EL MALESTAR DELS ADOLESCENTS

A les companyes del seminari 

L’adolescència no és només una etapa de pas, és quelcom que ens deixarà petjada, ens definirà. Un temps inestable en què moltes coses es mouen alhora. El cos canvia, però també la relació amb un mateix, amb els altres i amb el món. És una edat feta de preguntes que no sempre tenen resposta, de pèrdues que sovint no es poden anomenar i de descobertes que arriben sense manual d’instruccions. El malestar hi és representat per cadascún dels joves en procés, però avui, aquest malestar, pren formes diferents perquè l’escenari també ha canviat: tot va més depressa, tot és visible, tot sembla demanar resultats immediats: no hi ha treva.

Des d’una lectura psicoanalítica, aquest malestar no s’entén com una cosa que cal corregir o eliminar. No és un error ni una desviació. És la manera (particular), que cada adolescent troba per sostenir-se davant del que el supera. Davant d’un cos que no reconeix del tot, davant de les expectatives dels altres, davant de la pregunta, sovint neguitosa, de qui és i què fer amb la seva vida.

Des de la pubertat, el cos irromp amb força. Es transforma sense demanar permís. Creix, es fa visible, es sexualitza. Aquest cos nou no sempre és fàcil d’habitar. Ja no respon a les coordenades de la infantesa, però encara no compta amb prou paraules ni referents per ser assumit amb tranquil·litat. D’aquí la vergonya, la incomoditat, la inseguretat; o, en alguns casos, la necessitat intensa de ser mirat, de destacar, de sentir que l’altre confirma que aquest cos (aquest jo), val la pena.

En tot aquest trànsit de la pubertat i adolescència poden aparèixer símptomes molt diversos: ansietat, trastorns alimentaris, consum de substàncies, conductes de risc, autolesions, fòbies, estats depressius, etc. No són simples “problemes” a esborrar del mapa. Sovint funcionen com intents de donar forma a un malestar que no troba paraules. Com maneres, encara que doloroses, de posar límits, de regular l’angoixa, de sentir que hi ha algun control possible quan tot sembla desbordar.

El context social tampoc ajuda gaire. La nostra cultura proposa més imatges que paraules i des de lo imaginàri, la inconsistència del JO està servida, més en aquesta etapa de la vida. Per mitjà de les xarxes, els influencers, el dir  dels altres, els joves es veuen exposats, dia rere dia, a pensar en cossos ideals, vides aparentment perfectes i èxits ràpids, entre altres missatges. Aquest mirall distorsionat pot alimentar la sensació de no arribar, d'allunyar-se del suposat l'ideal a conquerir, de no ser suficient, de quedar sempre lluny d’un objectiu que sembla obligatori però inassolible, sobretot en aquells aspectes que cada jove viu com a insuficients o defectuosos. L'amor propi queda tocat, mermat.

Des d'aquest estat pot emergir un malestar silenciós, persistent, que sovint no es diu en veu alta: “no puc”, “no soc prou”, “no sé qui hauria de ser”. Ni el concepte d'un mateix ni la identitat es construeixen d’un dia per l’altre. Són processos lents, plens d’anades i tornades i, malgrat la singularitat de cada trajectòria, de cada jove, aquesta construcció queda molt condicionada per la lògica del reconeixement immediat, del “like”, de l’aprovació efímera, més que no pas per una mirada consistent, que dona suport perquè reconeix la particularitat, la diferència i la  complexitat de cadascú.

Tot i estar connectats constantment, molts adolescents se senten profundament sols. Els vincles digitals poden ser intensos, però també superficials i canviants. Un missatge que no arriba, un silenci inesperat, una discrepància, un canvi de grup pot viure’s com una exclusió total; estar fora del món. En aquest context, apareix la por a decebre, a no estar a l’alçada, a mostrar la pròpia vulnerabilitat i que aquesta sigui jutjada  o  provoqui reaccions de menysteniment.

El malestar adolescent no sempre s'expressa es amb paraules. Sovint es mostra, es fa visible en el tancament relacional, en la irritabilitat, en la impulsivitat, en el mutisme, en l’ansietat social, en la dependència de les pantalles o en actes impulsius i conductes agressives. Són formes diverses d’un mateix desafiament: trobar un lloc propi en un món complex, contradictori, inestable i altament exigent.

La societat i la cultura forcen que la mirada de tot adolescent es dirigeixi cap al futur, per ser més precisos: una representació del futur. Es demanen eleccions i decisions ràpides, no sense cert grau de pressió; cal adaptar-se, quan abans, al que la societat proposa pel seu avenir. Aquest mandat social camuflat de “sigues tu mateix” pot convertir-se en una font d’angoixa quan encara hom no sap ben bé qui s’és i cap on vol anar, i tot plegat davant duna oferta infinita, d'un plegat de posibilitats on es demana, només, premer el  botó. D’aquí els canvis sobtats, les exploracions intenses per poseïr una identitat que els asseguri. Canvis amb moments de bloqueig, d'inhibició, de paràlisi, de no saber què triar ni cap on dirigir-se: què volen de mi? Què vull jo?

A tot això cal sumar-hi la percepció d’un món fràgil i poc esperançador: crisis ecològiques, conflictes armats, precarietat, manca d’horitzons clars. Aquest teló de fons travessa la subjectivitat adolescent i pot alimentar sentiments d'incertesa, d’apatia, tristesa, ràbia, desesperança...

Des de la psicoanàlisi, els símptomes no es veuen com errors a corregir amb urgència, sinó com solucions precàries però necessàries. Diuen alguna cosa del subjecte, de com intenta sostenir-se, mantenir l'equilibri de tot el què està en joc per cadascú. Treballar amb adolescents implica escoltar què expressen aquests símptomes, què protegeixen i quin lloc i sentit tenen en la seva història, en cada història.

El malestar dels joves d’avui no és, d’entrada, una patologia ni individual ni col·lectiva. És una resposta subjectiva a un entorn que exigeix molt i dona poc suport i poca contenció. El repte dels adults (famílies, educadors, professionals,etc), no és, ni tenir les respostes, ni creure saber que els hi convé. El més important és poder ser-hi presents per ajudar a que trobin les seves pròpies respostes. Escoltar, acompanyar, donar temps. Sovint, això ja és molt perquè els adolescents segueixin preguntant-se, transformant-se i avançar.

FERNANDO PESSOA I EL VERTÍGEN DE L'EXISTÈNCIA

La majoria d'escriptors escriuen des d'un JO unipersonal, més enllà que la temàtica de l'obra comporti posar-se en la pell dels personatges que intervenen. Ni ha d'altres que, mentre escriuen, adopten diferents personalitats i veus. Fernando Pessoa pertany a aquest segon grup. El seu no és un JO compacte, sinó un ventall d'identitats que es presenten de diferents formes, sovint contradictòries, però imprescindibles per possibilitar la paraula sentida.

La seva poesia i El llibre del desassossec són com dos territoris que es miren de reüll: comparteixen origen, però no acaben de reconèixer-se. Són dues maneres d’apropar-se a un mateix enigma.

