasi de plaer, passió i benestar en un món sempre a punt de foragitar-se. Avui, on l'abús ja no és obscè ni punible, amor i sexe es viuen com si fossin un risc per a la salut.

Ahir, una relació de parella, amb els colors de les seves passions creava la seva obra d'art, única, bella, privada i secreta. Ara, una relació de parella es dibuixa a llapis, per tal de poder-la esborrar, tot pensant en una data de caducitat possible i emmarcada en la dita: "l'amor, perquè no perdi la seva bellesa, no ha de ser correspost".

Construir una intimitat amorosa ens angoixa. Neguiteja pensar en la capritxositat de l'amor, en donar el que no tenim, en les vacil·lacions i despropòsits del gaudi sexual. Inquieta, i molt, aprofundir íntimament amb aquest altre que també ens excita de manera diferent a l'erotisme i ens desperta la voracitat pel control, el domini i el seu ús.

Les relacions de parella és trastoquen quan el desig i les particularitats amoroses perden intensitat i continuïtat. Moltes relacions caduquen perquè quelcom del seu ideal s'ha marcit, s'ha consumit i no sabem com mantenir la flama encesa. Tenim veritables dificultats per respondre que vol dir estimar; quedem reduïts en paradisos on es practica la cosificació del partenaire, on no s’admet  la frustració i s’evidencia la poca disponibilitat al do sense mercadeig.

En aquests paranys que tota relació amaga dins la subjectivitat de cada emparellat, s'hi configura un més enllà de l'amor i del plaer, del ser, fer i desenvolupar-se junts, un més enllà que acaba seduït pels colors dels capricis impulsius del desig, que deixen les seves marques, els seus tatuatges, dins i fora del subjecte, de la parella i també en la família.

Des de l’experiència quotidiana escolto aquests bressols que assenyalen singulars maneres de relacionar-se, de mostrar les formes particulars d'experimentar el malestar en el nostre temps. Parelles i famílies on nia i es desenvolupa l'època i la cultura de l'abús, on s'hi adoben els conflictes amb l'amor, el poder i l'angoixa d'existir.

 Estem vivint un canvi radical de la intimitat humana on resulta poc estabilitzadora aquesta tendència a "normalitzar", lo que fa un moment no era tolerable ni suportable. Ens descol·loca aquesta tebiesa en adaptar motlles perquè tot sigui possible, per coronar el "tot s'hi val" i disfressar-ho amb qualificacions de respecte, drets, aperturisme, democràcia, visió moderna, globalització, riquesa cultural, etc. Tot plegat fa pensar amb la dificultat que podem tenir per orientar-nos, per saber d'aquests moments bojos i controlar-ne el rumb.

 

Els mitjans d'informació i comunicació ens ensenyen un ampli mostrari de relacions de parella avui, amb il·lustracions incloses. Realities televisius on s’exhibeix i alliçona sobre les particulars expectatives i demandes que cal fer-li a un home o dona que exageren uns cossos erotitzats per encerclar la Tyché del desig.

Fórmula que té èxit per aquells espectadors acostumats a viure aventures virtuals. Un espectacle que seguint els manaments abusius, tot s'explicita, tot es mostra. La intimitat deixa de tenir els seus secrets per passar a ser de domini públic, exhibida. Una rendició que s'afegeix a les xarxes socials que, com a nou circ romà, inclina el polze capritxosament, amb aquella sensació de sentir-se especial...

La cultura de l'abús neix de l’excés i de la carència. Neix de la desorientació i el descontrol psicosexual que sentim. Neix de la vacuïtat del respecte i la manca de delicadesa per l'amant, de la corrupció de la sexualitat. Una sexualitat que fa temps que ja no va de la mà de l'amor romàntic, si no que resta exposada en diferents prestatgeries, mostradors, escenaris i pàgines web sempre a punt per sacsejar el gaudi d'aquells que necessiten un més enllà del plaer. Sexe a l’ús, pornografia a la carta, sexe virtual, sexe imaginari, amb presències, absències i parafilies.

La cultura de l'abús comporta un forçament en la relació cap aquest altre que necessitem controlar, dirigir, dominar, assetjar, cosificar, anular, usar i, fins i tot, destruir. Hi ha dramatisme quan es malmet el vincle, quan Eros i Psique no poden esdevenir amants i s'enfronten a mort.

Si tenim una mica de paciència, pot ser aviat, homes i dones no en sortirem tant malparats de les nostres relacions impossibles, canviants i caduques. Tal com van les coses, les futures relacions de parella, amb qualsevol tipus de versió sexual, formaran part d'un pack que es podrà adquirir per internet a mode de xip, perquè el puguem introduir en el dispositiu que calgui i donar-li la configuració que determinem en cada cas, per a millor ús i abús.

ADDICCIONS QUOTIDIANES

Per pensar les addiccions hem de travessar el camp de les drogodependències, de les toxicomanies per tal d'interrogar les nostres formes de vida vinculades a uns objectius molt concrets que la societat de consum ens proposa. Hem de sobrepassar l’individu addicte perquè, cada cop amb més contundència i deixant un rastre devastador, és la societat qui assumeix l’addicció com un mode de vida.