La poesia de Pessoa funciona com un mecanisme plural. L’autor converteix l’escriptura en un espai d’experimentació: Caeiro, Campos, Reis, i molts més. Aquests heterònims no són simples disfresses, sinó veus completes, amb una manera pròpia d’entendre el món. Cada una porta al darrere una visió, una lògica, fins i tot una metafísica. Pessoa no escriu poemes: construeix experiències. Cada heterònim pensa diferent, i només des cada pensament, des de cada identitat, pot expresar llurs diferents formes d'entendre la vida.

La seva poesia sembla avançar-se al subjecte contemporani: fragmentat, inestable, canviant. Caeiro celebra la immediatesa del que és real; Campos representa el vertigen, la velocitat i l’excés; Reis defensa la contenció clàssica, la serenitat i la renúncia. Pessoa no escull cap d’aquestes formes de vida. Les necessita totes. Potser perquè, al centre, hi ha un buit que només es pot sostenir multiplicant-se. Si la poesia és, com ell deia, una “ficció suprema”, l’autor només pot existir mentre es dispersa i es multiplica alhora.

El llibre del desassossec, en canvi, no és ni diari ni novel·la. És més aviat un espai mental. Sota el nom de Bernardo Soares, Pessoa escriu fragments que no expliquen accions, sinó estats interiors. La prosa es converteix en una habitació tancada on l’autor s’escolta pensar, sense portes ni finestres, sense entrades ni sortides clares.

A diferència dels heterònims poètics, Soares no proposa cap sistema del món. El que ofereix és una experiència vital que es va desfent: la monotonia, el cansament, la sensació que el sentit mai no acaba de fixar-se. Si la poesia és expansiva, el desassossec és dens i feixuc; si els poemes obren horitzons, Soares abaixa les persianes i es queda mirant cap endins. Aquí, l’escissió no adopta la forma d’un altre personatge, sinó la d’un JO que es descompon.

Des d’una lectura psicoanalítica, els heterònims poden entendre’s com una operació alhora defensiva i creativa. Davant la manca d’un JO estable, el poeta inventa altres JOS, altres veus. Allà on hi hauria d’haver una identitat sòlida, hi ha un buit, i Pessoa el pobla d’autors. Cada heterònim funciona com una resposta simbòlica a aquesta absència, a aquest buit, com un intent de donar forma al que no en té, al que li manca.

En El llibre del desassossec, aquest mecanisme es mostra sense filtres. Soares és la prova escrita d’una distància radical entre qui parla i allò que parla a través d’ell. No es tracta de fingir, sinó de fer visible que el JO sempre és una construcció. Pessoa posa en escena la divisió del subjecte: l’escriptura no com a lloc d’afirmació, sinó com a espai on emergeix una veu que mai no acaba de coincidir amb ella mateixa.

Pessoa esdevé un autèntic laboratori on assaja sobre la subjectivitat moderna. La poesia desplega totes les formes amb les que intenta sentir i  etabilitzar el seu JO; el desassossec n’exposa el fons inaccessible. Mentre la primera és expansiva, l’altra és intimista. Dues vies per afrontar una mateixa experiència: sostenir-se en el llenguatge quan la identitat amenaça defallir.

Un Pessoa, en dos formats que explica un únic desig: trobar un lloc des d’on existir. La poesia crea mons per poder respirar; el desassossec descriu el moment en què respirar costa. I és, potser, en la tensió entre aquests dos espais —entre l’excés i les mancançes, entre la ficció i la confessió— on Pessoa es revela com un dels autors que millor ha sabut pensar i expresar, amb una originalitat radical, les grans dialèctiques del nostre temps. Allí on el JO trontolla apareix l'inconscient estructurat com un llenguatge per intentar aturar el vertígen i seguir existint.

LA METAMORFOSI DEL DESIG SEXUAL

Si hi ha un terreny on els canvis del subjecte contemporani s’han fet especialment evidents, aquest és el de la sexualitat. No només perquè s'hagin visivilitzat noves identitats, hi han aparegut noves formes de relació i noves paraules de referència, sinó perquè ha canviat la manera com les persones viuen el desig sexual, el cos i el vincle amb els altres. Per a molta gent, la sensació és clara: el que avui entenem per sexualitat té poc a veure amb el que vivien les generacions anteriors.

Durant molt de temps, la sexualitat va estar fortament regulada. Hi havia un camí més o menys clar: una parella heterosexual, estable, amb rols definits i una sexualitat orientada sobretot cap a la família. No era només una norma social, era una manera de dir què era correcte desitjar i el què no. Moltes experiències quedaven fora d’aquest marc de referència i, simplement, no es deien.

Aquesta situació comença a trontollar quan es fa evident una fet incòmode: la vida real no encaixa gaire bé amb el model ideal. Les persones desitgen de maneres molt diverses, tenen fantasies, pràctiques i conflictes que no apareixien en el relat oficial. Quan tot això comença a fer-se visible, la sexualitat deixa de ser només una qüestió privada i passa a ser també un tema social, cultural i polític.

Amb els moviments feministes, aquests canvis es fan més intensos. La sexualitat deixa de veure’s només com un deure o una funció i comença a pensar-se des del dret a decidir, quan al plaer i amb veu pròpia. Per a moltes dones, això suposa un canvi radical: ja no es tracta només de respondre al desig de l’altre, sinó de preguntar-se pel propi, pel que hom vol. Aquest desplaçament obre espais de llibertat, però també noves preguntes que no sempre tenen resposta fàcil.

Amb el temps, la sexualitat s’ha anat formulant cada cop més com una qüestió d’elecció i posició individual. Les relacions ja no es donen per fetes ni es pensen necessàriament per tota la vida. Es trien, es construeixen, es negocien, es revisen. Això pot ser viscut com una oportunitat, però també com una font d’inseguretat. Quan tot depèn de l’elecció, res no sembla prou estable.

En aquest context, les qüestions de gènere adquireixen una visibilitat nova. Cada vegada més persones posen paraules a experiències que abans quedaven amagades o no reconegudes. El gènere deixa de viure’s com un destí inevitable i passa a ser una qüestió que es construeix, que es prova, que es transforma. Per a moltes persones, això és alliberador. Per a d’altres, desconcertant. En qualsevol cas, introdueix una pregunta central: qui soc, més enllà del que s’esperava de mi?

A tot això s’hi afegeix un element clau: la sexualitat avui passa, en gran part, per la pantalla. Les aplicacions de cites, les xarxes socials i la presència constant de la imatge han canviat la manera de trobar-se. També, i de forma fonamental, per l'experiència vincular i relacional de cada subjecte, en la seva infantesa, amb els seus progenitors. Desprès, amb la metamorfosi adolescent, condicionada per la pròpia història personal i els avatars de la cultura, escriuran els interrogants sobre la posició singular de cadascú quan a la orientació sexual i la identitat de gènere.

El desig circula ràpid, hi ha moltes opcions disponibles, però també una sensació estranya de fragilitat. Com si en qualsevol moment hom pogués desaparèixer o ser substituït. Ja no n’hi ha prou amb desitjar: cal mostrar-se desitjable. El cos, la imatge i la manera de presentar-se esdevenen centrals. Això pot generar excitació, però també molta angoixa. La comparació és constant i la pregunta —sovint silenciosa— es repeteix: soc suficient? agrado prou?

Enmig d’aquest escenari, apareixen nous malestars. Persones que se senten lliures per triar, però alhora perdudes. Relacions que comencen amb intensitat i es trenquen amb facilitat. Desig que s’encén ràpid i s’apaga de pressa. Molta oferta, però també molta solitud.

Aquí la psicoanàlisi aporta una mirada que va a contracorrent d’alguns discursos actuals. Recorda una cosa simple, però difícil de ser acceptada: el desig no es pot satisfer del tot. Sempre hi queda una resta, un mancança, un buit, una part que no encaixa. No és un error del sistema, és la seva condició, la condició mateixa del desig. Cap identitat, cap relació, cap pràctica pot omplir-ho, satisfer-lo completament.

Potser per això les noves formes de vincle —relacions obertes, poliamor, acords no convencionals— poden entendre’s com intents diversos de gestionar aquest buit. Algunes persones hi troben espais reals de llibertat i honestedat. D’altres, més confusió o fragilitat emocional. Quan no hi ha una norma clara, la responsabilitat sobre el propi desig pesa més.

Vivim, doncs, en una època paradoxal. Hi ha més llibertat que mai per explorar la sexualitat, però també més pressió, més comparació i més por de no estar a l’alçada. Potser el repte no és tenir més opcions ni definir-se millor, sinó poder sostenir el desig sense convertir l’altre en un objecte, sense consumir-lo ràpidament.

Hem de reconèixer que el desig implica trobada, però també pèrdua. Que no tot es pot controlar ni explicar. I que, fins i tot en un món que ho mostra tot, hi ha una part de la sexualitat que continua sent opaca, incòmoda i profundament humana.

EL SUICIDI: UNA RESPOSTA A LA VIDA SENSE SENTIT

Parlar de suïcidi em resulta difícil. Sempre m'hi apropo amb molta cura, com si avancés per un terreny inestable on les paraules no acaben de definir bé tot el que voldria dir. És un àmbit on el pensament vacil·la, es dispersa, i les certeses (siguin morals, mèdiques, psicològiques o socials), deixen de servir de guia. El suïcidi resulta un fet complex perquè no és només una qüestió de salut pública ni un diagnòstic clínic: és un qüestionamentint a la vida, al moment precís on aquesta, sembla haver perdut tot sentit.

Quan Albert Camus escriu a El mite de Sísif (1942) que el suïcidi és “l’únic problema filosòfic veritablement seriós”, no l’està defensant ni elevant a categoria heroica. El que fa Camus és obrir una pregunta clau: ¿què passa quan viure ja no respon a cap desig, a cap “per què”? L’absurd, que aquest autor planteja,  no ho fa com si fos una patologia, sinó com una experiència humana profunda. Dins d’aquest marc, el suïcidi pot aparèixer com una possible sortida, però també com una ruptura definitiva: un gest que talla qualsevol pregunta futura i clausura tota possibilitat de diàleg.

A la nostra cultura, el suïcidi acostuma a quedar envoltat de silenci, es medicalitza i es jutja moralment. El propòsit d'aquest tipus de posicionaments té diferents respostes, i també pot servir per apaivagar vergonyes i culpes. Considero que el més inquietant és enfrenar-nos a la pregunta que ens incomoda especialment quan s'ens presenta: què passa quan una vida deixa de trobar motius per continuar sent viscuda? Què empeny algú a decidir posar fi a la seva existència?

Fent un cop d'ull a la filosofia de finals del segle XIX i començaments del XX, aquesta va mostrar-se ambivalent i  oscil·lava entre condemnar-lo o idealitzar-lo. Nietzsche va desplaçar el focus en suggerir que el problema central no és tant el desig de morir com la dificultat (o impossibilitat), de trobar raons per voler seguir vivint.

En l'obra del sociòleg Émile Durkheim trobem que el suïcidi no pot entendre’s només com un fet individual. Les seves formes varien segons el grau d’integració i de regulació social. Quan el marc simbòlic es debilita, quan les normes ja no orienten ni donen sentit, el subjecte queda exposat a una buidor difícil de suportar. Lluny de ser una lectura obsoleta, aquesta perspectiva sembla especialment pertinent avui dia. Ja no vivim tant sota la lògica de la repressió com sota la de l’exigència constant: un subjecte que s’autoimposa objectius sense descans i que es viu sempre en falta, en una insatisfacció permanent.

Byung-Chul Han ens descriu aquesta societat del rendiment en què cadascú es converteix en empresari de si mateix. No hi ha un poder clar contra el qual rebel·lar-se; el fracàs s’experimenta com una responsabilitat estrictament personal. En aquest context, el suïcidi no apareix com un acte de revolta, sinó com un col·lapse silenciós, sovint viscut en solitud.

Slavoj Žižek hi afegeix un altre element: no patim tant per manca de llibertat com per excés d’elecció. Ens costa donar forma simbòlica a la pèrdua, al límit, al que no funciona. Quan no hi ha relats col·lectius que ajudin a dir i parlar del sofriment, aquest queda sense paraules. El malestar no s’elabora: irromp, s’actua, es passa a l’acte, és pot transformar en una resposta al sense sentit: una entre altres possibles.

La psicoanàlisi, per la seva banda, no entén el suïcidi només com un fet a prevenir, sinó com un acte que té una lògica pròpia i una història singular darrere. Freud va assenyalar, especialment en la melancolia, com l’agressivitat pot girar-se contra el propi jo, però va deixar oberta la qüestió dels motius particulars que condueixen a aquest pas extrem.

Jacques Lacan va anar més enllà afirmant que no existeix “el” suïcidi en abstracte, sinó múltiples maneres d’inscriure’s en l’acte suïcida. No és el mateix un passatge a l’acte que una crida a l’Altre; no és igual voler trencar amb un vincle insuportable que sortir del discurs, allà on ja no hi ha paraules possibles. Reduir-ho tot a un diagnòstic és perdre de vista què és el que realment està en joc per a cada subjecte que té el suicidi en el pensament o en estat latent.

Des d’aquesta orientació, l’ètica psicoanalítica no consisteix a defensar la vida com un valor abstracte, sinó a evitar que les preguntes del subjecte quedin anul·lades per respostes automàtiques i estandarditzades. La psicoanàlisi no s’oposa a tot allò que es planteja com a preventiu, però sí que qüestiona una tipus de prevenció purament tècnica. Quan tot es redueix a protocols, escales de risc o mecanismes de control, es corre el risc de produir l’efecte contrari: silenciar encara més qui pateix.

Escoltar de debò no vol dir corregir immediatament el sofriment, sinó reconèixer-lo com una paraula possible, encara que sigui parcial, incompleta. Generalment, el que posa en perill la vida no és tant el desig de morir com la impossibilitat de dir allò que fa patir tant.

El suïcidi continua sent una pregunta oberta perquè toca el límit del que una societat és capaç fer i oferir davant situacions tant extremes. Hem vist i podem seguir llegint, que ni la filosofia, ni la psicoanàlisi i altres dictursos tenen respostes definitives sobre el sentit de la vida. El pensament contemporani mostra com el malestar s’ha tornat més solitari i més silenciós. I la psicoanàlisi insisteix que, darrere de cada suïcidi, hi ha sempre una història única que cal considerar: cas per cas.