L’addicció és una esclavitud, és una dependència acompanyada d’un comportament ansiós que cerca callar un desplaer, una necessitat inquietant i descontrolada per trobar un alleugeriment momentani al neguit, al buit, amb conseqüències negatives pel subjecte i la societat a mig termini.

La nostra cultura continua proposant el consum d’objectes i sensacions, com una de les prioritats i necessitats més importants per viure, suposadament, en un bon nivell de benestar i promou tot tipus d’espectacles i promeses perquè els objectes de consum esdevinguin píndoles de felicitat temporal. Píndoles amb efecte transitori que cal reposar, renovar i seguir pretenent. Objectes, que un cop consumits, ens allunyen de les promeses excelses que pregonaven i que, en cap cas, satisfan les necessitats que, altrament segueixen mobilitzant els nostres desitjos perquè ens seguim sentint insatisfets. Podríem dir que la proposta que ens fa la cultura de la que participem és: hem d’esdevenir addictes al consum com a forma d’existència. D'aquí a parlar de patologies de consum, un pas.

Qualsevol addicció sempre necessita de la insatisfacció, de certa buidor per omplir, per repetir certes conductes i el consum continuat del que sigui. La nostra societat, ha construït tot una mena d’entramats on l’individu no acaba de trobar el seu lloc, deambula i és perd. Xarxes on les il·lusions resten en l'imaginari com a encanteri i seducció i és desencanten i ens deceben en la realitat.

Des d’aquesta perspectiva podem seguir pensant que les addiccions son una malaltia? Si la societat adopta estils de vida addictes, vol dir que es una societat malalta? Potser convé a molts pensar en termes de malaltia, en termes mèdics, doncs això suposa, al marge de molts guanys per les farmacèutiques, que nosaltres no hi tindríem res a veure amb el que ens passa. Que les nostres addiccions vindrien determinades pel cervell, la genètica. El cas és que una de les addiccions mes comunes és la que tenim als fàrmacs i productes que redueixen qualsevol dolor i/o malestar per petit que sigui: analgèsics, ansiolítics, antidepressius, estimulants, tranquil·litzants...

No és el mateix parlar de malaltia que de conducta addictiva, que té a veure amb una particularitat estructural, on l’addicció podria ser un signe vinculat a una forma de ser i estar en el món, un malestar que cal cercar i repensar des de les fonts socioculturals que li donen cova i des de cada subjecte addicte i depenent en particular. Certament que la perspectiva que proposem té una connotació clarament psicosocial, ens implica.

Un fet paradigmàtic i desconcertant és que el consumisme vagi lligat a la consideració de progrés. Produir i consumir lo màxim possible són baròmetres de l’economia de mercat, són factors analitzables per comprovar si un país segueix el bon camí per tal de que el capital segueixi donant possibilitats per seguir consumint, comporti poder econòmic i estatus davant altres països.

Treballar per consumir i consumir per seguir treballant i suposadament donar més treball quan més és consumeixi, és una paradoxa i una perversitat. Doncs aquesta oferta de vida ens està consumint; ens està desgastant, decebent i generant sensacions de buidor perquè les nostres necessitats apunten a un més enllà de la addicció als objectes, a les sensacions i il·lusions que hi venen associades. 

En altres articles d’aquest blog, nombràvem aquesta tendència, a tot nivell, de com ens hem anat distanciant els uns dels altres. Parlàvem de com vivim vides molt individualitzades i destinem poc temps i pocs espais a incloure relacions plurals vertaderes, consistents, amb desig i sentit. L'addicció també dona compte d'una insatisfactòria sexualitat.

A mesura que els individus ens hem anat distanciant humanament, més ens hem adherit al nostre JO i als objectes i experiències que li prometen fantàstiques sensacions. L’egoaddicció, l'egodependència i la manca de plenitud i honorabilitat de la paraula, ha convertit el nostre discurs en un autèntic bla, bla, bla, que ens avorreix amb molta facilitat. Un discurs buit de sentit, que no ens omple i on la majoria de vegades ens descol·loca en les relacions que podem intentar construir.

Estem tant adherits a la imatge, a la façana, que resulta molt difícil establir lligams sòlids. Resulta molt difícil creure en l’amabilitat de l’altre, en la capacitat d’anar més enllà del JO. No és estrany que els anhels que són per a molts autèntiques fites addictives, segueixin sent, avui per avui: l’èxit o la notorietat, el diner, el sexe, el poder, l’exhibició, la tecnologia, els fàrmacs...Tot per al JO.

Addicció al Jo, addicció a tot allò que comporti egosintonía, si, però a costa de força sensació de vacuitat, de solitud, d'inseguretat, de fragilitat, d’allunyament de la subjectivitat,  distants del que humanitza i acoloreix de sentit la vida; lluny d’aquesta relació que exigeix sacrifici, possiblement amable, inconsistent molts cops, imprevisible i de vegades insatisfactòria amb altres. Una relació necessària per ser, per existir, per seguir pensant, platònicament, amb l'agapé beneficiós i alegre que l'altre ens pot aportar i no quedar reduïts a una cosa entre les coses, a un objecte entre objectes.