En un temps on tot s'accelera, es classifica i optimitza sense parar, potser el posicionament més radical (i també el més necessari), és aturar-se, escoltar i parlar. No es tracta de solucions imminents (di de copsar), sinó que es tracta de erradicar la soledat, tot el que puguem, perquè ningu se senti sol davant la dificultat de dir allò que li fa tant de mal.

----------------------------------------------------------

Altres fonts de consulta

1-F. Nietzsche, F. (1882). La genealogia de la moral.

2-Durkheim, É. (1897). El suïcidi.

3-Han, B.-C. (2015). La societat del cansament.

4-Žižek, S. (2009). La plaer del text. Sobre la violència

5-Freud, S. (1917). Dol i melancolia.

6-Lacan, J. (1959-62). Seminari de la ètica i de l'angoixa.

EL PROCÉS DE DOL A LA VELLESA

A mesura que envellim, el dol pel que anem perdent, va tenint una connotació ben particular en cadascú. Ara bé, en general aquest dol ja no és un esdeveniment puntual sinó una condició existencial quasi constant. No només es tracta de dols per la mort de persones estimades, sinó també de dols, de pérdues per rols, funcions, capacitats, il·lusions i identitats que es deixen enrere i és molt important com les el.laborem.

Freud, en el text, Dol i melancolia (1917), descriu el dol com un treball necessari perquè el subjecte pugui acceptar una pèrdua i redistribuir la seva energia psíquica. A diferència de la melancolia, on el jo queda afectat i empetitit,  el dol normal d'allò o algú perdut es va deslligant progressivament del subjecte sense destruir-lo.

A la vellesa, aquest treball es complica per dos factors:

1.     La recurrència del dol: La persona gran sovint viu múltiples pèrdues en poc temps: amics, germans, parella, a més d'altres com la professió, el rol social, etc.

2.     La identificació amb l’objecte perdut: Quan mor un amic o una parella de tota la vida, sovint mor també una part de la pròpia identitat. Una part de nosaltres s'en va amb qui perdem.

Aquesta acumulació de petites i/o grans pérdues, pot fer que el dol es presenti més lent, més silenciós i, de vegades, més propens a derivar en formes depressives i devaluadores, si no hi posem mitjants per reconduir-ho.

Lacan, en el Seminari 11 (1964) i en les seves lliçons sobre el desig (Seminari 6, 1958-1959), recull la idea freudiana però la porta cap el lloc estructural que ocupava l’objecte perdut en el desig del subjecte.

Per Lacan, el que es perd en un dol no és només una persona o funció, sinó:

-un lloc simbòlic (algú que donava sentit a la nostra vida a la nostra història),

-un lloc imaginari (la imatge de qui érem amb aquella persona),

-un lloc real (la presència concreta, la seva veu, el seu cos).

A la vellesa, aquesta tríada simbòlic–imaginari–real es veu especialment afectada. Per exemple, la mort de la parella pot implicar:

-perdre la persona, el seu amor i atenció.

-perdre la identitat de cònjuge que s’ha tingut durant dècades,

-perdre una important rutina diària (esmorzar junts, converses, projectes...).

Aquests diferents plans de pèrdua compliquen i profunditzen el treball del dol a mesura que envellim. 

A diferència del dol per una mort, el dol per les capacitats perdudes —mobilitat, memòria, agilitat, autonomia— no té un ritual social que ajudi a processar-ho. És un dol silenciós, sovint no reconegut.

El subjecte ha d’elaborar internament:

-la pèrdua de rols (ser treballador, ser útil, ser “fort”),

-la pèrdua del cos jove, sexuat i facilitador,

-la pèrdua de projectes que ja no es podran realitzar.

Aquestes microperdues generen sentiments de frustració, vergonya o duresa amb un mateix. La pèrdua d’imatge narcisista, del nostre amor pròpi, és un dels punts més dolorosos, perquè toca el cor mateix del jo.

Com podem anar considerant, doncs, el dol a la vellesa és, sovint, acumulatiu. La persona viu un dol abans d’haver acabat d’elaborar l’anterior, i això pot portar a:

-una mena d’“apatia dolosa”,

-un estat de cansament vital,

-una retirada progressiva del desig.

Aquest estat pot confondre’s amb una depressió, però des de la psicoanàlisi cal distingir: en molts casos, no és depressió clínica sinó un excés de dols sense paraules, sense espai simbòlic, que resten a l'espera de trobar una ubicació simbólica, una (re)direcció

Quan no hi ha un lloc per parlar de la pèrdua, el dol queda atrapat en el cos: insomni, manca d’energia, dolor somàtic, irritabilitat. El cos parla on la paraula no troba lloc.

Tot dol és, en el fons, una operació de reorganització del desig. La pregunta és: què desitjar ara, després de pedre quelcom tant important?

A la tercera edat, aquesta pregunta pot resultar angoixant. Però precisament és aquí que des de la psicoanàlisi es proposa una nova mirada: no es tracta de “reemplaçar”, de substituir, algú o allò perdut, sinó de:

-trobar un nou lloc subjectiu,                       

-construir un nou sentit,

-permetre que el desig continuï d’una manera possible.

Són petites possibilitats amb molta càrrega reparadora:

-Reprendre una activitat antiga.

-Construir nous vincles simbòlics (no necessàriament nous amics, sinó nous espais de paraula).

-Trobar formes de “fer viure” la persona perduda a través de records, relats, objectes.

No es tracta de l'obligació de “deixar anar” completament: des de la nostra forma d'entendre, considerem que, per a algunes persones, mantenir un vincle simbòlic amb l’objecte perdut és el que permet seguir vivint.

Finalment, cal subratllar el paper fonamental de l’escolta, de ser escoltat. Com diu Lacan: “El dol és una paraula que espera ser dita”.

La vellesa sovint pateix d'una manca d’espai on parlar de pèrdues. La cultura tendeix a tapar-les amb consells (“has de ser fort”, “la vida continua”) i silencis. Però el dol necessita: temps, repeticions, narració i un espai simbòlic segur.

Quan el subjecte (cadascú de nosaltres), pot parlar del seu dol, no només recorda el que ha perdut: també es reconstrueix a si mateix.

LA BANALITAT DEL MAL

Quan parlem del mal, sovint imaginem figures demoníaques, persones plenes d’odi i crueltat. Però Hannah Arendt, després d’assistir com a periodista al judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem l’any 1961, va descobrir una realitat molt més inquietant. Eichmann, responsable de la deportació de milions de jueus cap als camps d’extermini, no era un monstre històricament famós per la seva maldat. Era un home gris, un funcionari mediocre, que seguia ordres sense qüestionar-se-les i parlava amb frases buides com: “jo només obeïa ordres” o “complia amb el meu deure”.

Aquest desconcert va portar Arendt a formular un concepte que seria central en la seva obra Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal (1963). Per ella, el mal no sempre emergeix de la malícia o la passió per fer mal, sinó de la incapacitat de pensar. Eichmann no actuava amb odi ni amb passió, sinó amb una obediència burocràtica que el deixava buit de reflexió ètica. Aquesta “banalitat del mal” mostra com persones normals, sense trets psicopàtics, poden cometre atrocitats simplement per no qüestionar-se què estan fent.

Pensar, segons Arendt —influïda per Sòcrates i Kant— significa dialogar amb un mateix, examinar les conseqüències de les pròpies accions i preguntar-se: “Què estic fent?”. Quan renunciem a aquest diàleg interior i ens limitem a obeir, abdicar de la nostra responsabilitat moral esdevé fàcil. Així, el mal deixa de ser una qüestió d’ideologia o de passió i es converteix en una conseqüència del “no pensar”, una mena de buidor interior que pot ser devastadora.

La modernitat, amb els seus estats, burocràcies i sistemes tècnics, ha creat estructures on les responsabilitats individuals es dilueixen. En aquests entorns, cadascú “només fa la seva feina” sense veure el conjunt ni les repercussions. Així, sistemes eficients poden causar un mal enorme sense necessitat que hi hagi persones cruelment intencionades. El mal modern és, segons Arendt, “sense arrels”: neix del buit de la consciència, no d’una passió personal.

Per això, la reflexió d’Arendt és avui més vigent que mai. Vivim en un món tecnològic i globalitzat on decisions econòmiques, militars o ecològiques sovint són preses per funcionaris, tècnics o algoritmes que “només fan la seva feina”. Sense una reflexió ètica, sense pensar, col·laborem amb sistemes injustos sense ni tan sols adonar-nos-en. Això és, en essència, la nova banalitat del mal: no requereix fanatisme, només indiferència.

La lliçó que ens deixa Arendt és clara: la veritable llibertat comença amb la capacitat de pensar i jutjar per un mateix. L’ètica comença quan diem “no” davant d’una ordre injusta, quan ens aturem a qüestionar-nos les nostres accions i les del món que ens envolta. Potser, al final, pensar sigui l’acte més valent que podem fer.

   "La majoria dels mals al món són comesos per persones que mai decideixen ser bones o dolentes.” -Hannah Arendt-

PSICOANALITZAR-SE: UN ALTRA DIMENSIÓ DEL QUE ENTENEM PER SALUT MENTAL

A propòsit de "l'amendement 159" al senat francés, que vol abolir la llibertat d'élecció terapèutica dels pacients i condicionar la terapia psicoanalítica que ofereixen psiquiatres i psicòlegs a la xarxa pública.

                          ------------------------------------------------

Vivim en una època on tot va molt de pressa i on la tècnica i la medicalització del sofriment semblen dominar la manera com entenem la salut mental. Sovint, aquesta es redueix a controlar les emocions o corregir disfuncions cerebrals. Però la psicoanàlisi, des dels inicis amb Sigmund Freud, ofereix una mirada diferent: la del subjecte parlant, travessat pel llenguatge, pel desig i per allò que li manca.

Segons aquesta perspectiva, la salut mental no és només no tenir símptomes, sinó la capacitat de donar sentit al propi sofriment, de simbolitzar-lo i de responsabilitzar-se’n. Això significa que la psicoanàlisi no actua amb protocols o tècniques estandarditzades, sinó mitjançant una ètica de la paraula i de la subjectivitat.

Freud ja apuntava que el símptoma no és un error, sinó una solució de compromís entre el que volem i el que defensem inconscientment. Lacan va radicalitzar aquesta idea: “el subjecte és representat per un significant per a un altre significant”. Cada persona es construeix en relació amb els altres i amb la seva pròpia història simbòlica. La cura analítica consisteix a donar espai a aquesta parla, a restituir el fil del sentit on el sofriment l’ha trencat.

A diferència del model biomèdic, que tracta el pacient com un objecte, la psicoanàlisi reconeix la persona com a subjecte del seu procés, augmentant la responsabilitat, l’autonomia i la capacitat de donar sentit al seu malestar. Freud deia que l’objectiu és “fer conscient allò inconscient”, i Lacan afegeix que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”. És a través de la paraula que el subjecte pot reconfigurar la seva relació amb el desig i amb el gaudi: entendre què vol i quins són els límits del que li produeix plaer o sofriment.

En una cultura saturada de tècniques i resultats immediats, la psicoanàlisi recorda el valor transformador de la paraula. El símptoma deixa de ser només un problema a eliminar i es converteix en un missatge, un llenguatge del desig reprimits. Comprendre’l permet al subjecte deixar de ser esclau del seu malestar i tenir-ne un saber, encara que sigui parcial. Com diu Lacan: “el símptoma és el que substitueix el que no ha estat dit”.

Una altra aportació clau de la psicoanàlisi és l’ètica de la falta, de la limitació. En una societat que exigeix felicitat immediata, èxit constant i autoexplotació, la psicoanàlisi recorda que el desig només existeix a partir de la mancança. Acceptar que no podem ser plenament complets ni feliços és una forma de saviesa i de llibertat. L’ètica psicoanalítica no busca la conformitat ni el bé universal, sinó que proposa sostenir el propi desig sense renunciar-hi.

A més, la psicoanàlisi actua com un contrapès simbòlic i ètic davant del món actual: introdueix la reflexió i el temps allà on impera la velocitat i la immediatesa. No dóna solucions, però obre espais de llibertat perquè cadascú pugui pensar, dubtar i inventar el seu camí. La seva contribució no es limita a la consulta; en escoles, hospitals o institucions, ofereix una altra lògica de cura, centrada en el subjecte i no en el protocol.

Acabem, assenyalant que la psicoanàlisi contribueix a la salut mental humanitzant el malestar, restituïnt la paraula i fent lloc al subjecte. En lloc de centrar-se en tècniques de benestar, defensa una salut que consisteix en donar sentit al sofriment construint la pròpia veritat. 

                               

                   

SALUT MENTAL 2025

La salut mental és avui una de les principals preocupacions de salut pública al món. L’Organització Mundial de la Salut estima, que una de cada tres persones patirà algun trastorn mental al llarg de la vida. Malgrat la sensibilització, persisteixen desigualtats d’accés a recursos i tractaments entre països i cultures. En països occidentals domina una mirada biomèdica que tendeix a reduir el sofriment a diagnòstics i tractaments farmacològics, sovint amb protocols estandarditzats i poc enfocament cas per cas.  Malgrat  les diferències culturals entre Orient i Occident, es detecta un factor comú: la creixent desconnexió social i la fragilitat dels vincles humans, que augmenten el sofriment  psíquic.

Aquest sofriment oscil·la des de alteracions que són lleus, a ruptures greus del vincle subjectiu i social. Entre els trastorns lleus hi ha conflictes al voltant del que hom desitja i obté, pèrdues i dificultats en les relacions. A la infància s’observa un augment de l’angoixa davant la separació, fòbies,  somatitzacions (encopresi, enuresi, dolors recurrents), depressió reactiva i dificultats escolars. A l’adolescència són freqüents l’ansietat social, la depressió per dubtes sobre la pròpia vàlua, expectatives frustrades, abús de substàncies, la impulsivitat, bullying, abusos o contextos familiars violents; hi ha dificultat per subjectivar el desig i per articular el conflicte entre el cos, la imatge i la sexualitat. A l’adultesa destaquen l’angoixa generalitzada, la depressió associada al desencís vital, situacions de pèrdua i estrès. Molts conflictes provenen d’un ideal no assolit i de desorientació en la pròpia vida. A la vellesa apareixen depressions reactives a pèrdues passades i presents, apareix la qüestió de la finitud, vinculada al sentiment i relectura del passat.  

Els trastorns greus impliquen una alteració psíquica més profunda i cronificada. A la infantesa hi trobem: trastorns de l’espectre autista, psicosi infantil, inhibicions i carències afectives, abandó. A  l’adolescència, aparició brots psicòtics, estats d’ànim cíclic i trastorn límit amb crisis identitàries i relacions caòtiques; a l’adultesa, depressió persistent, esquizofrènia crònica, psicopatia, trastorns de personalitat i addiccions que deterioren els llaços socials. A la vellesa: demències, depressió profunda i reactivacions psicòtiques.

Un fenomen silenciós i silenciat en augment és: el suïcidi i l’autolesió com expressió manifesta del sense sentit, del buit de significació i de la manca d’un lloc per al subjecte en l’àmbit de les relacions significatives. Ja en la infància poden aparèixer intents en un context traumàtic. En l’adolescència la incidència de pensament, autolesions i acte suïcida és molt elevada. Sovint apareix com a conflicte radical del vincle amb l’Altre. A l’adultesa i la vellesa, factors com: fracassos de l’ideal,  pèrdues, soledat, dolor crònic i/o dependència poden  precipitar, també, el pas a l’acte suïcida.

Voldria posar de relleu que la salut mental depèn dels vincles humans i de la cultura, a més d’altres factors. La desintegració del sentit de comunitat, la precarietat, l’excés d’individualisme, la solitud tecnològica, el consum exacerbat, etc., afebleixen la xarxa simbòlica que sosté la subjectivitat. La manca de valors clars i la inseguretat existencial intensifiquen l’angoixa.

Cal, per tant, una nova cultura de la salut mental: no n’hi ha prou amb tractar símptomes; cal interrogar i transformar les condicions de vida que generen sofriment i afavorir polítiques que enforteixin els vincles.  La psicoanàlisi remarca que escoltar és un acte polític i ètic: tenir en compte la paraula de l’altre  és obrir un espai perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc. Imaginar un món on la salut mental millori, és imaginar una societat capaç d’acollir la singularitat sense pretendre globalitzar-la, capaç de donar lloc al desig i de reconèixer i assumir la fragilitat com a part de la nostra condició humana. Millorar la salut mental global, passa per fer possible reinventar els nostres vincles culturals i humans, i això exigeix una nova ètica de la convivència, on tenir cura de l’altre sigui inseparable de la cura d’un mateix. 

¿QUINA ÈTICA EN UN TEMPS DE POSTVERITAT I INTELIGÈNCIA ARTIFICIAL?

Vivim uns temps on la informació circula tan ràpidament que sovint costa distingir el que és real del que sembla real. Els fets, que abans servien de guia, ara sovint cedeixen davant les emocions, les opinions i les creences personals. Això és el que anomenem postveritat, i no és només un concepte abstracte: és el que fa que, moltes vegades, ens sentim desorientats i insegurs, sense saber a qui creure ni què defensar.

Al mateix temps, la tecnologia avança com un tren imparable. La intel·ligència artificial està present a les nostres vides de maneres que ni percebem: algoritmes que decideixen quins continguts veiem, programes que poden anticipar les nostres decisions o suggerir com gastar els diners, fins i tot com relacionar-nos. Són eines que poden ajudar, però també poden condicionar la nostra manera de pensar, de sentir i fins i tot de ser lliures.

Aquest panorama ens obliga a preguntar-nos: qui és responsable quan la tecnologia falla o discrimina? Com podem saber què passa dins un algoritme que pren decisions sobre nosaltres? Com evitem que aquestes eines amplifiquin injustícies que ja existeixen al món? Aquestes preguntes no són tècniques, sinó profundament humanes. Ens recorden que, encara que la tecnologia creixi, la responsabilitat segueix sent nostra.

L’ètica, en aquest context, es converteix en la nostra brúixola. I no una brúixola rígida ni plena de regles, sinó aquella que ens recorda que cada paraula importa, que escoltar l’altre és un acte de respecte, que la dignitat de cada persona ha de ser sempre la prioritat. Parlem i pensem amb responsabilitat perquè el que diem i fem té efectes reals en els altres. Escoltem amb atenció, sense reduir l’altre a un perfil o a un conjunt de dades. Posem la persona al centre, no només la informació ni la tecnologia.

Així, el repte que tenim davant no és només tecnològic, sinó ètic i humà. La tecnologia no ha de substituir-nos; ha de servir-nos i reforçar la nostra capacitat de decidir, de pensar i de sentir. Recuperar la veritat no vol dir tenir sempre la raó ni trobar certeses absolutes, sinó comprometre’s amb la paraula i amb l’altre. Parlar i escoltar, enmig d’aquest soroll constant, es converteixen en actes de valentia i responsabilitat.

Si no aconseguim això, correm el risc de perdre el que ens fa humans: la capacitat de pensar, de triar i de connectar-nos amb els altres més enllà de les dades i dels algoritmes. En un món que tendeix a silenciar-nos amb simulacres i pantalles, la nostra responsabilitat, la nostra ètica i la nostra humanitat són el que encara poden marcar la diferència.

                         

LA CREACIÓ POÈTICA COM A RESPOSTA AL MALESTAR. NOTES SOBRE LA SOLEDAT D'UN POETA LÍRIC: MÀRIUS TORRES (II)

 UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI

L'isolament produït per la malaltia donarà una empenta decisiva a la seva obra poética. La recerca espiritual, els problemes fonamentals de la condició de l'home, dins una dimensió que ben bé podríem qualificar de dubte tràgic ("Ser o no ser"); dubte que dins de l'anacronisme de la seva poesia ens fa pensar en alló que és afí a l'inconscient: la transformació subjectiva, i on la poesia serà ressort de somnis i fantasmes des del més pur enginy freudià en qué es revela la consistencia i la trama d'alló psíquic i on, l'estructura de l'inconscient es desdobla en l'interval que va des del mateix poeta a la comunicació amb el lector. Un efecte de plaer i extrapolació que poetes com Màrius Torres poden produir en aquesta transposició i al·legoria de l'Altre. 

Les "Estances a la soledat" resten anusades a un moment d'angoixa manifesta del poeta, un moment en qué es retroba amb Lleida i es precipita, es desencadena,  alló reprimit que hom volia que quedés aïllat i silenciós i que reverbera en l'inconscient, en la ploma del poeta que escriu:   

                                 Com l'escultor que entre la pedra dura

                                     retroba els límits d'aquella figura

                                     que dormia en el caos sense forma,

                                     jo trobaré en la meva soledat

                                     aquelles coses que mai no he trobat 

                                     fora de mi, en tot l'univers enorme.         

                                     Per cada dubte trobaré una norma. 

                                     Trobaré una ànima vívent  pura

                                     i un ordre, i una llibertat.

Màrius Torres poetitza i escriu alló de que parla i compromet al subjecte, el que mortifica, com deia Lacan, al "parletre" (al parlant-ésser). Freud, en el text "El poeta i els somnis diürns", comenta com aquest explora el món des de les seves fantasies poétiques per possibilitar la transformació de les experiéncies quotidianes que li permeten transformar-se, canviant la realitat insatisfactoria i forjant un cert sentiment confiat. 

Dins Màrius Torres, pero, respon el dol pel passat que no tornarà. Respon el retorn de les pérdues que, en un apres-coup, el fan reviure la solitud d'aquells moments, en qué la mort de la mare crea un cercle concéntric, on l'angoixa ja no postposa l'acte. Un acte que es fa somni, fantasma, poesia.     

                                       Dolça soledat, dolça companyia. 

                                       Màgic ressort que crees en l'ànima mia

                                       un altre univers pera mi tot sol. 

                                       La teva cabellera de records

                                       il·lumina el meu dol de cada dia

                                       amb la presència confortant dels morts.

Quan Freud diu que el somni és una realització de desitjos, aixó suposa la prohibició, és a dir, que no hi ha realització de desitjos si no hi ha en joc una prohibició amb un caracter d'interdicció: la prohibició paterna, la llei del pare. Aquesta interdicció estructura el desig en el somni i, en el fantasma poétic, aquesta interdicció del pare queda lligada a la llei i és quan el desig té connotacions edípiques.

I el poeta tanca els ulls i somia la "presencia" de la mare que, com diu en el penúltim vers, és el "somni de cada dia".

                                     Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara 

                                     poguessin, com antany, aturar-se amb amor, 

                                     em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor, 

                                     el teu record es mou en la penombra clara ...

                                         

                                      Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum. 

                                      En mesuro, amb el to i el ritme, la distancia. 

                                      Ara, t'atures, prop. Aspiro rosa rancia, 

                                       una rafega ardent del teu antic perfum! 

                                           

                                       Els records, els sentits, tota la meva vida, 

                                       callen, davant l'angoíxa vigilant de l'oïda 

                                        que et persegueix en silenci on et reculls. 

                                        Sí ara estengués els braços en la fosca, podría 

                                        agombolar-te encara, somni de cada dia. 

                                        Pero ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

La inclusió d'aquest poema, escrit en el sanatori l'any 1938, és una referencia al que Màrius apuntava en les "Estances a la soledat". Un punt més de repetició on el poeta situa el seu somni. Un interval en la cadena significant on el dol es posa a treballar en la creació poética. Un dol per aquesta mare, punt ideal del poeta. Un treball de dol, lent i penós. En el seguiment de la poesia d'en Màrius podem veure com aquest voreja l'objecte, com s'atura en cada punt d'enllac que el lliga a ell, en cada record, en cada esperança. 

¿És pel poeta, la poesia, una sublimació de la seva inhibició intensa, de la seva solitud i isolament?

Per Lacan, estem en dol d'algú o d'alguna cosa que, sense saber-ho, és el suport de la nostra falta, de la nostra mancança. Objecte desitjat on hi ha un reconeixement de les nostres insuficiències més enllà de les estratégies neurótiques que tenen relació amb la castració, amb els límits, amb el no poder-ho tot. 

Com podem comprovar, el dol d'en Màrius, per la pérdua d'alló real mobilitza el conjunt de significants i els fa poesia. Un treball de dol que troba resposta en l'acte poétic on el subjecte es fa representar pel desig que estava destinat a ser inhibit. Com diu Lacan, en el Seminari de "l'angoixa": "la sublimació i l'actíng out ens posicionen en la lógica del fantasma on el pivot és el lloc de la repetició, equivalent a l'acte", a l'acte poétic, a l'acte del poeta on, cinc mesos abans de morir. escrivia: "Si volgués resumir qué m'han portat aquests darrers anys us diria que, d'una banda, l'afermament de la meva vocació, la consciencia que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric. I per altra banda, la convicció que com a poeta líric no em sentiré mai satisfet de mi mateix" (carta adreçada a Carles Riba, el 14-VII-1942). Un segon moment on Màrius Torres deixa de ser el metge que escrivia versos, per assumir-se com un poeta líric.

(Inici article anterior, part I)

LA CREACIÓ POÈTICA COM A RESPOSTA AL MALESTAR. NOTES SOBRE LA SOLEDAT D'UNPOETA LÍRIC: MÀRIUS TORRES.(I)

 UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI 

Màrius Torres neix a Lleida el 30 d'agost de 1910. Nét i fill de metges per part de pare, i de gent de lletres per part de mare (hem de ressaltar que l'avi matern era advocat i catedràtic de literatura a Lleida). L'avi patern era metge i persona molt interessada en les idees religioses i filosófiques de caire metapsíquic. L'avi Marià elaborà un cos doctrinal, amb un sistema religiós propi recollit en un text intitulat "La religió futura. Assaig d'espiritualisme científic i racional", del qual en parla Margarida Prats en el seu estudi sobre la vida i l'obra del poeta. 

El pare, a més de metge, es dedicà a la política, fou alcalde de Lleida i diputat tant al Parlament espanyol com al de Catalunya. La mare era mestra i tenia estudis de música. 

En Màrius va ser el més gran de tres germans (dos nois i una noia). El segon, en Víctor, va lluitar a la Guerra Civil en el bàndol republicà i va ser diputat al Parlament català per Esquerra Republicana. La germana, Núria, és mestra.

Quan Màrius tenia 16-17 anys va morir la seva mare. La tia Xita (germana del pare) passà a tenir cura d'ells. La mort de la mare serà un succés important, una de les empremtes més sensibles en la seva obra i en el tema de la solitud que puntualitzem avui. Aquest fet coincideix amb el seu trasllat cap a Barcelona i el començament dels estudis de Medicina. S'especialitzarà en l'aparell digestiu. 

Cap als anys 1933-1935 comença a exercir de metge intern amb el seu pare a la consulta de Lleida. Comença també a escriure poesies. Les "Estances a la soledat", tema d'estudi en aquest treball, són d'aquesta época. Un moment precís de la seva vida, abans de l'enfermetat, un moment on el retorn a Lleida comporta recordar, rememorar la infantesa, els temps passats en família. Cal assenyalar que en aquesta epoca, en Màrius es defineix, en aquest primer moment, com un metge que escriu poesies. 

La primavera de l'any 1935, mentre passava unes vacances al Pirineu, pateix una forta grip que el manté allunyat de Lleida. Pel desembre del mateix any té una recaiguda i fa aparició la tuberculosi. És traslladat al sanatori antituberculós de Puig d'Olena (Sant Quirze de Safaja), on romandrà aillat fins a la seva mort, el 29 de desembre de 1942, als 32 anys. 

Els set anys de sanatori varen ser els més prolífics del poeta. Prolífics en l'obra, la lectura, la música, les amistats; tristos pels esdeveniments de la guerra i l'exili de la seva família a Montpeller. Temps de correspondencia amb altres poetes, temps de testimoni d'un diàleg amb l'Altre (camp del llenguatge i dels significants, registre d'allò simbólic), i una mort anunciada. 

 CONSIDERAClÓ DE L'OBRA DE MAR1US TORRES 

Tal com diu Pere Gimferrer en el próleg del llibre de poesies d'en Torres, l'obra d'aquest és "singular i excentrica", tant dins del marc català com de la literatura europea del seu moment. Podem constatar la influencia de Caries Riba, pero el sentit líric, el sentit de la poesia simbolista, dels recursos estilístics, l'empremta identificativa, la comunicació inconscient "a deux", deriva de Baudelaire. Deriva del B(au)o-de-l'aire. Un aire que és el talant fresc, transcendent i cromàtic del llenguatge, del paisatge de l'Altre, on l'estética i el rastre líric i simbólic de les "flors" interiors no es marceix mai. 

ESTANCES A LA SOLEDAT, EL DOL I LA MARE 

La tria d'aquestes "estances" no és fortuïta. Respon a un moment precís de la vida del poeta, on, com veurem, s'hi reflecteix l'enyoranc;a de la mare, dels temps d'infant, alhora que són el pont que uneix, per mitjà de la poesia, aquest passat i el futur on poetitzar podria trobar una equivalencia a elaborar aquest encontre amb l'Altre i amb el subjecte. Un temps zero (après coup) del sentit, amb un cert desig que apareix com a simple efecte de la divisió que promou el llenguatge.

Les "Estances a la soledat" són com un moment incipient de l'obra poética d'en Màrius, on l'Altre pren la falta i la figura d'un fracassat gaudi parental. Un temps on només existeix apres-coup, ja que el poeta, amb la seva obra, crea, com el neurótic, un testimoni (imaginari) de com la castració ha donat cos a l'Altre, i ha determinat el ser del subjecte, de tal manera que en cada poeta, com en cada neurótic, hi podem trobar les modalitats particulars del fracàs d'aquest gaudi parental. 

En la primera "estança" llegim:  

                                            Visc solitari. En la meva vida

                                            ni desencís ni fe. 

                                            La meva llei us fóra mal compresa

                                            -ni jo mateix la sé! Només sé 

                                            que en el meu cos es cova l'embranzida 

                                             amb que algun dia m 'alliberaré 

                                             de la vostra joiosa mesquinesa.    

                                           

 Abans féiem esment a la poesia simbolista, de quin simbolisme parlem en poesia? Dels somnis, és clar, dels records que, com diu Gimferrer, són vistos pel poeta com a intuicions d'un enllà inefable. Parlem d'aquest món fràgil, vaporós, nostàlgic, verge; parlem de l'inconscient. I en aquest marc diu el poeta:

                                            Tenim set d'existir més enllà de les formes 

                                            on ens han clos el temps i la realitat ...

 Aquest és l'inici del poema 56 del "Llibre quart" de poesies d'en Màrius. Un preàmbul que ens serveix per esmentar l'enyorança pel passat feliç que no tornara. Tot en un moment d'ïllament en el sanatori antituberculós de Puig d'Olena. Tot en la soledat forçada per condicionaments de la malaltia i la guerra que motivà l'exili de la seva família. Tot en la solitud més contundent on el refugi de les experiéncies passades i presents ve a provocar una anàlisi gràvida del desig, del dolor i l'esperança, marcs de la seva solitud subjectiva, estructural, que fogeja sempre el desig de l'Altre, mantenint un idil·li d'apropament i allunyament, on el nexe és la poesia.                                          

 Una altra "estança" s'anticipava a aquesta solitud enyoradissa del sanatori:

                                                    Soledat creadora 

                                                    fermenta dins de mi 

                                           tot aquest somni múltiple que arbora 

                                           la meva nit amb claror de matí!

                                           ............................................................

                                           ............................................................

                                           L 'ocell, el xaragall, el núvol, l'erm, 

                                                        la flaire densa 

                                            són en la meva soledat clement, 

                                            clares imatges d'una vida immensa 

                                            que mai és tan meva com el moment

                                            en que el meu cor, que no les veu, les pensa. 

(Segueix II)

NOTES ACTUALS SOBRE EL SUBJECTE DE LA SOCIETAT FUTURA (II)

Com avui, la societat del futur exposarà els nostres cossos i les nostres vides a noves dinàmiques. El transhumanisme promet vides més llargues, cossos millorats i la fusió entre home i màquina. Donna Haraway, al seu Cyborg Manifesto (1985), presentava el cíborg com una metàfora del subjecte híbrid, a mig camí entre cos i tecnologia. Paul B. Preciado (Testo Yonqui, 2008) mostra com el cos ja és una plataforma tecnopolítica, modulada per hormones, dispositius mèdics i indústria farmacèutica.

Però la psicoanàlisi ens recorda que el cos no és només biologia: és també cos de gaudi, travessat pel llenguatge i pel desig. Lacan parla del parlêtre: un cos marcat per la manca i la pulsió. Cap tecnologia podrà eliminar aquesta marca, cap avenç podrà fer que el desig desaparegui o que el cos sigui complet. El transhumanisme promet perfecció, però el desig fa que aquesta completud sigui impossible.

És probable que el futur intensifiqui el control sobre el cos, però també generarà nous símptomes i noves formes d’angoixa davant la virtualització del desig. Com estimarem, com desitjarem, com farem l’amor? Zygmunt Bauman, a Amor líquid (2003), ja descrivia relacions fràgils i volàtils. Avui, moltes trobades són organitzades per algoritmes que preseleccionen l’altre, i l’amor sembla més un consum que una experiència profunda.

La psicoanàlisi insisteix: el desig no es pot reduir a una oferta de mercat. Sempre hi ha una asimetria estructural, una impossibilitat de completud. Lacan afirmava: “no hi ha relació sexual” en el sentit d’harmonia plena. Així, tot i que el futur pot veure noves formes de relació —poliamor, relacions obertes, virtualitat—, també veurà un augment de la soledat radical. Buscarem amor en pantalles, però toparem amb la manca inevitable.

I què passarà amb el subjecte polític? Giorgio Agamben, amb la seva noció d’homo sacer (1995), ens recorda que la política sovint redueix la vida a mera vida biològica, objecte de control. Žižek denuncia que el capitalisme global pot assimilar fins i tot la dissidència (2008). El subjecte del futur serà més vigilat, més regulat, però sempre quedaran restes de desig i de símptomes que escapen al control.

Harari (Homo Deus, 2016) i Kurzweil (The Singularity is Near, 2005) plantegen un subjecte posthumà, modulant consciència i desig amb algoritmes i biotecnologia. Però la psicoanàlisi recorda que la manca constitutiva del subjecte no desapareixerà. Lacan ens ensenya que el subjecte està estructurat pel llenguatge i pel desig: sempre hi haurà tensió entre el que volem i el que podem obtenir.

Per molt que canviïn les formes de patiment i de símptoma —sobreesposició, hiperconnexió, pressió algorítmica—, el desig seguirà insistint amb les seves pròpies formes subversives. I també hi haurà resistències: subjectes que voldran comprendre el seu desig, actuar, modificar i crear el seu camí.

L’amor i la paraula es convertiran en espais de rebel·lia davant del mercat i de la tècnica. Els psicoanalistes tenim un paper fonamental: recordar al subjecte que no ho pot tot, que el desig és irredimible i que l’amor és sempre una aposta.

Davant el somni d’un futur òptim i totalment controlat, la psicoanàlisi segueix oferint cura pel patiment, ètica de la singularitat i reconeixement del límit, allà on la tecnologia no arriba.

(Inici article anterior part I)